Diari d’una pandèmia: L’estudiant de violí

Una al·lota de 14 anys sona el violí en la seva habitació, mentre el seu pare li fa una fotografia per al record d’aquest inici de curs 1981-1982. La violinista reté un somriure contingut, mentre intenta sortir amb la posició correcta dels braços, les mans, l’esquena, l’arc i els dits, com li han ensenyat. Al fons, dues guitarres i el pòster de Beethoven esguarden l’espai. Ella no sap que 39 anys després la mirarà amb nostàlgia i escriurà sobre la fotografia, quan el món està confinat per mor de la pitjor pandèmia dels darrers segles.

Ens avorrim. I quan ens avorrim, pensam més. I pensar ens dur a recordar. Crec que més o manco, és un procés que estem fent tots en aquestes setmanes en confinament a ca nostra. El meu avorriment no és perquè no tengui res a fer, sinó pel fet de romandre enclaustrada.

L’avorriment general ha omplert les xarxes socials de fotografies de les nostres amistats en temps passats, llunyans. M’ha agradat veure tal o qual quan eren filletes o quan estudiaven, quan van tenir el primer fill, o quan bufaven unes poques espelmes...

Algunes persones han compartit fotos practicant un esport o sonant un instrument i, aquestes, m’han fet pensar en aquesta fotografia.

La meva vocació musical ve de petita, de quan el meu germà em regalà una guitarra en fer la Primera Comunió, als 7 anys. El meu primer mestre va ser un jove gitano, el nom del qual no record, que sonava flamenc als hotels per als guiris. Em va mostrar l’escala cromàtica i els acords bàsics. A partir d’aquí, algunes cançons i açò em va ajudar a posar-hi música a d’altres pel meu compte. Sense cap dubte, aquesta forma d’aprendre sense ordre ni mètode, em va ajudar a espavilar i a desenvolupar la meva oïda. Si vaig néixer amb alguna aptitud, va ser amb ritme i oïda.

No l’he vist mai més, al meu mestre gitano i em sap greu, perquè li agrairia el que va fer per mi: aprendre a sonar un instrument lliurement.

L’antítesi de tot açò van ser els anys al Conservatori, passant pel terme mig del grup musical Sant Josep, amb el meu estimat Pare Petrus.

Quan va arribar l’hora de triar l’estudi professional d’un instrument, vaig tenir clar que havia de ser un instrument d’orquestra. M’encantava veure per la tele actuacions de grans orquestres dirigides per les patums internacionals: Herbert von Karajan, Leonard Bernstein, Claudio Abbado, Nikolaus Harnoncourt, Carlo Maria Giulini... així com sentir les seves gravacions i les d’altres, que encara conserv.

També m’agradava anar als concerts gratuïts que Joventuts Musicals organitzava a la sala de Sa Nostra alguns dissabtes capvespre.

Tot açò em feia somiar i em vaig decidir pel violí, i perquè m’agrada molt el seu so. És el més polit de la família de la corda fregada i, de violins, n’hi ha a totes les orquestres i a les formacions clàssiques de cambra.

Així va ser com vaig iniciar els estudis al conservatori: solfeig, violí, cant coral. Allò no era cap broma i havia que estudiar de valent, però m’era igual; m’apassionava.

Un cop vaig assolir un cert nivell, vaig entrar a l’orquestra del Conservatori. Allò era la felicitat màxima: compartir assaigs els dissabtes al matí i concerts de tant en tant, fins i tot als pobles de Menorca, amb estudiants com jo.

El director era el mestre Calafat. Jaume Calafat també era el meu professor de violí. De semblant seriós i eixut, era genyo, però et controlava en tot moment amb l’ull bo i no li’n fugia cap. Per més que estudiés —que ho feia cada dia de la meva vida— sempre hi trobava alguna nota malsonant o el temps d’execució, massa lent o massa ràpid. Si em plegava sonant una cançó d’oïda mentre esperava a entrar a classe, em queia una bronca. No podia entendre —ni encara ara— que se’ns reprimís la improvisació i el desenvolupament de l’oïda. No podies sortir-te’n de la partitura. Açò era tot. I no hi havia discussió.

Malgrat tot, me l’estimava, al mestre Calafat. Em va ensenyar la disciplina del músic que, per qui no ho sap, és espartana i contínua, la cerca de la perfecció i a no conformar-me amb “així ja està bé”. Em va inculcar, en definitiva, la perseverança per fer-ho bé. Sempre millor.

Fins que me’n vaig anar de l’illa i em vaig matricular a un altre conservatori. Llavors, la meva voluntat va trontollar, decebuda per no poder assolir l’excel·lència. L’any següent, vaig deixar els estudis de música, per centrar-me en la carrera.

Sempre m’he penedit d’una decisió presa fruit de la frustració. Tot i així, mai no he trobat el moment de reprendre la pràctica del violí, tot i que posteriorment he anat alguns anys a classe de guitarra i, ara mateix, de cant.

Sempre he sentit dins meu la inquietud musical. La MÚSICA és allò que més em reconforta. Cantar en un cor és un aprenentatge i un gust, compartir una experiència col·lectiva amb gent que estimes, però també un bàlsam i una illa enmig del dia a dia.

Per açò he volgut compartir aquesta fotografia, potser una mica cursi, però que forma part de la meva història personal.