Berlin

A Berlin et cau a sobre el pes de la història del segle XX a cada monument, als carrers i edificis, als museus, a les reconstruccions dels llocs emblemàtics, a les restes del Mur, als memorials aixecats per recordar allò que mai no hauria d’haver succeït.

Marx, Engels i jo, a Berlin Est

He tornat a Berlin vint-i-set anys després. L’estiu de 1991 vam arribar-hi en un tren procedent de l’est, després de dormir-hi durant el vespre, amb la motxilla a l’esquena i els pocs marcs que ens quedaven de l’estada a Munich. Ens vam allotjar en un alberg ple de joves de molts països que, com nosaltres, viatjaven amb l’Interrail.

Potsdamer Platz

Aquell primer cop, hi vam ser tres dies, suficients per poder visitar l’essencial:
La majestuosa porta de Brandenburg i el Tiergarten

El Reichstag i el magnífic palau de Postdam

Cúpula del Reichstag, projectada per Norman Foster

Dalt de l'interior de la cúpula, amb unes fantàstiques vistes de Berlin

El Museu de Pèrgam, amb l’altar que li dona nom i la impressionant porta d’Ixtar de Babilònia, entre altres meravelles

Els primer documents de la història: taules d'argila de Mesopotàmia

L’emblemàtica Fernsehturm (torre de la televisió) i el Rellotge mundial “Urania”

Torre de la televisió i la catedral, a Berlin Est

I passejar per alguns carrers i places emblemàtiques: Potsdamer Platz, Alexanderplatz, l’avinguda Karl Marx...

Alemanya s’havia reunificat el 1990 i el Mur havia caigut l’any anterior. A partir de llavors, els estats comunistes de l’altre costat del teló d’acer van caure, deixant un enderrosall descomunal que s’emportà els nostres ideals de fraternitat, justícia i igualtat i la il·lusió d’assolir-los amb la revolució.

A Berlin queden restes del Mur en llocs estratègics

Quinze anys abans, les ideologies polítiques havien començat a circular al nostre país entre el joves, que les adoptàvem perquè no estàvem disposats a viure sotmesos com ho havien fet els nostres pares. Les nodríem freqüentant els emergents partits i sindicats i participant dels moviments socials, amb la intenció d’intervenir en els canvis que vaticinaven els nous temps.

Gran mural en un edifici a l'avinguda Karl Marx, Berlin Est

Alguns militants de les joventuts comunistes van fer estades a la Unió Soviètica i a la República Democràtica d’Alemanya per esdevenir persones amb el pensament materialista dialèctic que la revolució necessitava. Els que ens vam quedar —per manca de pedigrí polític—, els admiràvem i envejàvem alhora. En tornar, escoltaven bocabadats les històries que ens contaven de l’est i junts fèiem plans de futur per a la jove democràcia del nostre país i per a la classe treballadora que els havia de protagonitzar.

Alimentàvem la nostra ment amb lectures revolucionàries. Fins i tot vam publicar una revista ciclostilada, Talaiot que, ben mirat, durà prou temps, tenint en compte els pocs recursos amb què comptàvem.

De tot plegat, el que més m’agradava era la cançó protesta i reivindicativa, la que narrava la realitat i augurava la seva transformació, la que escoltàvem i ens passàvem els us als altres per gravar-la en cassets i cantar-la i sonar-la amb la guitarra: L’estaca, Al vent, Què volen aquesta gent?, El pueblo, unido, jamás será vencido, A galopar... Des d’Amèrica Llatina arribaven noves veus que ens reafirmaven en els valors que havíem adoptat: la solidaritat entre els pobles, l’anhel d’una pàtria republicana i socialista, el rebuig del capitalisme i el consumisme, la llibertat. Quilapayún, Víctor Jara, Silvio Rodríguez, Pablo Milanés, Violeta Parra... juntament amb els catalans Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Pi de la Serra, la mallorquina Maria del Mar Bonet, el valencià Raimon, Paco Ibáñez, Labordeta, Aute i tants altres, van conformar la banda sonora d’una època que amb prou feines sortia de la fosca cantant a la llibertat.

Fins i tot, l’estiu de 1985 vam crear un grup musical, Els trobadors, que feia versions de la nova cançó i interpretava temes propis del cantant del grup.

La catedral va quedar a la banda comunista de Berlin

Somiar és gratis i nosaltres ho vam fer intensament fins el novembre de 1989, en què despertàrem sobtadament a una realitat amagada darrere un decorat de cartró pedra i que ens deixà ideològicament orfes: l’estudiant d’Econòmiques ja no faria la tesi doctoral sobre la política econòmica dels països comunistes, i la bibliotecària no partiria cap a Cuba per a treballar a la Biblioteca Nacional José Martí.

La caiguda del Mur de Berlin ens agafà per sorpresa. Els règims comunistes s’ensorraren un rere l’altre en destapar-se la veritat sobre uns sistemes ferotges, sostinguts per una economia sense fonaments.

A partir d’açò, les nostres esperances i il·lusions s’evaporaren. Va ser com el desenllaç d’una gran producció cinematogràfica en què ni el director ni el guionista no van saber dotar la història de la dignitat que es mereixia.

Checkpoint Charlie: la frontera més famosa entre l'est i l'oest de Berlin. Al costat s'ha fet el Museu del Mur

Després de gairebé trenta anys, Berlin m’ha remogut i la melangia m’ha deixat un pòsit difícil de llevar. Per una banda, els somnis incomplerts, el viatge iniciàtic en plena joventut i la perspectiva d’una vida sencera per endavant. Per altra, el pes de la història més recent, la més brutal, amb el nazisme i l’Holocaust com a protagonistes; la guerra i els bombardeigs de la ciutat; el repartiment del territori pels vencedors, l’aixecament del Mur, la Guerra Freda, la caiguda del Mur i la posterior reunificació...

Monument a l'Holocaust

Mural d'Ana Frank

M’ha colpit com la ciutat ha sabut reconstruir-se i recuperar el que havia perdut, conservant alhora la memòria.

La Philarmonie, seu de l'Orquestra Filarmònica de Berlin

Biblioteca Nacional d'Alemanya

A Berlin he viscut l’emoció de la nit de Cap d’any i la il·lusió pel nou any, amb el cel coronat pels colors dels focs artificials i els carrers plens de gent embriagada per l’alegria i els somnis que potser no es compliran, però que són la força que ens encoratja a viure.

El Berlin underground és apassionant

Nota: totes les fotos són de desembre de 2018.