Encara no fa un any, el 3 d’octubre, Mariona Fernández entrà a la Biblioteca de Sant Lluís, seguida de Rafael Chirbes i la colla de devots alumnes del taller que l’autor estava impartint durant aquell cap de setmana a Talleres Islados.
Aquell home menut, d’ampli somriure, ulls vius i mirada sincera i penetrant, em va saludar amb dues besades, alhora que jo li agraïa el fet d’haver acceptat pronunciar una conferència a la nostra biblioteca.
En tant que el públic anava arribant, va mostrar les seves dots de gran conversador i home de món, parlant dels seus llibres, del poblet on vivia al País Valencià, i de com vivia, aïllat de tot i de tothom, consagrat a l’escriptura; de les diverses ocupacions que havia tingut al llarg de la seva vida, a més d’escriptor i crític gastronòmic. “Ah, com el personatge que apareix a En la orilla!”, li vaig amollar... I ell no m’ho va negar.
Tal com estava previst, Chirbes omplí de gom a gom la Biblioteca, tot i que els mitjans locals se’n var fer ben poc ressò de l’avinguda a l’illa d’un escriptor consagrat, no només a l’Estat, sinó també internacionalment. Tant era així, que tres dies més tard, el Ministeri de Cultura li atorgava el Premi Nacional de Narrativa per la seva darrera novel·la, En la orilla (2013).
Escriptor i crític d’origen valencià, Chirbes va viure en diversos indrets del país i també a l’estranger, fins que fa uns anys va decidir tornar a les seves arrels per establir-se a Beniarbeig, entre València i Alacant, on va viure, amb els seus cans i moixos, rodejat de tarongers i dedicat a llegir, escriure i cuinar, fins que un càncer del pulmó esbiaixà la seva vida.
Tot i que començà a escriure sent un fillet, Chirbes publicà la primera de les seves vuit novel·les amb gairebé quaranta anys: Mimoun (1988, finalista del Premi Herralde), a la qual van seguir: En la lucha final, La buena letra (nominada novel·la de l'any a la ciutat alemanya de Colònia), Los disparos del cazador, La larga marcha (premi SWR-Bestenliste a Alemanya), La caída de Madrid, Los viejos amigos (Premi Cálamo) i Crematorio (Premi Nacional de la Crítica espanyola 2007, entre d’altres guardons), de la qual se n’ha fet una sèrie de televisió, igualment ben acollida per la crítica. Ha escrit llibres de viatges i d’assaig, com Mediterráneos i Por cuenta propia, entre d’altres. La seva obra ha estat traduïda a més d'una dotzena d'idiomes.
Chirbes ens parlà de literatura, de l’actualitat del país, dels seus dirigents, del paper dels intel·lectuals i de la seva relació amb el poder, de la corrupció... fent referències a personatges, escriptors i fets històrics de qualsevol època. També parlà de forma genèrica dels personatges de les seves novel·les, supervivents d’una sèrie de circumstàncies històriques i plens de contradiccions. Afirmà que escriu el que veu, sense justificacions, quan se li retreu la seva cruesa.
Fidel al seu estil, la xerrada va ser volcànica, vivaç, directa i desproveïda d’ambages. No debades és considerat el cronista de la crisi, posseïdor d’un estil directe, clar, incisiu i absolutament crític. Així ho testimonien les seves darreres novel·les, Crematorio (sobre l’especulació immobiliària i la corrupció en estat pur) i En la orilla, una obra construïda amb bocins d’històries i deixalles personals i socials. Els protagonistes es caracteritzen per ser uns éssers trepes i corruptes que en el passat han especulat i s’han enriquit amb la complicitat dels governs conservadors i la passivitat dels socialdemòcrates. La narració es desenvolupa circularment al voltant d’un pantà —metàfora de descomposició i podridura—, en què l’autor dissecciona la realitat actual en tota la seva cruesa i també ens recorda el miratge que va representar la vida benestant dels anys previs a l’esclat de la bombolla immobiliària. La descripció de la imatge del país no pot ser més desoladora: un territori “a la venda”, obres interrompudes, promocions d’habitatges buits, cases abandonades, éssers humans a la deriva...
Chirbes ens presenta el resultat d’una economia sostinguda amb fonaments de fang: atur, desnonaments, empreses en fallida, retallades de les administracions, així com una societat mancada de valors i guiada per la cobdícia, sobtadament empobrida i impotent, els dirigents de la qual no han sabut —o volgut— redreçar-la i han acabat amb l’estat del benestar.
La pèrdua de Rafael Chirbes serà molt difícil de restituir. Gran conversador, intel·ligent i posseïdor d’un bagatge cultural enorme, passarà a la història de les lletres espanyoles per la seva mirada lúcida, crítica i incòmoda per a les visions complaents. I també pel seu criteri independent a l’hora de crear obres en un estil directe, en què la realitat és disseccionada i descrita sense embuts i sense pair. Tot i que a ell no li agradava, se’l considera el gran cronista de la crisi que va retratar la degradació política i moral de la societat espanyola contemporània.
Va ser un plaer i una gran sort conèixer i conversar amb Rafael Chirbes, celebritat literària i referent moral alhora.
Us recoman que demà aneu a una llibreria o a una biblioteca i us feu amb un dels seus llibres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada