El meu viatge a Eivissa i Formentera I: cales abruptes, platges amables i enigmàtics illots

Durant anys he desitjat conèixer Eivissa i Formentera. El mes d'octubre hi vaig ser, una època de l'any fantàstica per gaudir d'un temps amable, que et permet nedar i caminar sense la xafogor i la gentada dels mesos estivals.  

Dalt Vila

És un fet habitual que els habitants de les illes petites no ens relacionem entre nosaltres i és una llàstima, així que us recoman que no perdeu més temps i visiteu les Pitiüses: no us decebran.

Foto de Toni Riera, 1967

El fotògraf Toni Riera va fer aquesta foto (famosa per un pòster de Pachá) a un hippy i la seva filla. Quaranta-nou anys després, l'Ajuntament d'Eivissa ha volgut retre homenatge als hippies que poblaren l'illa amb aquests escultura de bronze, un calc de la foto de Riera.

Monument als hippies d'Eivissa, Vila, 2016

Com en qualsevol territori petit, és important disposar de vehicle per arribar gairebé per tot en poc temps, com a la cala des Pou des Lleó:

Eivissa és una illa més petita i muntanyosa que Menorca (el puig de sa Talaia fa 475 m), fet que contrasta amb les seves dimensions reduïdes (571 km²).

La zona més salvatge i muntanyosa és la de Es Amunts, que recorre el nord-oest de l'illa, amb masses forestals de pins i sivines que arriben fins la mar, formant un paisatge de penya-segats abruptes d'entre els quals s'obren algunes cales meravelloses, com Benirràs, des de la qual es pot contemplar una de les més belles postes de sol, acompanyades del so dels tambors dels hippies que hi acuden tots els dies:

Davant d'aquest bocí de costa, podem divisar la imponent Torre des Molar, una atalaia defensiva del s. XVIII. La costa eivissenca va comptar amb nombroses torres com aquesta, que servien per vigilar-la i avisar la població de la presència de pirates, cosa que era molt habitual, donada la proximitat amb la costa del nord d'Àfrica.

Torre des Molar

Ens encanten les platges verges i per açò en vam visitar un bon grapat. Algunes són realment precioses, com aquestes:

Sa Caleta

Cala Roig

Sovint hi trobes casetes de barques, senzilles construccions de llenya o adob, una al costat de l'altra, i amb el llenegall al davant:

Sa Caleta

Tanmateix, una platja verge eivissenca no és com una menorquina, on no hi ha cap vestigi de civilització i on hi arribes, normalment, per un camí de terra. A Eivissa, totes les platges estan ben senyalitzades i les carreteres, asfaltades. Quan hi arribes no hi manca el xiringuito, les hamaques i els para-sols. Llavors et preguntes: "verge, de què? d'urbanitzacions, és clar!"
Alguns xiringuitos són increïblement grans, amb restaurant i botigues (gairebé un centre comercial), com el de Cala Comte, fet amb gust i sense desentonar:

D'altres, ofereixen serveis complementaris, com massatges i chaise longes, per divisar la posta de sol amb la màxima comoditat, com el de Benirràs:

Damunt Cala d'Hort, hi ha un restaurant grandiós, on serveixen arrossos divins, rodejat de botigues i tendes de massatges:

Des d'allà tenim una vista esplèndida de Es Vedrà:

Eivissa està rodejada d’illots per totes bandes. El més alt i impactant és Es Vedrà —l’Stromboli balear—, una enorme roca que sorgeix de la mar amb perfil trencat i forma de volcà, de 382 m; al costat hi ha Es Vedranell, el seu germà petit. Són Reserva natural des de 2002.
La costa de davant Es Vedrà és un penya-segat força escarpat, amb polides platges i cales d'aigües turqueses i pins que s'hi repengen. Un paissatge típicament mediterrani que et recorda Menorca, Capri o la costa Amalfitana, agresta i muntanyosa, com aquesta:

Altres illots destacables que vam divisar són s'Espartar, es Bosc, ses Bledes i sa Conillera. Al far d'aquest darrer hi va fer de faroler el meu avi Federico:

Un bocí de sa Conillera, amb el far

Illot des Bosc, i darrere, sa Conillera

L'illot de Tagomago, allargat i de perfil retallat, és una zona protegida ANEI i ZEPA, i s'hi poden observar diferents tipus d'aus i una sargantana endèmica.

Tagomago

Actualment, Tagomago és una illa privada, amb una sola casa construïda. També té un far que guarda una història familiar. Quan els meus pares es van casar a la ciutat d'Eivissa, van anar a viure al far de l'illot. Els dos farers eren l'avi i mon pare, i hi feien una setmana per hom. Uns mesos després, ma mare va patir un atac d'apendicitis i va haver de ser traslladada urgentment en barca a Santa Eulària des Riu. Li va anar de ben poc.

Altres articles que he escrit sobre aquest viatge:
El meu viatge a Eivissa i Formentera II: la nuit i la Vila d'Eivissa
El meu viatge a Eivissa i Formentera III: els pobles i la ruralia d’Eivissa
El meu viatge a Eivissa i Formentera i IV: Formentera