Hi ha dies en què la mar m’estira. Llavors, he d’anar a trobar-la per sentir que visc rodejada d’aigua.
Baix al port quan el sol és a punt d’amagar-se per ponent i una llum tènue pinta de color platejat la superfície de la mar. No corre gens de vent i les barques s’emmirallen en la quietud de l'aigua.
El fred es va intensificant a mida que cau la nit.
De la mar puja un aire gelat i humit que entumeix la cara, l’única part del meu cos al descobert. M’agrada olorar aquesta brisa i que em revifi.
En pujar les escales del Port Mahón ja és quasi fosc i sent que el cos ha entrat en calor per l’esforç.
Em gir i faig una darrera ullada al meu port: la seva immensitat amb l’Illa del Rei enmig, S’altra banda, Cala Figuera, les balises enceses, el moll de baix amb els diversos pantalans i la Mola a la bocana. Tot és al seu lloc, però el port mai és igual.
Som al camp, al poble, a la ciutat. Mir al meu voltant i veig mascaretes tirades arreu.
A les xarxes socials, la gent defensa a capa i espasa la seva postura davant les vacunes. L’obligatorietat de portar el certificat de vacunació i les discussions sobre la legitimitat d’exigir-lo per entrar a determinats llocs o fer segons què, encén fins i tot els caràcters menys ardorosos.
He vist persones perdent l’enteniment i l’educació per aquests temes i, d’altres, abandonar grups de whatsapp, en una reacció airada. Amb el tema COVID, és molt fàcil perdre els papers perquè tothom es creu en possessió de la veritat.
Què ens està passant? No vam quedar que la pandèmia ens faria millors? Què se n’ha fet d’aquells dies en què sortíem plegats a les finestres i balcons a aplaudir els sanitaris? O era l’excusa per esbargir-nos i parlar amb algú que no fossin els de casa?
En el moment de desconfinar-nos, la normalitat del nostre egocentrisme i individualisme aflorà de nou, i la nostra supèrbia esborrà qualsevol rastre d’altruisme.
L’estiu passat vaig coincidir en un acte públic amb una parella de jubilades que no veia des d’abans de la pandèmia. Xerrant, xerrant, sortí el tema (sempre passa igual). Em vam dir que no s’havien vacunat, perquè no hi confiaven. “Ja veurem més endavant; total, no sortim gaire”, es van justificar.
Fa un parell de mesos, vaig veure, de lluny, la mateixa parella al teatre. Seien unes fileres més endavant, amb l’aforament al complet, i llavors em van venir al cap les seves paraules de desconfiança cap a les vacunes; francament, em vaig alegrar que no s’asseguessin al meu costat. Vaig recordar la seva intenció de no anar gairebé aumon, però el cert és que ja havíem coincidit dos cops en poc espai de temps i en llocs concorreguts.
Tenc un amic que passava de vacunar-se. Ja m’estava plantejant que potser havia de començar a ser selectiva amb les meves relacions socials, quan ell i tothom de casa seva van agafar la COVID. La seva família ho ha passat lleument, excepte ell. Com amic, li desig de tot cor que es recuperi; com a ciutadà, esper que torni un poc més solidari.
El dia que vaig entrar a l’antic Sebime per posar-me la primera dosi, tenia dubtes i tenia por: podia tenir reaccions adverses (som una persona al·lèrgica) i els pitjors efectes secundaris (algú els ha de patir), però no hi tenia l’alternativa. El Pla B estava descartat: no jugaria a la ruleta russa tot exposant-me al virus sense immunitzar-me.
Una pandèmia és una qüestió majúscula de salut pública a nivell mundial. Si no em controlo el colesterol, em pot matar, però a tu no t’afectarà; és la meva decisió individual, amb efectes únicament sobre la meva persona. Però si no m’immunitzo contra la COVID, puc emmalaltir i escampar el virus a la població vulnerable: gent en edat avançada, persones de risc i d’altres que, inexplicablement, no ho són, però que poden acabar a l’UCI o a la tomba. També contribuiré a saturar més els hospitals i els sanitaris. O és que ja ens hem oblidat del que estan fent per nosaltres?
La vacuna crea incertesa, és clar, però l’exposició al virus, també. L’elecció d’intentar protegir-nos a nosaltres i a la gent amb qui convivim o ens relacionam (que no és poca), és únicament nostra. És una opció egoista (ho faig per protegir-me) i, a la vegada, és l’opció que més m’atraca als altres, la més fraternal, la que hauríem triat amb els ulls tancats la primavera del 2020.
Però, com s’està demostrant amb escreix, no hem après res.
A Moments a Cor i a Elsa Perches, que tants bons moments em proporcionen
Avui hem tornat a cantar després de gairebé dos anys.
La COVID s’ha duit persones, llars, feines, il·lusions, projectes... Hem perdut temps i oportunitats, però n’hem transformat algunes i les hem adaptades als temps convulsos que vivim. Per açò, avui hem pogut actuar de nou.
Les mascaretes, les distàncies, un lloc d’assaig aliè, el perill de contagi... res d’açò va returar Moments a Cor de reprendre els assaigs la tardor de 2020, després de set mesos en stan by.
Vam passar un hivern dur i llòbrec, amb puntes de contagis alarmants que ens van obligar a aturar, a reprendre els assaigs, a aturar de nou... fins a l’inici d’aquest curs. La incertesa i el temor hi eren, però l’esperança s’havia renovat i la il·lusió brillava en els ulls de totes. Hi havia projectes i faríem els possibles per tirar-los endavant.
Avui n’hem assolit el primer, amb l’actuació al Claustre del Carme, en un matí calmat i assolellat, després de dos mesos de pluja i tempestes.
El Grup de Pessebristes de Maó ens ha convidat a cantar en la celebració del seu 50è aniversari i noltros ho hem fet encantades i agraïdes. Un públic nombrós hi ha acudit, afamat de celebracions i esdeveniments. Es pot dir que hem fet el tret de sortida del Nadal.
Hem tornat a assaborir els nervis dels instants previs, la màgia de pujar a l’escenari, la joia d’entregar-nos completament a la música i deixar-nos endur per la seva màgia.
Ai! La MÚSICA. Què seria la vida sense ella? Com viure sense sons, sense melodies, sense cantar?
Abans de l’actuació, una companya em comentava el bé que li havia fet la música i el nostre cor en l'època que va patir una ruptura sentimental. A mi també em va confortar durant les hores baixes que vaig passar fa uns anys. No sé què hauria fet sense el seu conhort!
Els assaigs del cor són estones prodigioses en què s’encadellen les diferents veus per construir una harmonia en comunió. Són espais d’abstracció de la rutina i de tot el que no és música i cant. A vegades, arriben a ser vivificants i renovadors.
Vivim la incertesa del dia a dia, la por a la malaltia, la impotència envers el futur pròxim, no sabem què ens depara el nou any... Però la il·lusió i els projectes hi són. Avui ja miram cap endavant amb l’esperança d’assolir prest el següent. Perquè el camí cap a la felicitat és tan (o més) plaent com conquerir-la.
Entrar a La Venencia és retrocedir de sobte en el temps. No crec que hi hagi un local més autèntic i castís en tot Madrid.
Enclavada al barri de Las Letras —carrer d’Echegaray, 7—, la taberna va obrir les seves portes el 1928. I, 93 anys després, segueix igual.
Si li hagués de posar una banda sonora a La Venencia, sense dubte seria el xotis Madrid.
Darrere la portalada de llenya, ens endinsam en un espai discret i poc il·luminat. A mà esquerra, darrera la barra un cambrer eixut serveix vins de xerès, l’especialitat de la casa: fino, manzanilla, oloroso, amontillado, Pedro Ximénez, Palo cortado.
Demanam un fino i un amontillado, que ens donen amb un plat d’olives.
Aquí no es compliquen la vida i les tapes estan mínimament elaborades: formatge manxec, cecina, llom, anxoves, pernil...
A mà dreta hi ha quatre taules arrenglerades a la paret; un telèfon de baquelita penja de la paret, sota un rètol de llauna esgrogueït que posa “Teléfono público”. El despenjo per comprovar que no funciona.
Pujam quatre esglaons per accedir a un altell i ens seiem a l’única taula buida. Les altres sis estan ocupades per parelles i una, per un home sol, davant la copa de xerès i el plat d’olives intacte.
Constatam el que ahir ens va explicar l’home que ens va descobrir La Venencia: la taberna roman intacta, sense una mà nova de pintura, el sòcol de llenya descolorida; els mobles de l’època, foscos i gastats; les vitrines, amb copes de diferents mides i estils, fotografies i llibres de dubtós interès... Aquí i allà gerros amb flors de plàstic polsoses.
A la part alta de la paret s’arrengleren un rere l’altre, cartells de la verema de xerès, setembre de 1945, 1946, 1955, 1963... fins a cobrir tota l’estança. Ens entretenim mirant els dibuixos, tan característics d’aquella època.
Al fons, una xemeneia apagada dona fe del fred que hi fa.
Tot és antic, amb pàtina i solera. Fins i tot la capa de pols de damunt els mobles és gairebé centenària.
Al cab d’una estona comença a entrar jovent. Travessen un portal que hi ha al fons de l’estància. És un misteri on va tanta gent a un lloc tan petit.
Hi faig un guait i descobresc els banys i una escala que baixa a un soterrani ampli i amb un ambientàs.
Sobta que un lloc decadent i antigós, amb una carta mínima de begudes i menjar atregui a gent jove. I que en sigui un èxit, és un misteri.
Pagam en efectiu, naturalment. Abans de marxar, deman al cambrer la data d’obertura de la taberna. “Ya queda poco para el centenario”, li dic. “Siete años no son pocos”, em contesta.
Ben mirat, si jo tingués trenta anys menys, potser em semblaria una eternitat.
Todo esto existe, de Iñigo Redondo. Barcelona: Penguin Random House 2020. 383 p.
Aquesta novel·la és la suma d’un cúmul de circumstàncies que la fan desconcertant i extraordinària a parts iguales. De la mateixa forma, he gaudit de la lectura i he patit amb els personatges fins el darrer paràgraf.
Iñigo Redondo (Bilbao, 1975) ens narra una història commovedora, protagonitzada per dues persones perdudes per les seves ferides anímiques: Alexei, director d'un col·legi, i Irina, una estudiant de 16 anys.
La trama es desenvolupa en una ciutat pròxima a Txernòbil (Ucraïna), durant els anys vuitanta del segle passat.
Les vides d’Alexei i Irina es creuen un dia de tardor i ambdós construiran un univers que els lligarà fins més enllà del final. Són “dos seres en caída libre que se enganchan el uno al otro para sobrevivir y caen en una trampa a veces maravillosa, otras horrible. Cuenta tanto como calla. Contundente” (Juan Carlos Galindo. El País).
L’autor, de professió arquitecte, va presentar l’obra a diverses editorials, que la van rebutjar, fins que Random House li va publicar. Baix el punt de vista de la crítica (amb el que coincidesc), es tracta d’una primera obra de gran qualitat narrativa, que conta una història fascinant i transcendental.
A mida que passen les pàgines, es pot comprovar que Redondo té un bon domini del país —Ucraïna—, la regió on es produí l’accident nuclear en el transcurs de l’acció narrativa —la ciutat fantasma de Prípiat, l’abril de 1986— i els fets que el van envoltar —la resposta de les autoritats, el desallotjament, les conseqüències per milers de ciutadans de la zona... sense fer-ne una exhibició de dades.
Iñigo Redondo (foto de El Cultural)
Aquesta obra va arribar a les meves mans el dia de Sant Jordi d’enguany i no puc estar més agraïda al meu home per aquest regal. L’obra transcorre a un ritme assossegat durant bona part, fins que, en apropar-se al final, es precipita a un ritme trepidant, que et fa estar amb l’ai al cor fins al darrer moment.
Trob que és un autèntic drama “a la russa”, amb personatges desarrelats, ferits; amb històries descoratjadores, que no poden canviar el seu destí, tràgicament predestinat.
Potser perquè ja no crec amb els finals feliços sense coherència, he gaudit molt de la lectura, a la vegada que m’ha produït un neguit profund al llarg de tota la narració.
Esper que Iñigo Redondo entri en el món dels grans escriptors d’aquest país per la porta gran i s’hi quedi, pel bé de tots els lectors a qui ens ha colpit.
Algunes
persones creuen —encara— que les biblioteques públiques representen un factor
advers per als llibres i els escriptors, pel fet de facilitar la lectura a la
ciutadania de forma gratuïta. Tanmateix, la realitat és ben diferent i ho
demostraré amb dades i arguments que, lluny de ser l’enemic, confirmen que les
biblioteques són una víctima més de la crisi que pateix
el món del llibre.
La
crisi econòmica de 2008 va afectar tots els sectors econòmics. El sector del
llibre (editorials, llibreries, etc.) no va quedar menys tocat i, a hores
d’ara, encara no s’ha recuperat. Són diversos els factors que hi han influït, a
més del merament econòmic: les noves tecnologies i, en concret, Internet, han
introduït canvis no poc significatius en les nostres vides, han transformat els
hàbits en el consum cultural, han promocionat la lectura en mitjans digitals i
han propiciat formes alternatives de llegir, a més d’altres elements de tipus
sociològic.
Jo mateixa explicant un conte a la Biblioteca de Sant Lluís (2017)
Tradicionalment,
les biblioteques públiques ofereixen llibres en préstec sense cap contraprestació
econòmica, ja que aquesta és la seva raó de ser i, per tant, la seva funció
principal com a entitats democratitzadores de la cultura, la informació, el
coneixement i la lectura. No tothom té recursos per comprar llibres i accedir a
la informació a través d’Internet.
Les
biblioteques assumeixen la compensació econòmica dels autors amb la compra de
llibres —com qualsevol comprador— i pels préstecs realitzats. Cada any, el
Consell Insular (i els altres consells i diputacions) paga el canon
corresponent per les obres deixades en préstec a CEDRO (entitat espanyola
gestora de drets d’autor). Recentment, el Consell ha pagat 1.601,18 € a CEDRO
pels préstecs fets durant el 2019 a les nostres biblioteques.
Sala de Lectura de la Biblioteca Pública de Maó (Foto de David Arquimbau, 2019)
Les
biblioteques públiques organitzen activitats de promoció de la lectura i formen
lectors: clubs de lectura, presentacions de llibres, recitals, xerrades sobre
autors i literatura, tallers literaris i d’escriptura... tot gratuït per als
usuaris i amb una contraprestació econòmica per als autors i participants. El
2020 se’n van fer quasi 300 activitats amb més de 5.000 participants.
D’aquestes
activitats, sempre en surten lectors: són la majoria dels usuaris de les
biblioteques, però també són compradors de llibres. Qui no llegeix, mai no
comprarà llibres.
Club de Lectura a la Biblioteca de Ferreries (2019)
D’altra
banda, les biblioteques públiques adquireixen la major part dels seus fons a
les llibreries locals. L’any 2020, la Xarxa de Biblioteques de Menorca va fer
adquisicions de fons per valor de 108.793 € del seu pressupost ordinari, a més
8.000 € en concepte de Rescat Cultural a les llibreries; en total, 116.793 €.
També es van invertir 4.000 € en llicències de llibres electrònics per
incorporar a eBiblio, la plataforma de préstec gratuït de publicacions
electròniques (e-books, audiollibres i publicacions periòdiques i diaris).
En
el conjunt de l’Estat Espanyol, les biblioteques públiques van fer adquisicions
per valor de 35.015.583 €. El drama seria gros si aquests equipaments deixessin
d’existir.
Les
biblioteques de la Xarxa de Biblioteques de Menorca compren tots els llibres
d’autors menorquins o de l’àmbit de Menorca. El Pla Salm es va crear per donar
suport i promocionar a tots els nostres autors i autores.
Aprenent l'ús de les tecnologies a la Biblioteca de Sant Lluís (2019)
Tot
i l’ús habitual de les xarxes socials i d’Internet en general —que sembla
podrien anar en detriment de la lectura—, els índexs de lectura a Espanya s’han
incrementat un 12,3 % durant la darrera dècada. Segons l’informe Hábitos deLectura y Compra de Libros en España 2020 (Federación de Gremios de
Editores de España, 2021), el 68 % de la població espanyola llegeix llibres;
d'aquests, la majoria, un 64 %, llegeix llibres per oci en el seu temps lliure.
Les
compres de llibres que no són de text es fan principalment a llibreries locals
i, en la darrera dècada, han crescut un 11 %, situant-se al 51,7 %.
Fins
i tot ha augmentat el nombre de lectors de llibres digitals que paguen per
aquests(39,8 %), però encara són
majoria aquells que els obtenen de forma il·legal. Vet aquí la importància de
l’impuls de la plataforma pública i gratuïta eBiblio que fan les biblioteques.
No
obstant açò, durant l’any 2020 les visites a les biblioteques van descendir
notablement, ja que van romandre tancades durant més de dos mesos i la
recuperació posterior d’usuaris ha estat lenta, per motius evidents.
Tanmateix,
durant el confinament, el personal bibliotecari va seguir proporcionant serveis
virtuals (promoció de la lectura i servei d’informació digital) i les
adquisicions per a eBiblio s’incrementaren extraordinàriament. El préstec
d’obres digitals va augmentar un 145 %, mentre que l’ordinari va disminuir el
26,4 %. Aquestes i altres dades, es poden consultar a les memòries anuals de la
Xarxa de Biblioteques de Menorca.
Taller de robòtica per a infants a la Biblioteca de Ciutadella (2019)
Els
professionals de les biblioteques també patim la crisi del sector del llibre,
com ha quedat palès, i justament per açò, estem en procés de reinventar els
nostres serveis per seguir promocionant la lectura i el coneixement en igualtat
de condicions a tota la societat menorquina. Però no podem admetre, de cap
manera, que s’inclogui les biblioteques en el sac dels factors que propicien
aquesta crisi.
El pueblo que construimos, Binibèquer, fue un
invento de los sesenta. Pero parece un lugar real, porque ahonda en lo popular. F.J. Barba Corsini
El Poblat de
Pescadors de Binibèquer Vell, és, potser, un dels indrets més característics i
emblemàtics de la nostra illa i la imatge turística per excel·lència de la Menorca dels anys 70 i 80. Tanmateix i al contrari del que creuen la major
part dels turistes que ens visiten i del que encara ressenyen algunes guies de viatge,
no és un lloc "autèntic".
I quan deim
"autèntic" no pretenem entrar en judicis estètics ni negar la seva
originalitat. Ens referim a que no va ser construït fa una pila d'anys per uns
pescadors que habitaven aquell tros de costa de Sant Lluís. Ben al contrari, va
ser un projecte pensat, madurat i dut a terme durant la segona dècada dels anys 60 i els inicis dels 70,
per una sèrie de persones de diversa procedència i amb un objectiu en comú:
aprofitar la bellesa del paratge costaner de Binibèquer Vell per construir una
urbanització d'una certa qualitat segons un estil arquitectònic uniforme de
tradició local.
Poblat de Pescadors (Arxiu Municipal de Sant Lluís)
Francisco Caules
Sintes ens relata, en l'article publicat al diari Menorca (26/11/2006), com va sorgir la idea del projecte i com es
va anar materialitzant:
El 1961 uns empresaris menorquins van adquirir la marina
de Binibèquer Vell. Tradicionalment les tanques de marina no tenien cap valor
perquè només servien per deixar-hi les cabres que hi pastessin... Pensant que a
Menorca no hi venien turistes i tenint la idea que les belleses naturals de la
nostra illa eren desconegudes més enllà de les nostres aigües, decidiren que
Binibèquer Vell era pel seu suau pendent cap a la mar un lloc ideal per fer-hi
una ordenació.
Els creadors del
"Refugio de Pescadores" tenien clar l'estil arquitectònic que havia
de predominar en el conjunt, amb cases unifamiliars totalment blanques
"d'estil menorquí". Així mateix, s'havia de prescindir dels grans
hotels que ja s'estaven construint en bona part de les costes espanyoles.
Aleshores, si el
Poblat de Pescadors no és tal (petit llogaret costaner format per casetes de pescadors
alçades de forma espontània des de temps immemorials), qui va concebre el
projecte?
El creador va ser l’aparellador menorquí Antoni Sintes Mercadal. Primerament, proposà la iniciativa als promotors de l'urbanització de s'Algar però, vist el seu desinterès, el presentà als promotors de Binibèquer Vell, amb l'èxit que ja coneixem.
Cap a l'any 1965, s'iniciaren les obres. Sintes les dirigí dia a dia, fins al punt de traslladar-se a viure-hi amb la
seva família durant els anys que es construí el complex turístic.
Tanmateix, Sintes
necessitava la col·laboració d'un arquitecte que plasmés les seves idees
i signés els projectes arquitectònics. Aquest arquitecte va ser
Barba Corsini. Antoni Sintes havia treballat al seu estudi de Barcelona durant els anys que hi visqué i seguia col·laborant-hi.
Francisco J. BarbaCorsini (Tarragona, 1916 — Barcelona, 2008) va ser un arquitecte d’influència
neoclàssica en els seus inicis, però que evolucionà posteriorment cap al funcionalisme.
Tanmateix, aquest fet no li impedí decantar-se per realitzar construccions de
tradició popular, com el Poblat de Pescadors de Binibèquer Vell i d'altres menys conegudes a Menorca. L’arquitecte català
signà la major part d'aquests projectes des del seu despatx de Barcelona.
Postal del Poblat de Pescadors (Arxiu Municipal de Sant Lluís)
L'Arxiu Municipal
de Sant Lluís guarda i conserva els projectes del "Refugio de Pescadores,
Ordenación Binibeca Vey". El primer expedient que hi consta, data del mes
de març de 1965. Hi figuren, com arquitecte Francisco J. Barba Corsini, com
aparellador i director de l'obra Antoni Sintes Mercadal i com constructor
Rafael Sintes Pons. Es demanava llicència per construir un dels nombrosos
habitatges que a partir d'aquell moment s'hi aixecarien en pocs anys.
Els plànols de
Barba Corsini eren fets a mà, gairebé de forma artesanal, amb un traç artístic.
A la il·lustració podem observar l'alçat de la façana est i la de l'oest d'un
habitatge que, segons la descripció a la memòria del projecte, és un
"apartamento de dos plantas: planta baja, consta de almacén para barca,
aseo y posible dormitorio. Planta piso, consta de dos dormitorios, aseo,
estar-comedor y cocina. Escalera interior con entrada directa de la calle y que
da acceso a planta principal y azotea" (A.M. Sant Lluís, obres particulars
14/1965).
Façanes d'un habitatge del Poblat de Pescadors (Arxiu Municipal de Sant Lluís)
A partir de llavors
i només en un mes i mig (des de l'11 de novembre i fins el 23 de desembre del
mateix any 1965), es concediren quinze llicències d'obres, de les quals tretze
van ser per construir habitatges (apartaments o bungalous, com se solien
anomenar), una per a la construcció de la casa del guarda (anomenada "casa
de las aguas"), i l'altra per a dur a terme "un aparcamiento de
coches, tendederos-lavaderos, con capacidad mínima para 40 coches... que
constituirá una continuación del refugio de pescadores siguiéndose el mismo
estilo".
Durant els anys
següents, les sol·licituds de llicències municipals per a completar el poblat
es va anar succeint a bon ritme. Concretament, l'any 1966 es van demanar
llicències per a la construcció de vint-i-dos habitatges.
Una dada curiosa a
comentar en aquests temps en què fer-se una casa suposa un esforç econòmic
considerable, és el preu de les construccions d'aquella època. Un habitatge de
dues plantes en el poblat de pescadors tenia un cost d'entre 110.000 pessetes i
230.000 pessetes. No oblidem que estem parlant de mitjans dels anys 60.
En
una entrevista que va fer el diari El
País a Barba Corsini (19/05/2007), responia de la següent forma a una pregunta (o retret,
potser) en què es posava en dubte la seva modernitat per la seva contribució al
poblat de pescadors:
Es que la vida va también por
otros lados. Binibèquer es un poblado de pescadores y puede pensarse que es un
lugar folclórico, pero la realidad es una: a la isla de Menorca la salvaron
pueblos como Binibèquer. En esos pueblos de nueva construcción se hacían casas
más o menos acertadas pero respetuosas con el volumen de lo construido y con
las tradiciones constructivas de la isla. Ibiza está destrozada. Menorca se ha
salvado bastante, por eso en la isla le tienen cariño a Binibèquer.
«Si vols anar ràpid, ves sol; si vols arribar lluny, ves acompanyat"
Fa 35 anys, la Xarxa de Biblioteques de Menorca nasqué per la necessitat imperiosa d’organitzar a la nostra illa un servei que coordinés la política comuna de biblioteques, després que el Centre Coordinador de Biblioteques de Balears desaparesqués.
El personal de la Xarxa de Biblioteques, el conseller Miquel À. Maria i l'ex conseller Joan F. López Casasnovas
Així, el Ple del Consell Insular de Menorca aprovà la creació del Servei Insular de Biblioteques, el 13 de maig de 1985. A proposta del llavors conseller d’Educació i Cultura, Joan López Casasnovas, s’informà i s’envià el projecte del servei als ajuntaments de l’illa que llavors comptaven amb biblioteca municipal.
Tots s’hi van adherir i es van comprometre amb la nova aventura que ens ha fet avançar junts durant aquests 35 anys, amb l’objectiu de proporcionar l’accés democràtic i igualitari a la informació, la formació, el coneixement, la cultura i el lleure, de manera universal, sense tenir en compte l'edat, la raça, el sexe, la religió, la nacionalitat o la classe social, tal com dicta el Manifest de la Unesco sobre la biblioteca pública.
Des de bon començament, el Servei Insular de Biblioteques no només va fer la coordinació i direcció tècnica de la Xarxa de Biblioteques, sinó que també aglutinà esforços, tot estalviant recursos per al benefici del conjunt.
Durant els primers 5 anys, un únic treballador, en Jordi Vila, desenvolupà tot sol aquesta feina que, afegida a les tasques d’atenció i assessorament directes a les biblioteques, contribuïa a pal·liar l’aïllament d’aquests serveis entre si.
Molt prest es plantejà la informatització dels catàlegs, amb la finalitat de donar accés als fons bibliogràfics de totes les biblioteques i automatitzar-ne el préstec.
Jo mateixa, presentant l'acte
L’any 1992, el Consell Insular amplià el Servei de Biblioteques amb una tècnica bibliotecària que seria la nova coordinadora de la Xarxa fins l’any 2016, n’Elisa Fernández. Sota la seva coordinació es van produir una sèrie de canvis significatius, des de la introducció de materials no llibre, com els audiovisuals (discs, CD i pel·lícules), fins a la consolidació d’activitats de promoció de la lectura, així com la signatura de convenis anuals entre el Consell i els ajuntaments de Menorca amb la finalitat de garantir el finançament i la qualitat del servei a tots els municipis de l’illa.
El nou segle arribà amb la irrupció de les noves tecnologies i s’hi instal·laren ordinadors per a l’ús dels usuaris, amb connexió a Internet i wifi.
Tot d’una, Internet va esdevenir una font inesgotable, no només d’informació i coneixement, sinó de múltiples possibilitats i de reorganització de la feina, que ens canvià la manera de treballar i d’oferir els serveis als usuaris.
Durant la primera dècada dels 2000 es creà el Catàleg bibliogràfic col·lectiu de les Illes Balears i es començaren a normativitzar els serveis bibliotecaris: s’aprovà el Reglament de la Xarxa de biblioteques i entràrem en l’agenda política dels nostres dirigents, amb l’aprovació de la Llei del sistema bibliotecari de les IB i el Mapa de Lectura de Menorca.
El conseller de Cultura, Miquel À. Maria
La família de la Xarxa va créixer amb altres biblioteques d’interès públic, i així s’hi van adherir la Biblioteca Arxiu Fernando Rubió Tudurí, la de l’Ateneu de Maó, la del Seminari Diocesà, la del Fons Menorquí de Cooperació i la Col·lecció Hernández Sanz-Hernández Mora, de l’Ajuntament de Maó.
Alguns equipaments es van rehabilitar i ampliar per esdevenir espais més actuals, propers i adaptats a tots els públics, d’acord amb les noves demandes socials, culturals i tecnològiques.
I ara, quan assolim els 35 anys, els canvis iniciats fa més de dues dècades, s’han precipitat.
La pandèmia ha provocat que la tecnologia sigui encara més present en les nostres vides i acceleri el canvi en el consum cultural, la transmissió del coneixement, les formes d’oci, les maneres de llegir i l’estil de vida, en general.
Però no tothom hi pot accedir d’igual forma i seguir el ritme de l’evolució social i cultural que està definint els nous temps, per manca de recursos o de competències digitals.
Aquí és on entra en joc la biblioteca pública, la biblioteca social, la biblioteca comunitària, en definitiva.
La missió continua essent la mateixa, però el model de biblioteca pública ha d’evolucionar. En un entorn social i educatiu canviant, la transformació de la biblioteca no es pot basar únicament en l’aplicació de la tecnologia –que també. Cal anar més enllà i fer un replantejament de la seva relació amb els usuaris i el seu entorn, redefinir les col·leccions, l’oferta cultural, educativa i de lleure, i repensar la manera de generar, transmetre i compartir el coneixement creat per comunitats d’usuaris.
Ferran Burguillos, gerent de Biblioteques de Barcelona, pronunciant la conferència
Com podeu veure, ens trobam en una cruïlla que ens obliga a decidir cap on ens hem de dirigir.
I amb açò estem ara mateix i, sigui cap on sigui que haguem de partir, ho hem de fer amb la implicació i compromís dels nostres professionals, que són el valor més preuat de la Xarxa.
Sempre ho han demostrat i, especialment, ho van fer durant el confinament, en què el personal de la Xarxa va continuar actiu, fent feina per seguir informant i acompanyant els usuaris; per alleugerir el confinament i l’aïllament a través de la promoció de la lectura i la difusió de la cultura amb mitjans digitals: tot facilitant-los l’accés a eBiblio, la plataforma gratuïta de lectura i pel·lícules digitals; va continuar oferint serveis en línia, clubs de lectura actius, poemes i contes, recomanacions de lectures, recursos culturals diversos i un servei d’informació actiu sobre la COVID-19, entre d’altres.
Núria Pons Capella, en representació del personal de les biblioteques, va fer la cloenda de l'acte
Si hi ha una paraula —o millor dues— per definir el personal de les nostres biblioteques, aquestes són: entusiasme i vocació. Entusiasme per investigar i experimentar noves formes de difondre i engrescar a la lectura. Vocació per fer-ho de la millor manera, dedicant-hi el temps i l’esforç necessaris i amb altes dosis de professionalitat.
No hi ha dubte que tots i totes juntes ho aconseguirem!
Per acabar, fer un reconeixement especial als nostres usuaris, que són la nostra principal raó de ser.
Per molts d’anys més!
L'acte es va emetre en directe i es pot veure pel canal de Youtube
L’acte de celebració del 35è aniversari de la Xarxa de Biblioteques de Menorca va tenir lloc a l’Auditori de Ferreries, el 3 de juny de 2021.
Vint anys no són res i, tanmateix, són tota una vida. La teva vida sencera.
És el primer any de les nostres vides que no et puc besar ni abraçar ni servar-te entre els meus braços... tan gran i tant petita alhora!
No dinarem juntes ni bufaràs les espelmes que t’hauré col·locat entre Lacasitos —el 2 i el 0 reciclats— damunt de la tortada de xocolati.
Tampoc no et donarem el regal que dies enrere tant et va sorprendre gratament: l’Alícia de pasta de paper que t’espera al teu estudi per quan tornis. “On és na Violeta?”, m’interroga amb els seus ulls blaus i mirada somniadora, tot sostenint el seu llibre amb la mà esquerra i un globus amb la dreta, on es llegeix “DREAMS”.
No ho celebrarem juntes perquè has de perseguir els teus somnis i anhels, siguin on siguin, i no són aquí, amb mi.
Em basta saber que estàs bé, que hi ha gent que t’estima i que sents que la vida et somriu. Que tens un cor enorme i que les persones t’importen. No puc demanar més.
Quan sentis que quelcom trontolla, cerca’m i em trobaràs. Perquè sempre i sempre, et faré costat i seré on tu vagis, dins un racó del teu cor.
I no oblidis fer cas dels versos de Kavafis, que tan bé va musicar Lluís Llach:
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
