El dia que morí Franco

El 20 de novembre de 1975 jo tenia 8 anys i feia 3r d'EGB a l'escola Virgen de Gracia (avui, Mare de Déu de Gràcia), a Maó.

La meva professora, donya Carmen Cabal, era la dona d'un militar d'alt rang. Petita, seca, amb els cabells molts curts i la mirada severa, no la vaig veure somriure mai ni en donà mostres de compassió. Era el darrer vestigi de la vella escola que encara et pigava clotellades quan menys t'ho l'esperaves si et distreies o no en rendies prou, i et castigava de cara a la paret per no res. Si alguna cosa hi vaig aprendre, a sang i foc, va ser a redactar, perquè ens vam fer un fart de fer redaccions durant tot el curs. Era tan estricta i aterridora, que alguns dies m'inventava (o no) mals de panxa per no anar a l'escola.

Quan tenia devers 8 anys, al pati del far d'Artrutx (Ciutadella)

Aquell dia, el ministre Arias Navarro anuncià la mort del dictador i l'estat decretà una setmana de dol. Ens vam quedar a ca nostra, tal vegada fent redaccions, però felices de no veure la bruixa de la mestra durant aquells dies. La dictadura era així: aturava el país quan li semblava i en totes les festes de guardar (que no eren poques). Tanmateix, va ser una setmana avorrida, perquè la tele només emetia música clàssica i no hi havia res més a fer. Quasi no hi havia extra escolars, ni tampoc ens les podíem permetre.

Tampoc no existien gaires parcs infantils. A la foto, estic muntada en un aparell dels jocs de Mobles Gali, a Maó, on ara hi ha el Lidl. Juntament amb els de l'Esplanada, eren els millors.

A part d'aquests records, els altres d'aquell 20 de novembre, s'han esfumat.

A ca meva, l'avi matern havia tornat de l'exili a principis dels 70, però no se'n parlava. Només sabia que se n'havia anat a França després de la guerra (aquella terrible guerra civil), i després hi emigraren els meus concos, per sortir de la misèria d'aquest país endarrerit i aïllat per la llarga dictadura franquista. Els objectes més moderns de ca meva els havien duit els meus pares quan van anar a França a visitar la família emigrada (abans del meu naixement), o els meus concos, quan venien de vacances (molt de tant en tant).

La família Sobrino, d'esquerra a dreta: jo, l'avi republicà, mon pare, una tia, el germà i la germana de ma mare, un conco i ma mare

Aquí no hi havia quasi res: galetes Maria, Río i barquillos de nata; en arribar a Espanya les galetes Príncipe, vaig al·lucinar tant, que quan en menjo, encara em saben a glòria. Glefina per posar-te forta i Aigua del Carme pels ensurts. Mercromina per les ferides i crema Nivea per al sol (sense filtre), que et feia pelar igualment. Braser i taula camilla pels hiverns i un ventilador sense velocitats a l'estiu. Una bici sense marxes i quatre nines per a tota la infantesa; la millor, la Nancy.

A les ràdios i teles en blanc i negre sonaven les balades romàntiques de Julio Iglesias, Camilo Sesto, Rocío Jurado, Mocedades, Perales... Sort en vam tenir de la Cançó Catalana, Triana, Cecília, la Companyia Elèctrica Dharma, Asfalto... i, més tard, a ca nostra, Traginada, Uk, Música Nostra...

Amb l'adol·lescència, arribà la democràcia i l'obertura del país a la modernitat i la societat de consum. I, el més important, l'assoliment de la llibertat i la conquesta dels drets que tenim avui.

No ho oblidem: molts drets laborals i socials, la llibertat d'expressió, la igualtat i els drets de les dones, l'avortament, el divorci, l'estat del benestar (cada cop més afeblit) i d'altres, són fites aconseguides en democràcia, gràcies a la lluita de moltes persones que s'hi van deixar la pell i, en alguns casos, la vida.

50 anys més tard, és necessari recordar-ho, per no tornar enrere.