Diari d’una pandèmia: El llindar de la llibertat

Després de dos mesos i mig, el camp m’ha rebut amb les barreres obertes i la mar, amb els embats de la tramuntana.

El sol del matí, s’aixecava esplendorós en un cel net que prometia un dia clar i, per ventura, calorós.

Al bosc, els ocells romanien amagats a les branques dels pins i les alzines, cantant amb delit, acompanyats del rumor del vent, com un baix continu persistent.

Les seques s’han endut la mar i hi han aflorat escopinyes, caragols de mar, pedretes i algues damunt l’arena marronosa. En un racó arrecerat de les ones i els esquitxos, la mar m’ha acariciat les mans, tot convidant-me a endinsar-m’hi.

Més enllà, una cadira negra d’escai completava la imatge surrealista de la contemplació de la torre des d’una oficina qualsevol.

A les platges més exposades, troncs, canyes, plàstics i una dona arreplegava els residus abocats per una mar embravida i deixats anar per la mà de l’home.

Pel camí, la camamil·la comença a florir i les flors dels cards estan en el seu esplendor.

Mai no havia vist tortugues (Testudo hermanni, posa el cartell) per aquell rodol. Si més no, mai tantes com avui, confiades per l’harmonia provocada pel confinament temporal del major depredador de l’existència humana.

Al final, les barreres d’ullastre obertes de bat a bat en el llindar de la llibertat tan anhelada.