El passat 24 d'agost, em van convidar a dirigir una sessió d'un club de lectura a Binissaida. Es tracta d'un grup de dones que, tots els anys, en acabar l'estiu, llegeixen el mateix llibre i el comenten amb l'autora o l'autor, o amb una persona relacionada amb l'obra.
Enguany han llegit Lluvia roja, de Cees Nooteboom, i em van convidar a parlar-ne. No som especialista en l'autor, però el vaig conèixer, he llegit part de la seva obra i he participat en diversos homenatges que se li han fet. Així que, sense pensar-m'ho gaire, vaig acceptar el repte, per ell i per elles. El resultat va ser una trobada molt grata, de la qual vaig prendre molt de gust.
A continuació compartesc el material que vaig elaborar tot preparant la sessió, i que pot servir de guia per a la lectura d'aquesta magnífica obra.
 |
| Envoltada de les integrants d'aquest particular club de lectura |
Introducció
Cees Nooteboom era l’escriptor neerlandès que s’estimava Menorca —s’alemany, com l'anomenaven els veïns. El vaig conèixer fa 16 anys a la seva casa des Consell, on va fer estades durant 60 anys.
Nooteboom era un intel·lectual d’alçada, prestigiós poeta i narrador de reconeixement internacional. Guanyà diversos premis i va ser candidat al Premi Nòbel de Literatura. Està considerat un dels majors i més originals escriptors holandesos contemporanis; traductor de poesia espanyola, catalana, francesa i alemanya i de teatre americà i autor de novel·les, poesies, assajos i llibres de viatges. La seva obra ha estat traduïda a una vintena d'idiomes. A més de tot açò, era també un gran conversador, amb una curiositat inabastable.
Quan venia a Menorca, no era un turista més: vivia as Consell, comprava al comerç local, era una persona propera i havia recorregut l’illa de cap a peus; a més, tenia un ampli coneixement de la realitat política i social menorquina. Hi sentia una preocupació sincera i se l’estimava amb honestedat, com ho demostrà en algunes de les seves obres: Lluvia roja, Cartas a Poseidón, Los zorros vienen de noche o 533 días.
Lluvia roja va ser escrita a pocs quilòmetres d'aquí, en un bouer de Sant Lluís. Cees Nooteboom va viatjar per tot el món des de molt jove, però va triar la nostra illa com el seu refugi per pensar, llegir, escriure, caminar i descansar de la seva atrafegada vida.
Per a mi, Lluvia roja és l’ofrena que Nooteboom ens ha fet a la gent d'aquesta illa, per tants d’anys de convivència i respecte mutu. I com a menorquines, ens ha de permetre mirar la nostra pròpia terra a través dels ulls d'un dels grans pensadors i viatgers de la literatura europea contemporània.
 |
| Amb Nooteboom, a la Biblioteca Pública de Sant Lluís (2014) |
Qui va ser Cees Nooteboom
Cornelis Johannes Jacobus Maria Nooteboom, va ser un poeta, periodista, novel·lista, assagista, traductor i hispanista neerlandès. Va néixer a La Haia (Països Baixos) l’any 1933 i morí el passat 11 de febrer, als 92 anys.
Està considerat un dels autors neerlandesos contemporanis més importants i internacionals. Des de ben jove va manifestar una vocació nòmada i viatgera, alternant la seva residència entre Amsterdam, Alemanya i Menorca, principalment. Quan no era en un d’aquests indrets, viatjava per diferents països del món (li agradava molt el Japó i Llatinoamèrica).
Debutà l'any 1955 amb la novel·la Philip i els altres. Al llarg de la seva vida ha treballat com a periodista, poeta, novel·lista i assagista. Ha rebut reconeixements com el Premi de les Lletres Neerlandeses (2009) i el Premi Formentor de les Lletres (2020), i ha estat assíduament proposat com a candidat al Premi Nobel de Literatura.
Dins del context de la literatura universal, Nooteboom s'emmarca en la tradició dels grans escriptors-viatgers (com Bruce Chatwin, W.G. Sebald o Patrick Leigh Fermor), on el viatge físic és inseparable de la indagació interior i cultural. En aquest cas, l’autor és un pont fonamental entre la cultura germànica i neerlandesa amb la Mediterrània.
Estils literaris
Nooteboom no conreà un únic estil literari, sinó que més aviat n’emprà una combinació d’alguns d’aquests:
• Prosa poètica i meditativa, en què combinava la precisió de l'observació amb una reflexió filosòfica profunda.
• La memòria i el temps, on mostrava un interès constant per com es construeix el passat, es desdibuixa o es reinventa a través del record.
• L'erudició accessible: incorporava als seus escrits referències a l'art, la filosofia, la història i la literatura sense perdre una mirada íntima i quotidiana. Aquí és on podem comprovar l’abast de la seva cultura i els coneixements sobre molts temes.
• La mirada del viatger: més que un mer descriptor de paisatges, actuava com un observador existencial que cercava el sentit del món i del jo.
A Lluvia roja tots hi són presents.
Gèneres
Nooteboom practicà els següents gèneres:
• Narrativa o novel·la: solen ser obres d'alta densitat simbòlica i reflexiva.
• Literatura de viatges: cròniques que transcendeixen la guia de viatge per convertir-se en assajos filosòfics i autobiogràfics.
• Poesia: té una obra poètica extensa, íntima i meditativa.
• Assaig i periodisme cultural: articles sobre art, política europea i reflexió literària. Al nostre país, va col·laborar durant anys amb el diari El País.
• Autoficció: gènere literari híbrid que combina elements de l'autobiografia i de la ficció. L'autor i el narrador comparteixen el mateix nom, però els fets narrats no tenen el compromís de veracitat absoluta que s'exigeix en una autobiografia tradicional. Poden ser obres seves d’autoficció Lluvia roja, 533 días, Cartas a Poseidón i d’altres.
Quina va ser la seva relació amb Menorca
Nooteboom descobrí Menorca durant els anys 60, fascinat per una Mediterrània que conservava un ritme ancestral i l’autenticitat de l’illa, gairebé sense turisme.
Molt prest adquirí una típica casa de camp as Consell, la qual ha estat el seu refugi per pensar, llegir, escriure i descansar de la vida nòmada que duia la resta de l’any, durant gairebé 60 anys.
Com si d'un ritual estival es tractàs, cada any, entre la primavera i la tardor, s'instal·lava a l'illa per redactar diaris, poemes, assajos i gran part de les seues novel·les. Per açò no volia participar de la vida pública menorquina.
Lluvia roja
Es tracta d'una obra literària en què l'autor conrea diversos gèneres: prosa autobiogràfica, memòries, assaig i crònica de viatges.
L'obra va ser publicada a Holanda el 2007; a Espanya, l'any 2009 per l'editorial Siruela. La traducció al castellà va ser a càrrec d'Isabel-Clara Lorda Vidal, com totes les obres traduïdes al castellà.
Lluvia roja és un recull de textos íntims i reflexius articulat al voltant de la casa menorquina de Nooteboom. Des de la tranquil·litat del seu jardí a Sant Lluís, l'autor evoca moments de la seua vida, recorda els seus primers viatges de joventut pel món, dialoga amb els antics diaris que va escriure quan tenia 19 anys i reflexiona sobre els seus veïns, els animals i el paisatge menorquí. És un llibre sobre la vellesa que mira la joventut, sobre la pertinença i la condició de ser un "holandès errant".
La pluja roja fa referència al fenomen meteorològic característic de la Mediterrània (i de Menorca en particular), quan la pluja arrossega la pols i la sorra roja del Sàhara. Simbòlicament, representa la fusió de la terra, el pas del temps, la sang de la joventut i la petjada de la memòria sobre el paper.
Estructura i parts del llibre
L’obra consta de dues parts:
La primera part ens presenta el seu refugi (Menorca, la casa i el jardí) i està centrada en la vida quotidiana de Nooteboom a la seva casa de Sant Lluís. Hi apareixen temes com el jardí, els arbres, les pedres i els animals que l'habiten i als quals posa nom (la gata Murciélago o la gallina negra Gallina); el retrat de la Menorca tradicional prèvia al turisme de masses; les relacions amb els veïns de l'illa (Nuria, Pere, Eumeo, Bernardo...).
La tonalitat és assossegada, poètica, on el temps sembla aturar-se.
La segona part tracta del moviment (els viatges, els diaris, el pas del temps i la memòria). Aquí el focus es desplaça cap a la memòria dels viatges que l'autor ha fet al llarg de la seva vida (el Japó, Surinam, la Guayana Francesa, Tahití o les illes Tonga).
També ens parla de la seva vida als internats, la relectura dels seus diaris de joventut; la seva aventura com a mariner; el diàleg entre l'home gran i el jove que va ser; trobades amb altres intel·lectuals (com el filòsof Rüdiger Safranski); la fragilitat de la memòria humana.
El microcosmos de la Menorca de Nooteboom retratat a Lluvia roja
• El jardí de Sant Lluís: és un espai que funciona com el seu laboratori d'observació. Dona nom i personalitat a les seves plantes, com el cactus, les palmeres, els hibiscos, els pins, els ullastres, la bella ombra, el xiprer... i es refereix al seu jardí amb profunda devoció i estimació: “no soy un monje japonès, de modo que no les hago reverencias a mis árboles, pero los amo”. També hi conviuen la moixa Murciélago, Gallina, els cans que va tenir i l’ase, a l’altre costat de la paret. L’inici del llibre és magistral, amb la narració de la història de la moixa Murciélago. L'autor descriu els animals de tal manera que sembla que els confereixi entitat humana.
Nooteboom manifesta una certa mala consciència en abandonar el jardí, la seva casa menorquina i l’illa tots els anys. En tornar, és com si les seves possessions tinguessin vida pròpia i li guardessin rancúnia: “quien abandona su casa en invierno pierde el derecho a hablar”, ens confessa.
 |
| Amb Nooteboom al seu jardí (2010) |
• El retrat dels menorquins: Després del preludi amb Murciélago, dona pas a la part central de la part de llibre dedicada a l’illa, “El jardinero sin jardín”. Comença amb la presentació dels seus veïns i els descriu amb el sentit de l’humor que el caracteritzava. Relata la seva relació (no sempre senzilla, però cordial) amb Núria, Pere, Pasqual, Bernardo, Pep, Eumeo, els jardiners, els carters (especialment, Jaume i Montse, la història d’amor dels quals és verídica)... tots amb noms ficticis per no provocar susceptibilitats. Nooteboom mostra una gran sensibilitat cap al menorquí, el català de Menorca, que el descriu com una llengua "dura, senzilla, directa i arrelada a les pedres". Observa la reserva, però al mateix temps, la dignitat, del caràcter illenc.
• Les pedres, la història i el paisatge menorquí: l’autor sent una fascinació per la paret seca i el marès com a símbols d'ordre, paciència i memòria col·lectiva. A l’inici, ens fa quatre cèntims de la història de l’illa i del paisatge, per situar el lector que desconeix la nostra terra. Diu que la tramuntana i la llum mediterrània modulen el seu estat d'ànim. Ara que és tan evident l’escassetat d’aigua a l’illa, Nooteboom ens narra la seva odissea anual per omplir-ne la cisterna i consumir-la a comptagotes: “recuerdo el eterno miedo a excedernos con el agua”, recorda. Potser que en prenguem nota.
• La pluja vermella: és com un homenatge a l’illa a través d’un dels fenòmens més característics i habituals dels nostres estius, i ho fa com a colofó de la primera part del llibre. La pluja de fang del Sàhara tenyeix la casa i la terra, recordant que l'illa està connectada amb el món i simbolitzant la petjada dels records. Finalitza el capítol amb una reflexió sobre el fet d'envellir.
• Transició i nostàlgia: contrasta la Menorca agrària i silenciosa dels anys 60 i 70 amb la Menorca amenaçada per la massificació turística, a la vegada que és conscient del seu propi paper com a "foraster integrat".
 |
| Homenatge i comiat La veu de Nooteboom, Biblioteca de Sant Lluís (23/5/2026) |
Conclusions
Lluvia roja és una meditació sobre el temps que passa i les empremtes que deixem en els llocs i en nosaltres mateixos. Nooteboom demostra que es pot viatjar milers de quilòmetres, però que de vegades el viatge més profund és el que fem asseguts en un jardí de Menorca, observant com la pluja tenyeix la terra de vermell i intentant recordar qui érem quan començàvem el camí.
És fascinant com Nooteboom, un autor holandès, acostumat a viatjar per tot el planeta, aconsegueix captar l'ànima de Menorca sense caure en la mirada superficial del turista.
Aquest llibre té un valor quasi testimonial: no només descriu el paisatge, sinó que descodifica la filosofia de vida de l'illa —la paciència, la dignitat de la pedra, la relació amb el vent i aquesta mena de saviesa silenciosa dels veïns de camp. Uns valors que remandran intactes a Lluvia roja.
