Ni un cas més!

En ple segle XXI segueixen passant fets intolerables. Està clar que no hem avançat en valors ni en tolerància tant com seria desitjable. Per què, si no, com s'explica que encara hi hagi tants casos d’assetjament, d'abusos de qualsevol mena o de violacions?

El cas recent de la mort d'un adolescent de Ciutadella n'és una prova. M'esfereeix la intolerància que es respira a vegades a les aules. Ho sé amb coneixement de causa. A l’escola, la meva filla i altres alumnes van patir burles continuades per part d'un professor i, de rebot, d'alguns companys —els infants solen imitar el que veuen—. Vam intentar frenar-ho, parlant amb la direcció, però poc vam aconseguir. A l'institut no es va repetir, però ella va presenciar com alguns amics eren objecte d'humiliacions i burles de companys, sense que es fes gaire cosa per aturar-ho.

Quan era petita, la professora de 1r d'EGB se'n fotia de jo i d'altres, perquè ens costava aprendre de restar; record l'angoixa que sentia a l'hora d'anar a escola. Recentment, una amiga de Mallorca va haver de baratar de centre la filla perquè patia assetjament.

On són els protocols d'actuació davant aquests casos? Si existeixen, per què no s'activen i s'intenta acabar amb tot açò? I les famílies dels assetjadors, no tenen res a dir?

D’altra banda, uns dies abans de l'episodi fatídic que he comentat, ens vam indignar amb la sentència del cas “La Manada”. S'ha dit molt i ho repetiré: no és abús; és VIOLACIÓ! Des de l’inici del judici, moltes dones van començar a explicar i denunciar públicament les agressions, abusos sexuals i violacions que han patit.

L'any 2015, i no exempt de polèmica, el pianista James Rhodes publicà Instrumental, un llibre de memòries on explicava obertament les reiterades violacions que va patir des dels 6 anys, els trastorns que l'hi han provocat i com la música l’ha salvat. Un relat ple de coratge que està ajudant altres persones.

James Rhodes. El juny de 2017 vaig assistir a un recital seu a Palma

Quan estudiava a Barcelona, solia acabar les classes al vespre. Crec que només una dona pot imaginar-se la por que et domina en tornar a casa i sentir al teu darrere unes passes que s'atraquen o un home que, amb mirada lasciva, surt del Metro al teu darrere. Sortint del darrer examen, vaig ensopegar-me amb un exhibicionista. Vaig sentir por, fàstic i un bon retjiró. Vaig pensar que, malgrat tot, havia tingut sort perquè, després de 5 anys, no havia patit cap agressió i aquell era el meu únic incident de tipus sexual.

Ja hem callat prou. Expliquem, denuncien i lluitem perquè no hi hagi ni un cas més.

Publicat al Menorca, el 9 de maig de 2018

El meu barri VIII: Ha mort en Pepe

Avui el diari diu que ahir va morir en Pepe.

Davant ca nostra vivia en Pepe, sol, perquè fa molts anys havia quedat vidu.

Li tenia una especial estimació. Potser perquè em recordava físicament a mon pare i, com ell, era agradós i sempre tenia unes paraules amables i una actitud optimista, tot i que la vida no havia estat fàcil per a ell.

Quan ens trobàvem pel carrer, a la botiga, on fos, miràvem de fer la xerradeta. Em venia de gust i sabia que a ell li encantava.

Durant les festes de Maó, venia el seu fill amb la seva família i tots plegats miraven passar la qualcada i els gegants.

No em vaig assabentar que estigués malament. Els dies passen, fas la teva vida i perds els comptes de quan has vist fulano o mengana per darrer cop. Tanmateix, et pots morir d’un dia per l’altre. I a qualsevol edat.

M’entristeix que ens hagi deixat i trobaré a faltar la seva bonhomia i simpatia; però me n’alegro que, al contrari de mon pare, s’hagi estalviat una llarga degradació física i una decadència psíquica insoportables.

Pens en tanta gent gran que habita el nostre barri, el més antic de la ciutat, i no puc evitar de pensar que més prest que tard, seguiran les seves passes. Els més propers són com uns avis per a tots noltros i els estimam, com a en Pepe.

En pau descansi, Pepe, el barri l’enyorarà.

Na Violeta i el drac Bepitu

A la meva filla Violeta, a qui li devia un conte

Hi havia una vegada un poble mariner de cases blanques, finestres verdes i ramells als balcons. Molt a prop, hi vivia un drac en una cova del penya-segat.

Cada setmana, la gent del poble havia de lliurar al drac una persona perquè se la mengés i així es pogués alimentar. La persona era triada per sorteig, de manera que els habitants vivien amb molta por, perquè no sabien mai quan els tocaria ser devorats pel drac.

Il·lustració del programa del Dia del Llibre que em va inspirar el conte

Un dia, la mala sort li tocà a la princesa Anna. Llavors, la princesa i tota la família reial van estar molt tristos, pensant aquell seria el darrer dia que passarien junts.

Al dia següent, es presentà al castell la millor amiga de la princesa, na Violeta. Quan n’Anna la va veure, se li va llençar als braços, entre singlots.

—Violeta, que bé que has vingut a acomiadar-te de mi!— li va dir emocionada.

—Acomiadar-me, dius? —respongué na Violeta, amb cara de sorpresa—. Estimada, venc a fer-te una proposta.

—Una proposta? Però si d’aquí a una estona el drac m’haurà menjat! —va respondré incrèdula n’Ana.

—No t’ho pensis, açò, Anna! Tu et quedaràs al castell i jo aniré a trobar-me amb el drac. A ell tant li fa, que siguis tu o jo.

—Ni parlar-ne, Violeta! Mai del món deixaria que el drac et mengés a tu en comptes de a mi. Som una princesa molt valenta! —va afirmar n’Anna amb seguretat.

—Ja ho sé, que ets valenta, però jo també. I com que no som boja, no em deixaré menjar pel drac. Tenc un pla que segur que funcionarà.

—Un pla? Quin pla? —va demanar la princesa sense entendre res.

Na Violeta li va explicar el pla que havia ideat per salvar la vida de la seva estimada amiga i de la gent del poble. Estava segura que si funcionava, el drac no tornaria a menjar-se ningú mai més.

A l’hora convinguda, na Violeta partí cap a la cova del drac, amb un sarró a l’espatlla.

Quan arribà dalt del penya- segat, na Violeta cridà el drac.

—Drac! On ets?

De cop i volta, el terra començà a tremolar davall dels seus peus i una columna de fum pujà per les roques. El fum era tan espès, que na Violeta va tenir un atac de tos. Quan se li espassà, es trobà amb el drac, cara a cara.

—Açò... Hola, drac.

—Grrrrr. Vine, que fa una setmana que no menjo i em pos de molt mal humor quan tenc primor! —li digué el drac.

Quan se’n donà compte, na Violeta volava pels aires, agafada per les urpes del drac, que se l’endugué dins la cova.

La cova era fosca i humida i les ones de la mar esquitxaven amb força l’entrada. Na Violeta tenia fred i por. Estava sola amb el drac i molt enfora del poble i de la seva família.

Quan el drac atracà una pota per agafar-la de nou, na Violeta es va fer enrere i, armada de valor, li va dir:

—Drac, com ets de nom?

—De nom? Jo no en tenc de nom —li va respondre molt sorprès.

—Idò jo pens que tothom ha de tenir nom. Te’n puc posar un? —li va demanar na Violeta

—Deixa’t estar de noms, que tenc gana. Mira, ja estic preparant l’olla on et couré —li va respondre el drac, tot mostrant-li el tià que ja fumejava.

Ara sí que en tenia, de por, na Violeta. Però ella va seguir donant-li conversa:

—Si... si no t’importa, et diré Bep... Bep... Bepitu. T’agrada? A que és polit!

—Bepitu? Quin nom més estrany! Un dia em vaig menjar un tal Bep, però Bepitu... Bé, no està malament —va remugar—. Deixa’t d’històries i de noms, que l’aigua comença a bollir.

—Es que mira, Bepitu, abans que em mengis, volia jugar amb tu —li va dir na Violeta.

—Jugar? Que t’has begut l’enteniment, tu? No estic per jocs ni per romanços! —va cridar el drac molt maleit, traient foc per la boca.

Tot i que na Violeta estava molt espantada amb tantes flames com llençava en Bepitu, va seguir amb el seu pla.

—Mira Bepitu, no... no t’enfadis i espera un moment, que t’explic el joc. És molt divertit, però si no t’agrada, em fiques a l’olla, val?

—Mmmmm... d’acord— va dir en Bepitu—. Digue’s! De pressa!

Na Violeta obrí el sarró que portava i en va treure un llibre.

—Què és açò? —va demanar, estranyat, el drac.

—Un llibre —va dir amb la veu tremolosa na Violeta.

—Ja ho veig, que és un llibre! Vull dir, que si açò és el joc. Em sembla que els llibres no serveixen per jugar —va afegir en Bepitu, una altra vegada maleit.

—Ja ho trob que sí! Mira, Bepitu, el joc és aquest: jo et deix aquest llibre per a que el llegeixis. Si t’agrada, te’n duc més. I si el llibre no t’agrada gens ni mica, em menges. Què et sembla?

—Idò que no en tenc de juguera, jo, amb tanta gana! —va cridar, tornant a treure flamarades.

—Escolta, Bepitu, quan venia cap aquí he vist unes cabres... que deuen ser de bones... Si vols fer un guait per allà defora, jo t’esperaré aquí... No em mouré, t’ho promet.

En Bepitu va agafar el llibre de mala gana i llegí el títol Alicia al País de les Meravelles. L’obrí i es quedà embadalit mirant les il·lustracions. Després es va seure de vora de na Violeta i començà a llegir-lo.

Na Violeta estava tan cansada, que es va quedar adormida damunt una pota den Bepitu.

Quan es va despertar, el drac no hi era. Ella va témer el pitjor. “No li ha agradat el llibre i se n’ha anat molt enfadat a cremar el bosc i quan torni, em menjarà”, pensava, espantada.

I amb aquestes que en Bepitu va entrar a la cova xuclant un os, com si fos un escuradents. Sense mirar-la, es va ajeure i va tornar a agafar el llibre. Na Violeta va romandre en silenci, amb l’esperança que potser s’havia oblidat d’ella.

Al dia següent, quan na Violeta es despertà, hi havia al seu davant un bol de llet. Tenia tanta gana, que se la va beure d’un glop. Després es va fixar que en Bepitu se la mirava divertit i li va demanar:

—Avam, i tu que ets de nom?

—Jo? Violeta— va respondre, encara amb un poc de por.

Oh! Com la flor... —es va sorprendre el drac—. Molt bé, Violeta. El llibre d’aquesta Alicia, que cau per un forat i que parla amb una eruga i amb un conill i que tant torna petita com una formiga, com creix com un gegant, és molt divertit. Feia estona que no xalava tant! Aquí la vida és molt avorrida. A més, no tenc ningú amb qui jugar i aquest joc m’ha agradat.

—De debò, Bepitu? —va cridar ella, entusiasmada. Mira, tenc un altre llibre per tu, si el vols.

Na Violeta va treure del sarró El petit Princep.

En Bepitu li va dir que no veia prou bé, perquè el foc que sovint treia per la boca li havia fet malbé els ulls. Així que na Violeta li va llegir el conte.

Quan va acabar, el drac li va demanar que n’hi llegís un altre, però ella no en duia més.

—Si vols més llibres, hauré d’anar a la biblioteca pública, on hi ha molts. N’hi ha tants, que no te’ls pots acabar mai, perquè sempre n’hi ha de nous.

—Però si et deix anar, no tornaràs. Sempre passa igual. La gent s’espanta de mi i se’m fa enfora —va dir molt trist en Bepitu— i tornaré a estar sol.

Na Violeta se’l va mirar, pensant com ho podia solucionar. Ja no li feia por. A més, tenien una cosa en comú: els encantava llegir. I va trobar que l’havia d’ajudar.

—Mira, Bepitu, si m’acostes al poble, demà tornaré amb més llibres que t’agradaran. T’ho promet. Confia amb mi.

Després de rumiar-s’ho un moment, en Bepitu agafà na Violeta al vol i la va deixar al poble.

A l’endemà, na Violeta es presentà dalt del penya-segat i el cridà:

—Bepitu! Bepitu! Som jo, na Violeta! He vingut a dur-te llibres.

Al cab d’un moment, el drac va aparèixer per darrere les roques. Va aterrar de vora na Violeta i li va dir, entusiasmat:

—Violeta! Has tornat!

—És clar, Bepitu! Et vaig donar la meva paraula, no? Mira quants llibres! —li va dir, traient-los de la bossa—. Ah! I una sorpresa: alehop!

Va treure unes ulleres rodones molt grans i se les va col·locar perquè no passes pena per llegir.

Des d’aquell dia, en Bepitu no va tornar a menjar persones i ell i na Violeta es van fer molt amics, compartint els llibres de la biblioteca. Perquè el gust per la lectura uneix les persones, i a vegades, les fa ser millors.

La vida reneix

Avui comença març.

Fa quinze dies que la llum ha canviat. És més intensa, més clara, d’un blau nítid i poderós. Si els nigolats d’hivern són els més bells i tenebrosos, el cel de primavera i de tardor és el més pur.

Mosques vermelles

Tanques verdes d’herba i grogues de vinagrella entapissen el camp menorquí.

La llum es reflecteix a les parets blanques de les cases i, mentre acluques els ulls perquè no et cegui, penses en les ulleres de sol ficades encara en un calaix.

Les pluges de l’hivern han omplert s’Albufera des Grau, habitada per una quantitat d’ocells que mai no hauries imaginat. O açò és el que posa de manifest la il·lustració informativa de la caseta per albirar les aus que hi habiten.

Hem passat una barrera i, des de la tancadura estant, ens ha saludat un poriol.

La vida ressorgeix després de la pluja i a l’empara de l’escalfor del sol.

D’entre l’herba i al marge del camí de grava, hem albirat una de les nostres orquídies, l’anomenada “mosca vermella”, petita i preciosa, de vius colors i sinuoses formes, gairebé antropomorfa. L’he acariciada amb delicadesa i l’he retractada.

Una parella de milans —quasi sempre van en parella; són monògams?— ens han sobrevolat amb una majestuositat incomparable a cap altra au de per aquí.

Avui comença març i la vida reneix amb l’esperança de perpetuar-se un any més.

Art Park es Freginal

Croàcia és un país d’una bellesa i interès que no es pot copsar fins que no t’hi trobes. Dubrovnik, la perla de l’Adriàtic, és un exemple de rehabilitació, conservació i protecció del patrimoni.

El país té força costa i més de mil cinc-centes illes, moltes en estat verge.

Zagreb, la capital, no té res a veure amb la part marítima. Situada a l’interior del país, històricament és una de les cruïlles entre orient i occident. La influència occidental a l’estil vienès, perdura en el gran Teatre Nacional o el luxós Hotel Esplanade, aturada de viatgers de l’Orient Express.

Teatre Nacional

D’altra banda, trobam la petjada oriental en les cúpules i torres de la Ciutat Alta, com a l’església de Sant Marc.

A Zagreb, història i tradició es combinen amb la modernitat d’una ciutat cosmopolita, amb espais d’oci com l’original Art Park.

L’Art Park és un antic espai urbà degradat que era anomenat el “parc dels drogoaddictes”.

Va ser recuperat per un grup de ciutadans i associacions que el van rehabilitar i transformar en un indret a l’aire lliure lúdic i cultural.

L’Art Park s’estén cap a la Ciutat Baixa. La gent seu als graons o damunt unes plataformes al pendent. 

Està decorat amb street art, amb parets i tanques cobertes de graffitis i una instal·lació d’animals fantàstics per tot el recinte.

Una escala multicolor descendeix a una terrassa on un xiringuito hi posa un ambient tropical, amb la música, la decoració i les begudes. Alguns seuen en hamaques i d’altres juguen a tennis de taula.

A baix es troben els jocs per a infants i unes tauletes i cadires petitones on les famílies berenen, juguen i es relacionen.

A un costat, unes casetes de llenya, amb figures de moais de vius colors, serveixen per estojar els jocs i el mobiliari. La zona es delimita per panells decorats.

No es pot fer caca

L’entrada és lliure i durant l'estiu s’hi fan tallers, ioga, sessions de dibuix, festivals de música, actuacions de DJ’s, cinema, instal·lacions...

Instal·lació a l'Art Park

Puc imaginar es Freginal com un espai més viu i actiu, com l’Art Park. Es Freginal és el pulmó de la nostra ciutat i un espai comunal de socialització magnífic. Pot esdevenir un punt de trobada per a persones de totes les edats, un espai lúdic, cultural i, per què no, transgressor; un lloc per crear, compatir i intercanviar experiències.

Des d’aquí reivindic la seva dinamització —que és també la del centre de Maó—, amb la celebració de festes, actuacions, tallers, muntatges d’instal·lacions de carrer... mitjançant un procés participatiu on aportar idees per fer-nos-el més nostre.

Publicat al Menorca, el 17 de febrer de 2018

Descomptant dies a la vida

Dilluns

Prens les pastilles del matí, triturades i totes de cop, dins una cullerada de cafè amb llet i sacarina.

Pastilles per a la sang, la tensió, el sucre i el cap. Aquest capet amb el cervell com un colador per on s’esmunyen els records, les persones i el que fas i dius a cada moment.

-Anem a despertar el pare.

-No hi és, el pare.

-Però, que no has vingut a posta per veure’l?

-No, mare, he vingut per estar amb tu.

-Que ja te’n vas demà?

-No, encara.

Dimarts

Com que fa bo, et duen a fer una passejada i al súper. Et trobes veïnes pel carrer, vídues com tu, a qui no reconeixes. Tanmateix, no se n’adonen, perquè fas com si res. Dissimules bé.

-Per què el pare no ha vingut amb noltros?

-Perquè no hi és.

-Sí que hi és. Està dormint a l’habitació. Vine, mira’l... oh...

-Mare, aquesta és la teva habitació, ara.

-Que ja te’n vas avui?

-No, encara.

Dimecres

Dius que no tens cap malaltia, perquè res no et fa mal, ni el cap, ni l’esquena, ni les cames... res de res. Tanmateix, berenes amb edulcorant i dines sense sal.

Avui plou i et quedes asseguda a la butaca, dormitant davant la tele. No la sents prou bé, ni tan sols l’escoltes, perquès res del que diu no t’interessa. La caixa ximple i buida que per fi ignores.

-Mare, anam a dinar.

-I el pare, que no dina amb noltros?

-No té gana, ara.

-Bé, li guardarem unes quantes pilotes. En sobraran moltes.

-Sí, en sobraran... per a ell i per un altre dia.

-I tu, quan te’n vas?

-Encara no me’n vaig.

Dijous

Et duen al cardiòleg. Mai no has estat de beure, però el metge et diu que a partir d’ara t’hauràs d’empassar un litre d’aigua diari. Tant si t’agrada com si no tens set.

-Mare, beu un poquet més. Va... més...

-No en tenc, de set. No en vull, que pixaré.

-Precisament...

-On és el pare?

-Dorm.

-Quan te’n vas?

-Diumenge.

Divendres

Fa fred. No et convé sortir, ja que un refredat fort o el grip podria ser mortal.

Passes les hores empassant-te programes que no et diuen res ni entens. Dormisqueges i et despertes sobtadament amb cabòries quotidianes que t’urgeix aclarir immediatament.

-És molt tard. No te’n vas a dormir, filla?

-No, encara. Només són les set del capvespre.

-Però és fosc...

-És clar, però no és tard. Si ni tan sols hem sopat!

-I tu, on dormiràs, llavors?

-A l’estudi del fons.

-Però aquell és el meu.

-No mare, tu dorms a l’altre, ja fa temps.

-Però hi dorm ton pare.

-No, açò era abans... abans de morir.

Incrèdula, ploriqueges com un infant. Et resignes.

Dissabte

Ha sortit el sol i surts al carrer. Poc a poquet, de bracet i amb el bastonet, arribes a un parc, seus a un banc assolellat i et distreus mirant com juguen els infants.

-I tu, tens fills?

-Sí, una filla. La teva néta. 

-Tenc més néts?

-Dues nétes més. Tot al·lotes.

-Te’n vas avui?

-No, demà.

-I llavors, em quedaré sola?

-No passis pena, mare. Sempre seràs amb algú. Vindran abans que jo me’n vagi.

Diumenge

Dorms. Ella t’agafa la mà amb tendresa i t’acarona una galta. Et despertes desorientada i la mires.

-Te’n vas ara?

-No, avui capvespre.

-Tu sí que m’estimes!

-És clar, ma! Tots t’estimam.

-És clar, ets ma mare.

-No, mare, som ta filla.

-Ah! Sí...

Has deixat de viure. Ara esperes, mentre descomptes dies a la vida.

Un any més

Quan vaig néixer, en el més cru del dur hivern de 1967, tenia el cabell bru i atapeït i una capa de greix em cobria tota l’esquena.

La comare em va lliurar a ma mare, tot dient-li: “és una filleta; mira com té l’esquena: tindrà molta sort a la vida, aquesta criatura”.

He tingut una vida normal, com qualsevol filla de classe treballadora nascuda a les acaballes del franquisme i en els inicis de l’obertura i desenvolupament d’un país que romania tancat en tots els sentits des del final de la Guerra Civil.

Que si he tingut sort? Home, depèn de com es miri. No m’han regalat res. Vaig passar-me la joventut fent colzes, però en vaig gaudir, no ho negaré, aprenent i fent amistats que encara perduren. L’experiència de volar fora del niu és la millor que un jove pot tenir.

He tingut sort si per sort es considera haver tingut una “mare ossa” súper protectora, i que tanmateix em va deixar desplegar les ales i partir, encara que  amb el cor encongit.

He tingut sort si per sort s’entén un pare que no va dubtar mai en donar-ho tot i treballar molt perquè “els meus fills arribin més a munt que nosaltres”, com solia dir.

He tingut sort si per sort es considera comptar amb un home que sempre hi és, malgrat tot, i amb tot l’amor.

He tingut sort si per sort s’entén parir una filla que et qüestiona permanentment, però que és la meva vida.

He tingut sort de tenir una vocació i deixar-me la pell en una feina que m’apassiona, alhora que, alguns cops, també em desespera.

He tingut sort de no haver-me enganxat a la heroïna, tant en boga en la meva joventut, i d’haver anat superant els entrebancs de la vida, amb més o manco encert.

He tingut sort d’haver-me enganxat a la Música permanentment i de per vida, i de tenir el refugi dels llibres. 

He tingut sort de comptar amb bastanta força de voluntat, perquè és el més efectiu per anar pel món.

Si a tot açò li diem tenir sort, n’he tinguda molta, com va preveure la comare.

I quan no n’he tingut de sort o han vingut maldades, n’he après.

Avui en faig 51 i encara no m’explic com han passat tant de pressa.

Una amiga m’ha felicitat amb aquest poema de Jorge Eduardo Cinto, preciós, que he transcrit:

"Ojo con Ellas…

Andan por ahí, con su atrevido miedo,

portando sus cincuenta, sesenta y más años.

Lindas, leídas, viajadas, sensibles, ojo con ellas.

Vienen de cerrar una puerta con decisión, pero sin olvido.

Amaron, construyeron, parieron, cumplieron.

Amaron a su hombre, dieron alas a sus crías, y ahora

desentumecieron las suyas: ¡ahí estaban!

...intactas, brillantes, soberbias, majestuosas, listas para el vuelo:

no ya las de un hornero... sí las de una gaviota, soberana y curiosa.

Saben de la vida, y de tu hambre... porque con su cuerpo han sabido saciarlas...

Expertas en estupidez, sarcásticas, y en sus matices, se reconocen inmersas en ellas hasta el estupor, soportaron mucho hasta el dolor.

Sabrán distinguirla, no lo duden, son expertas en economía, la aplican en el gesto y al detalle.

Tienen un andar muy sensual.

Ojo con sus caderas sabias: ya se estiraron y contrajeron, se estremecieron y agitaron.

Saben del amor, en todos sus colores, desde el rojo resplandor al mustio gris.

Sus piernas fuertes arrastran raíces todavía.

Prontas a sentir, van con una vieja canción en los labios,

Caminan con una profunda intensidad en la mirada y delicada seguridad en su sonrisa.

Pero, si esta advertencia es tardía, y descubres que ya no puedes dejar de pensar en ella, entonces, ten cuidado de ahora en más, no te equivoques,

no le arruines el dia, no les envíes un mensaje de texto.

Mejor invítala a tomar un café con mucho tiempo por delante.

No recurras al email. Preferirán un poema en la servilleta recordando sus épocas de romanticismo.

No les hagas promesas, no le vendas falsas imagenes.

Mejor exhibe tu autenticidad mas despojada.

No caigas, por rellenar, deja que respire un silencio en común.

Vienen de quemar las naves y cambiar comodidad indolente por riesgo vital. 

Avanzan por un camino incierto, pero elegido.

En su cartera, fotos, un perfume y algunas lágrimas.

En su mirada, una decisión...

Ojo con ellas…

Tal vez, si tienes suerte, hay una en tu camino".

Gracias, Ana Maria Sanz. Nosotras tenemos la suerte de ser así. Y así esperamos cumplir muchos más.

Karl Ove Knausgard: la lluita amb la vida i la literatura

La mort del pare. Barcelona: L’Altra Editorial, 2015. 495 p. (La meva lluita; 1).

I la mort, que sempre he considerat la dimensió més gran de la vida, fosca, fascinant, no era més que una canonada amb una fuita, una branca trencada pel vent, una jaqueta que rellisca d’un penjador i cau a terra

Volia llegir aquest llibre després de la mort del meu pare, però no en vaig ser capaç. Han hagut de passar devuit mesos perquè per fi el tragués del prestatge.

Es pot —s’ha de— llegir en qualsevol moment, excepte quan un perd el propi pare, perquè pot ser massa punyent. A part d’açò, és una experiència literària única molt recomanable.

Karl Ove Knausgard

Vaig arribar fins Karl Ove Knausgard a través de la meva professora d’escriptura, Ana Haro. Fa uns anys, ens va parlar d’un autor norueg que estava narrant la seva vida en diversos volums. Un exercici d’introspecció i realisme literari que estava sent un èxit als països nòrdics i que ja s’estava traduint a diferents idiomes (actualment, a més de vint).

Fa temps que escric sobre mi mateixa, el meu univers i els meus records. Així que, empesa per l’afany d’aprendre dels bons, vaig seguir el consell d’Ana, començant amb La mort del pare, primer llibre del projecte vital narrat per Knausgard, La meva lluita, un títol provocador que no passa desapercebut per les seves connotacions.

Knausgard inicia La mort del pare amb un al·legat sobre la mort de 4 pàgines:

Per al cor, la vida és senzilla: batega tant de temps com pot. I després s’atura. Tard o d’hora, un dia, aquest martelleig s’aturarà tot sol, i la sang començarà a córrer cap al punt més baix del cos, on s’acumularà formant una basseta, visible des de fora com una taca fosca i tova en la pell cada cop més blanca, mentre la temperatura corporal cau, els membres s’engarroten i els intestins es buiden...

El llibre es divideix en dues parts. En la primera afloren els records de la infantesa, en què la por i l’afany de ser acceptat per un pare imprevisible i distant, contrasta amb una mare amorosa, però poc rellevant. L’admiració incondicional pel germà gran és palesa en tota l’obra. Les inseguretats i el caràcter introvertit de l’adolescent deixen pas al jove, caracteritzat per la rebel·lia, la música rock i pop i els intents frustrats d’imitar els grups preferits, la complicitat dels amics, el descobriment del sexe i els primers enamoraments i la separació dels pares.

L’autor ens introdueix la seva família, que acabarem de conèixer a la segona part, centrada en la mort prematura del pare, que Knausgard descriu detalladament sense ocultar-nos com va ser víctima dels excessos amb la beguda i d’una existència autodestructiva. Però tant o més impactant és el desvetllament detallista de les condicions en què vivien ell i sa mare, l’àvia del protagonista, una dona senil i descuidada. L’actitud i les reaccions de l’àvia són d’allò més colpidores: l’abstracció, les repeticions, els oblits, la decrepitud i la manca de cura de la pròpia persona són tan reals, que esgarrifen i commouen.

És una novel·la d’homes. Ells en són els protagonistes: l’autor, el pare, el germà, els oncles, l’avi, els amics. Els sentiments i emocions que li produeixen els personatges afloren de diferent forma i intensitat al llarg de l’obra. Les contradiccions que s’apoderen d’ell envers el pare a la seva fi, són la culminació de les experimentades al llarg de la seva vida.

Escrit amb un estil directe i despullat de tot artifici, és ple de detalls i descripcions acurades. Tanmateix, res hi és perquè sí. Si no, com s’explica que Knausgard narri la seva vida i no ens avorreixi ni ens cansi? La narració navega d’un record a un altre amb una transició imperceptible, barrejant, alguns cops, disquisicions sobre música, art, etc. Amb açò es descobreix l’erudició de l’autor.

La mort del pare té una determinació indestructible d'arribar fins al final en l'exploració del propi jo i la societat circumdant. La crítica l’ha comparada amb les grans novel·les de Thomas Mann, L'home sense atributs, de Musil i A la recerca del temps perdut, de Proust (Rafael Narbona).

Es tracta d’un experiment literari d’alt nivell narratiu, un nou gènere original i apassionant. Una obra que, malgrat el que pugui aparentar, enganxa des de la primera pàgina i no t’abandona fins al final, en què desitges començar el següent volum. 

Tanmateix, ara no continuaré. He de canviar de tema perquè La meva lluita és la narració d’un home que es despulla en cada llibre de forma real i, a voltes, descarnada; per açò faig un parèntesi, per seguir més endavant amb Un home enamorat (2), L’illa de la infantesa (3), Ballar en la foscor (4) i Dies de pluja (5). Més de 3.500 pàgines en total.

Molt recomanable la versió catalana de l’Altra Editorial, amb la traducció acurada d’Anna Llisterri.
Entrevista d'Anagrama (editorial en castellà) a l'autor:

La mirada compromesa i colpidora de Toni Vidal

Ahir es va inaugurar la primera exposició antològica del fotògraf menorquí Toni Vidal (es Castell, 1934): Toni Vidal des de dins.

I ahir, per fi, el vaig conèixer, després de sentir-ne parlar força, ja que des que faig feina al Consell Insular, ara fa sis mesos, he col·laborat en l’organització de l’esdeveniment.

Toni Vidal és un fotògraf excepcional, un artista dotat d’una gran sensibilitat i un poeta de la imatge; el fotògraf menorquí més important del segle XX, en paraules Carles Jiménez.

Toni Vidal. Foto de David Arquimbau

El Consell Insular ha fet possible aquest esdeveniment, un homenatge que la seva terra natal li devia. Don fe que l’equip del comissariat de l’exposició ho ha donat tot perquè sigui una mostra representativa del conjunt de l’obra de Vidal, i que el catàleg en sigui el testimoni fidedigne, realitzat amb cura i professionalitat.

Ara, la satisfacció de la feina ben feta —gairebé perfecta, diria jo, perquè la perfecció no existeix, afortunadament—, després de molts mesos treballant-hi de valent, ha estat màxima per a tot l’equip humà implicat.

Ahir, els sentiments de tots estaven flor de pell, especialment, després dels parlaments, en què es veia un Toni Vidal emocionat i content pel resultat.

Abans, havíem parlat una estona, ell i jo. Li havia transmès fins a quin punt m’havien colpit les seves fotografies en el catàleg, i ara, en directe, molt més. La foto “Cala Corb”, d’un pescador assegut damunt un norai amb les cames encongides i una barca i les coves al fons, m’havia deixat amb un nus a la gola, no sabia si per la seva mirada o ben bé per què.

Absorta. Foto de David Arquimbau

La fotografia social de la fàbrica del Gas de Maó, tancada fa cinquanta anys, i la de la fàbrica de la España Industrial de Barcelona (on actualment hi ha un gran parc) desprèn una bellesa fosca per les dures condicions laborals, reflectides no només en l’escenari captat per l’objectiu de manera magistral, sinó també per les expressions i actituds dels personatges. La captura de les imatges està feta en el moment precís, la llum concreta i els elements i personatges que cal mostrar: no hi manca ni sobra res per narrar el missatge que vol transmetre. I tanmateix, la duresa i l’angoixa de què l’objectiu del fotògraf ens fa partícips, esdevé poesia.

L’art no radica en reproduir la realitat, sinó en interpretar-la i transformar-la en canal expressiu de l’artista. Toni Vidal s’expressa a través del seu objectiu i ens mostra la vida i les persones sense artificis. La seva mestria està en l’alt domini de la tècnica, la paciència de saber esperar el moment precís i la sensibilitat de la seva mirada per copsar-lo. Cada imatge se la jugava en un o dos clicks, m’explicava, perquè intentava gastar el mínim de material. És increïble.

Amb en Toni Vidal

Cadascuna de les fotografies fetes als obrers i les fàbriques són absolutament descriptives i no els cal paraules. Les imatges que representen les altres temàtiques ens mostren l’essència dels diferents oficis que va immortalitzar, la Menorca rural d’un paisatge que es perd—no només les cases i els camps, sinó també els pagesos, com vestigis d’un temps llunyà i irrecuperable—, els retrats, en què copsa tan bé l’ànima del personatge... I les fotografies de les festes de Sant Joan, on elements aparentment secundaris —la pistola enfundada del guàrdia civil, les dones de les autoritats, l’home ballant davant la banda de música— prenen un protagonisme del tot intencionat.

Finalment, la mirada amb què dissecciona la natura, ens mostra la bellesa i les matisacions de colors d’una fulla que es desprèn de la tija o de les formes i textures de les roques menorquines erosionades per la tramuntana.

Polítics, membres del comissariat i col·laboradors

La fotografia de Toni Vidal és feta des de dins, des de la seva mirada introspectiva i personal, per transmetre tot allò que nosaltres, artífexs de la paraula, no podríem expressar millor.

L’exposició antològica Toni Vidal des de dins, romandrà a la sala del Roser de Ciutadella fins el 17 de març. Posteriorment es podrà veure a Maó, des del 30 de juny i durant tot l’estiu a Ca n’Oliver. No us la perdeu!

Vull agrair al fotògraf i amic David Arquimbau les fotos que m'ha cedit.