Sirena

Més que un crit era un lament agut, prim, que pujava des de la nota més greu fins a un agut ensordidor, i tot seguit tornava a baixar, emetent una sirena estrepitosa. Tothom es tapava les orelles i acotava el cap fins que aturava de cop. Llavors era quan allò succeïa, sempre de la mateixa forma. Un home qualsevol dels molts que badaven per les cobertes de primera classe, opulent i ben plantat, es dirigia cap a popa, pujava a la barana del vaixell i, sense dubtar-ho un segon, es llençava a la mar, al buit de la nit fosca i freda. El més sorprenent era que ningú no se n’adonava, de l’incident. Era com si el crit, el lament de la sirena, els deixés entabanats i esmorteïts.

Dos anys abans, Amal també creuà aquella mateixa mar, la Mediterrània. Fugia de la guerra que havia sumit en la misèria la terra que l’havia vista néixer i créixer, ara sense futur. La guerra que de sobte li va arrabassar la infantesa, la fam, la sequera, la terra eixorca i la violència, la van fer decidir, en un acte de desesperació, a pagar amb els estalvis de la seva família el seu passatge a una vida en pau.

Un matí de juliol, pujà a l’autobús que l’havia de portar a Trípoli, amb una motxilla a l’esquena i el cor encongit. Encara s’hi va haver d’esperar dos mesos fins que no li lliuraren el passaport i la col·locaren en un vaixell. El dia del viatge cap a Europa, cap a la prosperitat i la pau, havia arribat. Tant li feia el país on havia d’acabar la seva odissea. Emigrava, fugia i no feia comptes tornar-hi; només pensava en marxar al més aviat possible. Pujà a una embarcació vella i rovellada; ella i dos-cents éssers més, on en realitat només hi havia lloc per a un centenar.

Salparen i la nau posà rumb cap al nord. Els van dir que es dirigien cap a Palerm i, un cop allà, els distribuirien entre diversos països europeus i el Canadà. Quan duien un parell d’hores navegant i el sol es ponia sota un horitzó vermellós, començà a ploure i a fer un vent que cada cop aixecava onades més altes. Amal romania a la coberta, perquè les bodegues eren plenes a vessar de dones amb criatures. S’agafava a una barana amb totes les seves forces per no ser projectada cap a una mar embravida per la tempesta. Tenia por de veritat. Sentia un pànic com mai no havia experimentat. Cada vegada que una onada de quatre o cinc metres alçava el vaixell, tancava els ulls i sentia com el ventrell li feia un tomb i un regust de bilis li pujava a la gola.

La gent cridava desesperada i alguns queien a la mar pels embats de la tempesta. Va pensar uns instants amb la seva mare, per asserenar-se, però un sentiment d’enyorança li estripà el cor. Una envestida forta a estribord la va fer deixondir i, en pocs minuts, la nau tombà cap a babord, naufragant. Amal i tot el passatge caigueren a la mar. Nedava tant com podia, entre la gent que cridava i moria ofegada, de fred o de pànic. Va trobar un tros de llenya i s’hi enfilà. Finalment, s’adormí.

Quan se n’adonà, la tragèdia havia passat i ja no sentia fred ni por. Volia nedar per fugir d’aquell lloc que només li recordava mort i desesperació. Arribar a Sicília i potser d’allà cap a Alemanya, tal com li havien promès. Ho va intentar, però va ser inútil. Aquella al·lota de pell i cabells bruns i mirada honesta, havia esdevingut un espectre blanc que surava damunt de l’onatge.

Llavors sentí una sirena en la llunyania i veié com un creuer s’hi atracava, lentament i directa cap a ella, cap al lloc del naufragi, on centenars de cossos romanien en el fons de la mar.

En plena nit, l’espectre d’Amal lluïa d’un blanc tan intens i immaculat, que feia mal als ulls. Quan el vaixell passà al seu costat, ella s’aixecà damunt de la mar i emeté un lament agut, prim, que pujà des de la nota més greu fins un agut ensordidor, i tot seguit tornà a baixar, emetent una sirena estrepitosa. Tothom es tapà les orelles i acotà el cap fins que aturà de cop. Un home qualsevol dels molts que badaven per les cobertes de primera classe, opulent i ben plantat, es dirigí cap a popa, pujà a la barana del vaixell i, sense dubtar-ho un segon, es llençà a la mar, al buit de la nit fosca i freda. El més sorprenent és que ningú no se n’adonà, de l’incident. Era com si el crit, el lament de la sirena, els hagués deixats entabanats i esmorteïts.