Em deien Beethoven

Tenc un amor que es diu Música. És un amor etern i incondicional que ho sap tot de mi. Sap el que em cal quan la desesperança m’aclapara i quan la decepció em domina; i em conforta quan la ingratitud guanya la carrera a la generositat.

La Música celebra el meu entusiasme, la passió per les coses en què crec i m’acompanya amb l’àrdua tasca de perseguir els meus somnis. Pocs instants de la meva vida són omplerts amb silenci.

En el meu 21 aniversari, les companyes de la residència d'estudiants em van regalar un violí en miniatura 

En els meus records d’infantesa hi ha un tocadiscs-ràdio-casset Vanguard. Quan no se sent la ràdio, hi ha un disc o una casset sonant en estereofònic.

El meu pare em va regalar una guitarra als 7 anys, quan vaig fer la Comunió. Com que la Música se’m donava bé, cap els 11 anys em comprà un violí i en vaig iniciar els estudis al Conservatori. També vaig aprendre pel meu compte a sonar el piano i el contrabaix a l’església de Sant Josep, amb el cor del Pare Petrus, amb qui sempre estaré en deute.

Sonant el violí als 14 anys. Darrere, el pòster de Beethoven i les guitarres

Ben prest vaig començar a estalviar per comprar discs. Anava als magatzems den Parpal o a Conesa, al carrer de ses Moreres per triar-ne, sovint amb coneixement i a vegades a l’atzar. Encara els tenc tots.

Quan m’agradava un LP (long play o disc de 33 rpm) i ja no em quedava pressupost, me’l gravava del d’una amiga en una casset verge de 60 o 90 minuts. No tenia la mateixa qualitat i a vegades la cinta se sortia de la capça i quedava feta un nyap, però aconseguia el que volia.

De tant sonar, escoltar i llegir revistes i llibres sobre Música i músics, m’havia après molts temes, tant d’actuals —som de la generació disco, de la Movida i de Miquel Ríos, entre altres (alguns, inconfessables)— com de clàssics.

Llavors, a l’escola de primària només s’estudiava Música quan algun professor en volia ensenyar de forma voluntària. Així, la nostra professora de ciències, donya Xeta, que era més melòmana que entesa, ens en va fer classes durant la segona etapa d’EGB, segons el seu mètode particular i efectiu.

En arribar a primer de BUP, l’assignatura de Música era obligatòria. Totalment diferent d’allò que havíem après a l’escola —cançons i alguns rudiments bàsics de notació i ritme—, a BUP s’estudiava història de la Música i les obres dels compositors més rellevants, com ara Johann Sebastian Bach, per haver assentat les bases de la música occidental —plenament vigents— i, segons la meva opinió, per ser el millor —el puto amo—, seguits de Beethoven i Mozart, la gran tríada. El pianista James Rhodes hi afegeix Chopin.

Les classes es complementaven amb audicions d’obres destacades d’aquests i altres compositors.

Sonant un orgue de vent molt rudimentari 

Tenc oïda i dots per la Música: quan sent una peça musical, en memoritz el títol i el compositor; si escolt un obra que no conec, normalment sé l’autor o un coetani o la situï en el temps. Jo, que mai no vaig destacar en cap matèria, dominava l’assignatura, de manera que als exàmens reconeixia fàcilment les obres que la professora de música ens posava per identificar i comentar.

Com a conseqüència i sense voler-ho, vaig conrear fama de saberuda i en Xavi Cardona, que sempre feia gracietes, em començà a dir Beethoven. Al cab de poc, tota la classe m’ho deia.

Quina conya es duien tots plegats! Per la meva part, estava orgullosa de portar un dels noms de la gran tríada; l’admirava tant, que tenia un pòster gegant a la meva habitació, juntament amb un de Bach, de Chopin i de John Travolta i Olivia Newton-John a Grease.

Els exàmens d’audicions eren un problema per a la professora: tothom volia seure’s al meu costat perquè els xiuxiuegés els títols i els compositors de les obres que sonaven al tocadiscs de l’aula; i jo els ho deia. Allò era realment ingovernable. La professora, massa bona persona per a aquella colla d’adolescents incontrolables, no podia aturar el gavell que s’hi armava.

Tanmateix, hi trobà la solució per a l’examen de final de curs; va decidir fer-lo a la sala d’actes del Ramis. Hi va col·locar els alumnes ben separats a les cadires de braços i a mi em va seure a la taula de la tarima, al seu costat, perquè no em pogués comunicar amb la resta de la classe. Tot i açò, alguns ho van intentar, però jo feia com si no ho sentís, mirant cap al sostre i fent veure que assaboria cada peça musical.

Ludwig van Beethoven

Després d’anys d’haver finalitzat els estudis, quan ja havíem entrat a l’edat adulta, en Xavi Cardona encara em seguia dient Beethoven.