El meu pare pintava mandales

El meu pare pintava mandales.

El meu pare tenia Alzheimer.

El meu pare anava a un centre de dia a Palma, especialitzat en demències, que es diu Mente.

El meu pare pintava mandales a Mente.

El meu pare feia anys que no podia articular una frase sencera. Les paraules volaven per damunt el seu cap com papallones precioses i inaccessibles. I ell ho sabia.

El meu pare no volia anar a Mente, però hi anava com l’al·lot que va a l’escola a contracor, després d’una rebequeria. I com un infant, el meu pare hi pintava dibuixos de colors i hi feia comptes i problemes.

El Nadal abans de morir, em va mostrar la carpeta dels mandales i el quadern dels comptes.

El meu pare era bo amb el càlcul. Quan jo era petita, no em deixava emprar els dits en les operacions matemàtiques —cosa que feia igualment per davall la taula—, perquè desenvolupés l’agilitat mental amb els números que mai no he tingut.

En el seu quadern, el meu pare no havia fet cap suma, ni resta, ni cap operació de forma correcta. Jo el vaig felicitar igualment: el seu esforç mereixia una ditada de mel.

Després vam mirar junts la carpeta dels mandales. Li vaig demanar diverses vegades si els havia fet ell i m’ho va confirmar amb satisfacció.

Havia pintat curosament les fotocòpies de mandales amb les seves pintures de colors Alpino. Blaus, verds, marrons vermells, grocs, liles... estaven combinats amb força encert; tots els bocins del dibuix estaven colorejats i en cap cas s’havia sortit de la ratlla.

El seu gust pel dibuix i la paciència que tenia en fer les coses restaven inalterables al pas devastador de la malaltia.

Em va impressionar tant, que vaig fotografiar aquests.

Quan el meu pare morí, l’estiu de 2016, la meva filla i jo vam arreplegar la carpeta dels mandales.

El darrer Nadal amb ell

Des d’aleshores, un mandala m’acompanya al costat de l’ordinador de la feina i un altre a la paret de davant de l’escriptori de casa meva. Sempre que bado la vista, me’ls trob i els seus colors vius i ben combinats em reconforten.