Escriure: memòries d'un ofici, d'Stephen King

Escriure: memòries d’un ofici, d’Stephen King. L’Altra editorial, 2018. 335 p.

Llegir és el centre creatiu de la vida de l’escriptor. Escriure és una manera refinada de pensar. S. King

Stephen King (Portland, 1947), afamat autor estadounidenc, conegut per les seves novel·les de terror, supranaturals, de suspens, ciència-ficció i fantasia. Els seus llibres solen estar a la llista de best-sellers (Viquipèdia).

Autor prolífic, algunes de les seves novel·les han estat portades a la gran pantalla, com Carrie (1976 i 2013) i El resplendor (1980, per Stanley Kubrick).

A la darrera edició de la Fira del Llibre en Català, em va cridar l’atenció aquest llibre, recentment traduït al català per Martí Sales. Me’l vaig comprar, aconsellada pel llibreter i amb la intenció d’aprendre més sobre l’ofici d’uns pocs i l’afició de molts. El vaig trobar tan esclaridor i revelador, que us l’havia d’explicar i recomanar.

L’obra es divideix en dues parts. A la primera, titulada C.V., l’autor ens fa cinc cèntims de la seva vida d’una forma amena i on el sentit de l’humor no hi manca. A la segona, King ens endinsa en l’ofici d’escriure i ens presenta les eines bàsiques per desenvolupar i millorar la tècnica narrativa, ofereix consells que acompanya d’exemples extrets de les seves novel·les o d’altres escriptors, explica la importància de tenir uns “bons hàbits” de treball i acaba parlant de les editorials i els agents literaris.

Si teniu l’oportunitat i practicau açò d’escriure, no dubteu en llegir-lo. Tot i que el que ens interessa realment és la segona part, us recoman que el llegiu sencer. Per la meva part, em centraré en la segona —dividida en tres capítols—, i intentaré donar una visió general del calaix d’eines i els aspectes primordials del procés de creació literària, tal com ens l’exposa King.

QUÈ ÉS ESCRIURE?

“Escriure és telepatia, és clar”, afirma King, on l’emissor —l’escriptor, que envia la seva obra— i el receptor —el lector— fan un exercici de comunicació mental a través del temps i la distància. Açò és comunicació. Tot seguit, es refereix a les eines que es necessiten per a una comunicació eficaç i exitosa.

CAIXA D’EINES

Stephen King recorre al símil de la caixa d’eines del seu avi fuster per expressar la necessitat de tenir sempre a mà les eines que podem fer servir (o no), però que hem de conèixer i tenir a mà a l’hora d’escriure.

“Per aconseguir escriure realment bé, has de construir-te la teva pròpia caixa d’eines i muscular-te prou per poder tenir-la sempre a l’abast... Les eines habituals van a dalt de tot. La més comuna de totes, el pa de l’escriptura, és el vocabulari”.

El vocabulari

Alguns escriptors tenen un vocabulari descomunal (H.P. Lovecraft); d’altres, el tenen més reduït i senzill (E. Hemingway, J. Steinbeck).

King ens recomana que emprem el nostre propi vocabulari sense fer cap esforç conscient per millorar-lo (açò passa inconscientment a mida que llegim més i més), i que anem alerta amb endiumenjar el vocabulari, fent servir paraules llargues a posta, cursileries o cultismes que no venen al cas. Aposta per un llenguatge directe i planer.

Primera regla del vocabulari: emprar la primera paraula que ens passi pel cap, si escau i té gràcia.

La gramàtica

S’ha de tenir al pis de dalt de la caixa d’eines. “Una gramàtica defectuosa genera frases defectuoses. Quan no se segueixen les regles, hi ha confusió i malentesos”. Evidentment, hom pot saltar-se les regles, però per fer-ho se n’ha de saber molt i fer-ho bé.

L’autor no és partidari d’emprar la veu passiva i la desaconsella, en general.

“L’adverbi no és amic teu”. No és la primera vegada que ho sent dir. “Amb els adverbis, es mostra que no s’està explicant prou clarament, que no es transmet la imatge o l’argument que es voldria”. Tanmateix, es poden fer servir adverbis en les atribucions dels diàlegs en ocasions molt especials (i encara). Per a ell, la millor manera d’atribuir diàlegs, és “va dir”.

En qualsevol cas, “escriu sense por; no hi ha cap escriptor que estigui lliure de pecat, en aquests termes”.

El paràgraf

“Els llibres fàcils tenen molts paràgrafs curts, incloent-hi paràgrafs de diàleg que potser només tenen una o dues paraules, i molt d’espai en blanc. Els llibres difícils, amb moltes idees, narració o descripcions, són més massissos. Més feixucs. L’aspecte dels paràgrafs és gairebé tan important com el que diuen: són mapes d’intenció”.

La prosa expositiva és la frase que introdueix el tema i unes altres que el desenvolupen.

En narrativa, el paràgraf no està tan estructurat. Es tracta de més ritme que de melodia. Quan més s’escriu i es llegeix, més es formen sols els paràgrafs.

“La fragmentació també pot anar molt bé per polir la narració, crear imatges nítides i generar tensió, a banda de donar varietat a la prosa”.

Altres funcions del paràgraf són: direcció escènica, perfilar el personatge i la situació, i generar un moment vital de transició.

ESCRIURE

“Si vols escriure, sobretot has de fer dues coses: llegir i escriure molt. No t’ho pots estalviar, em temo, no hi ha drecera”.

Stephen King, al despatx de casa seva (foto de El País)

Personalment, llegesc perquè m’agrada, però des que vaig fer el primer taller d’escriptura, ho faig d’una altra forma, més a poc a poc, fixant-me molt en l’estil, la forma, la construcció i psicologia dels personatges... i repetint els bocins que m’agraden especialment. Intent aprendre tant com puc.

King deixa clar que les muses poden aparèixer, però perquè açò passi, l’escriptor s’hi ha d’esforçar i “picar molta pedra”. Recomana treballar d’entre 4 i 6 hores diàries (entre lectura i escriptura), establir una rutina de feina i organitzar-se molt bé. L’ambient i el lloc de treball és molt important i aconsella que sigui a la pròpia casa. S’ha de poder tancar la porta i tenir lluny el telèfon. Cal tenir un objectiu diari amb fites assequibles (escriure mil paraules, al principi). L’escriptor ens explica les seves rutines i horaris.

Si no sabem ben bé de què escriure, King ens recomana “escriu el que vulguis, dona-li vida i un caràcter únic a partir de la teva experiència personal sobre l’amor, l’amistat, les relacions, el sexe i la feina”.

“La descripció fa que el lector participi sensorialment de la història. A descriure bé, se n’aprèn; per açò s’ha de llegir molt. Una descripció insuficient deixarà al lector perplex i miop. Una descripció excessiva, l’abassegarà amb detalls. S’ha de trobar un bon equilibri. També és important saber què es descriu i què no cal, per seguir amb la teva feina, que és explicar una història”.

Als tallers d’escriptura he après que s’ha d’anar amb compte en descriure massa: el lector no és ximple i per açò no se li ha d’explicar tot (alerta amb els adverbis). “La descripció comença a la imaginació de l’escriptor però hauria d’acabar-la la del lector. Consisteix en quatre detalls ben escollits que ho resumeixen tot”.

L’escenari i l’ambient són encara més importants perquè el lector se senti dins de la història.

El símil i la metàfora són bons recursos, però s’han d’evitar emprar com a clixés.

“El diàleg és el que dona veu als personatges, és crucial per definir-ne el caràcter, encara que el que fa la gent ens expliqui més com són”. Un diàleg ben construït diu molt dels personatges. La clau per escriure bons diàlegs és la sinceritat.

Per a la construcció dels personatges, s’ha de posar atenció al comportament de la gent que ens envolta i explicar la veritat del que es veu. S’ha d’anar alerta amb crear “titelles unidimensionals” (el bo, el dolent, el llest...). Els personatges s’han de comportar de maneres que ajudin la història i alhora siguin creïbles segons el que sabem d’ells.

King recomana que no es comenci pel tema, sinó per la història.

En acabar una novel·la, l’autor en reescriu dues versions i en fa una revisió.

Particularment, puc escriure un relat d’una revolada, però després el revís i el corregesc moltes cops (múltiples versions). No sé si actualment, amb els tractaments de texts, cal parlar de versions. En qualsevol cas, cada autor ho farà de la manera que li vagi millor.

King escriu els llibres de tira; quan els acaba, descansa algunes setmanes i després en fa les correccions també de tira. A continuació, el dona a llegir a unes poques persones de confiança, que li fan suggeriments.

El ritme és la velocitat amb la qual avança la narració. És important que la història tengui un “bon ritme”.

Els antecedents ajuden a definir els personatges i a establir motivacions. S’han d’introduir tan ràpid com sigui possible i fer-ho amb certa gràcia. A més, cal tenir en compte que no tots els antecedents són importants per a la història.

Sovint, un s’ha de documentar per què hi ha temes que no es dominen. Açò ha de quedar en segon pla. Donar massa informació pot ser molt pesat per al lector. La documentació ha de ser el rerefons de la història.

Finalment, King, ens dona estratègies per començar a publicar.

En definitiva, un llibre amè, il·lustrat amb exemples propis i d’altres autors i del qual en podem treure unes quantes lliçons valuoses.