El meu racó d'illa

Tot just acabam de passar l’equador de l’estiu i Menorca desborda humanitat, cotxos, embarcacions i altes temperatures marinades amb taxes d’humitat ambiental més altes de l’habitual.

Quan l’ambient se’ns posa tropical, em ve al cap Villahermosa, Palenque, Selva Lacandona, Tikal o Chichén Itzá, on nuvolats de morcards et perforen la roba banyada per una suor permanent.

La perspectiva de romandre en una platja amb l’aforament sobrepassat i l’amenaça de borms, em porta a un dels meus indrets (semi) solitaris.

El meu racó d’illa és a una cala habitada principalment per vilatans, feta de roques, llenegalls amb verdet i un fons poblat de vogamarins.

Les sandàlies de goma —les de tota la vida— em són imprescindibles. La nova màscara de bussejar em presenta un fons en panoràmica espectacular.

L’aigua és fresca i reconforta de la xafogor. M’hi endins i, sota un llaüt, veig l’esquelet d’un vogamarí, gran, verdós i amb algunes punxes. La troballa promet albirar altres tresors —potser alguna escopinya cridanera o una orella d’ase nacrada, qui ho sap.

Però m’equivoc: el vertader tresor l’ofereix l’espectacle de peixos variats. Bancs d’espècies minúscules romanen a pocs pams de la vorera, ballant al compàs de les onades. Uns, ostenten colors vius; d’altres, molt més grans, gairebé passen desapercebuts. Resto quieta durant uns instants, tot admirant el panorama marí i escoltant el silenci-so del fons de la mar, quan sento un pic a una cama. De seguida em ve al cap un dels borms amb qui m’he creuat, però ho descart; gairebé no em fa mal. Em gir i veig els peixets diminuts al meu voltant, intentant fer-me mossos.

Decidesc tornar abans que no arribin més borms. Enguany ja he assolit la quota de picades.

Passejant per la vorera de la mar, entre roques tallades per la mà de l’home per extreure’n la pedra que conformà les principals defenses de l’illa, els cocons guarden la sal que han dipositat els temporals a l’hivern, després que el sol ardent els assequés.

Just davant meu, a l’altra vorera, les ruïnes d’una de les fortaleses que coronen la cala, segueix resistint el vent, els embats dels temporals i les fortes pluges que, imperceptiblement, van erosionant les seves pedres, pedres de marès arrabassades al bocí de costa de trepitjo.

Res no me n’és aliè, d’aquest paisatge. Un indret que em crida i reclama com un imant, per recordar-me que hi tenc un tros de la meva infantesa.

Enmig del silenci-so del fons de la mar, he desitjat, en una altra vida, gaudir d’una vida de peix.