L’any 2014 se’n va ficar al cap organitzar una conferència a la Biblioteca Pública de Sant Lluís amb algun expert que parlés sobre la Primera Guerra Mundial. Es commemorava el centenari del començament de la Gran Guerra i pensava que un esdeveniment de tal envergadura —no només havia canviat el mapa d’Europa, sinó també les formes de fer política—, no s’havia de deixar passar sense pena ni glòria.
Em vaig capficar que la persona en qüestió havia de ser el professor i doctor en Història, Josep Fontana.
Llavors, Fontana tenia 82 anys. Era professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, en la qual havia exercit com a catedràtic d'Història i Institucions Econòmiques des del 1991. El mateix any va fundar l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la UPF, institució que va dirigir durant deu anys i al qual va donar la seva extensa biblioteca.
El professor Fontana era una d’aquelles patums de les quals una sent parlar durant la carrera d’Història. Considerat un dels historiadors més rellevants i amb més projecció internacional del nostre entorn, era un d’aquells homenots de ca nostra que em despertaven un gran respecte i admiració, com Martí de Riquer, Miquel Barceló (l’historiador) i, un poc més enllà, Pierre Vilar, Claude Levi-Strauss, Alexander von Humboldt...
Deixeble de Jaume Vicens Vives, Fontana va ser reconegut com un dels més grans renovadors de la historiografia catalana i espanyola sota el franquisme.
Certament, amb la pretensió de portar-lo a Sant Lluís, apuntava molt a munt.
No record qui em va facilitar el seu telèfon i el vaig cridar.
Era un matí d’estiu del 2014 i el vaig trobar treballant. Afable i de tracte proper, em va explicar que aleshores no es trobava a Barcelona, sinó en un altre indret passant l’estiu, tot i que ell no en feia gaires, de vacances.
Després de fer-li la meva proposta, em va respondre que li hauria fet ganes de venir a Menorca, però que el metge ja no el deixava viatjar en avió, per motius de salut.
Josep Fontana era un dels especialistes destacats en la història econòmica i política del segle XX. A la vegada, era capaç d’escriure obra divulgativa, en què explicava els fets de forma molt entenedora. Tot açò, amb una visió crítica i independent.
Em va saber greu que es trobés tan delicat de salut i que açò li impedís venir a la nostra illa. A petició meva, em va recomanar un altre professor, el doctor Josep M. Fradera, que va ser qui impartí la xerrada.
Aquests dies, amb el seu recent decés, esdevingut el 28 d’agost, he recordat la nostra breu conversa telefònica, la seva veu octogenària, afectuosa i propera i la seva cordialitat amb una bibliotecària de poble.
Amb aquestes coses també rau la grandesa de les persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada