Jo, mi, me, jo mateixa

Com a colofó del taller d’escriptura, na Mariona ens mana els darrers deures: escriu sobre tu mateixa —tu, te, et—, però no et passis d’unes 35 línies en un cos de lletra 12, eh?

Uf! val...

Pensa bé de què o de qui vols parlar i qui és el narrador —la veu narradora—, que no és el mateix que l’autor (ja sabem que ets tu).

Idò aquí ho teniu, un relat que va de mi, jo, me, jo mateixa, és clar, explicat pel meu principal narrador, parlant del que en sap més: jo, mi, me, jo mateixa.

Deixau-me que m’esplaiï, per darrer cop, en el meu egocentrisme literari, el dia més important de l’any, en què celebro la vida fent un any més.

Quan ma mare es va posar de part, feia set mesos que la meva família havia vingut a viure a Menorca, per la destinació voluntària de mon pare al far del port de Maó.

Vaig néixer en el més cru del dur hivern de 1967. Era la filla (en femení) llargament esperada, després de dos germans morts en néixer, un avortament i un únic fill de 8 anys. En el moment d’obrir els ulls i esclatar en un plor intens, tenia el cabell bru i atapeït i una capa de greix em cobria tota l’esquena.

Aleshores, la comare em va lliurar a ma mare, tot dient-li: “és una filleta; mira com té l’esquena; tindrà molta sort a la vida, aquesta criatura”.

Que si he tingut sort? Home, depèn de com es miri i què entenem per sort. Per començar, he fet una vida normal i no m’han regalat res; açò ho puc certificar.

Vaig passar-me la joventut fent colzes, però en vaig gaudir, no ho negaré, aprenent i fent amistats que encara perduren. L’experiència de volar fora del niu és la millor que una jove pot tenir.

En general, he aprofitat força bé les oportunitats que m’han anat sorgint pel camí —a voltes, pel coster— de la vida, perquè pens que “totes ses deixades són perdudes”. Les poques que he deixat anar, em pesen com una mola.

He tingut sort si per sort es considera haver tingut una “mare ossa”, protectora, controladora i ofegadora, però que —per gran sorpresa meva— em va deixar desplegar les ales i partir, encara que amb el cor encongit.

He tingut sort si per sort s’entén un pare que no va dubtar mai en donar-ho tot i treballar pluriempleat —que és com la classe treballadora va aixecar el país en la transició, enviant els fills a la universitat, amb no pocs sacrificis— perquè “els meus fills arribin més a munt que nosaltres”, com ell solia dir.

He tingut sort si per sort es considera comptar amb un home que sempre hi és, malgrat tot, i amb tot l’amor, en les defallides i en els èxits existencials.

He tingut sort si per sort s’entén parir una filla que et qüestiona permanentment, però que és la meva vida.

He tingut sort de tenir una vocació i deixar-me la pell en una feina que m’apassiona, alhora que, alguns cops, també em desespera.

He tingut sort de no haver-me enganxat a la heroïna, tant en boga en la meva joventut, i d’haver anat superant els entrebancs, amb més o manco encert.

He tingut sort d’haver-me enganxat a la Música permanentment i de per vida, i de posseir, com un tresor, el refugi literari.

He tingut sort d’haver descobert la meva vocació narradora, tan absorbent i terapèutica, i que em proporciona amistats especials, com vosaltres.

He tingut sort de comptar amb dosis ingents de força de voluntat i perseverança, perquè és el més efectiu per anar pel món quan no tens padrins.

Si a tot açò li diem tenir sort, n’he tinguda molta, com va preveure la comare.

I quan no n’he tingut, de sort, o han vingut maldades, n’he après.

I sí, tenc sort de fer-ne avui 52 i de tenir encara ma mare, amb 92.

No m’explic com els anys han passat tant de pressa!