El meu viatge a Eivissa i Formentera III: els pobles i la ruralia d’Eivissa

L'organització territorial de les Pitiüses és singular per les seves peculiaritats geogràfiques i històriques.

Històricament, a l'illa d'Eivissa només existia un únic nucli urbà, “Vila”, i la resta era una zona rural dispersa organitzada en parròquies.

Les esglésies parroquials eren el nucli al voltant del qual es van anar formant els pobles,  deixant a les illes una toponímia característica a partir del santoral.

Església de Sant Carles de Peralta

La major part de la població va continuar vivint de forma disseminada fins a la segona meitat del segle XX quan el desenvolupament turístic va modificar la urbanització i l'estructura econòmica.

Església de Santa Agnés de Corona

A partir de l’agrupació de diferents parròquies, sorgiren els actuals municipis. Eivissa compta amb quinze poblacions, agrupades en cinc municipis: Sant Joan de Labritja, Santa Eulària des Riu, Sant Antoni de Portmany, Sant Josep de sa Talaia i Eivissa capital.

Església de Sant Joan de Labritja

Quant a les cases rurals, vaig quedar impressionada amb l’austeritat i profunda bellesa de l’arquitectura dels pobles i les cases rurals de la Pitiüsa gran, ben diferent de la de Formentera.

Casa a Santa Eulària des Riu

Es tracta d'una arquitectura pura i funcional, amb la finalitat de donar resposta a unes necessitats concretes que són el resultat d'anys d'equilibri entre l'home i la naturalesa, amb la sobrietat, la senzillesa i el blanc impol·lut com a color de fons.

Església des Puig de Missa, de Santa Eulària des Riu

Un dels millors exemples de l'arquitectura tradicional de l'illa el trobam en el petit poblat de Balàfia, a Sant Llorenç, una agrupació de set habitatges rurals i dues torres refugi, aixecades en l’època medieval.

El conjunt està protegit sota la declaració de Conjunt Històric de les Balears, i el seu origen es pot situar durant la dominació musulmana o fins i tot en èpoques anteriors.

Els pagesos s’atrinxeraven en les dues torres durant les invasions dels corsaris nord-africans, fets molt freqüents i especialment violents a partir del segle XVI. D'açò en sabem prou, el menorquins.

L'església de Sant Miquel de Balansat té una una torre adosada

Els pobles eivissencs, petits i blancs —les antigues parròquies—, porten el nom del sant o santa de la parròquia que els dona nom.

Esglesia de Sant Llorenç de Balàfia

Als pobles hi trobam l'església i unes poques cases al seu voltant.

Amb l'escriptor Marià Villangómez, nascut a Sant Miquel de Balansat

Són molt curioses les esglésies en forma de fortalesa o mastaba, quadrades, feixugues i blanquíssimes.

L'església de Sant Josep de sa Talaia té aspecte de fortalesa

Als pobles a vegades pots trobar-te amb establiments curiosos, com aquest cafè:

Altres articles que he escrit sobre aquest viatge:
El meu viatge a Eivissa i Formentera I: cales abruptes, platges amables i enigmàtics illots
El meu viatge a Eivissa i Formentera II: la nuit i la Vila d'Eivissa
El meu viatge a Eivissa i Formentera i IV: Formentera

La dama i el manuscrit

Relat guardonat amb el segon premi, del Premi Illa de Menorca de Narració Curta 2015

Aquell dia Roger arribà més prest del que era habitual en ell. Com sempre, travessà la gran sala de consulta de la Biblioteca de Catalunya. Passà per diversos passadissos i petites estances, fins arribar a la sala de Reserva dels manuscrits, els incunables i els impresos antics. L’accés era restringit a investigadors i estudiosos acreditats, i l’espai permanentment vigilat pel personal i les càmeres de seguretat.
Era l’únic usuari a la sala de Reserva. La bibliotecària se’l mirava de reüll des que li havia fet guardar el bolígraf. “Si us plau, només el llapis, la goma i el quadern”, li havia dit amb un xiuxiueig burleta. No se’n podia avenir que després de tants d’anys com usuari del centre, encara hagués de fer-li aquella mena d’advertiments. Però Roger estava massa neguitós per parar atenció a les normes de consulta. Quan s’adonà del desconcert de la dona, va fer els possibles per concentrar-se en la seva comesa. No podia tornar a ficar la pota o ho acabaria espatllant.

Roger era músic. Sonava la viola de gamba i dirigia un conjunt especialitzat en música antiga i barroca, de nom Ars Antiqua. També era musicòleg i sovint anava a biblioteques i arxius per estudiar detalladament cançoners, còdexs de cantigues, missals, danses i altres documents de música antiga, normalment manuscrita. La seva finalitat era la recerca per a rescatar-los de l’oblit dels armaris i retornar-los la seva funció: ésser interpretats pels músics i gaudits pel públic. La reputació i l’èxit d’Ars Antiqua residia precisament en la interpretació d’obres recuperades amb instruments de l’època. Els enregistraments es venien força bé, fins al punt que Roger havia fundat, juntament amb un col·lega, un segell discogràfic, caracteritzat per l’originalitat i la qualitat del seu catàleg. El darrer disc havia estat mereixedor d’un premi Grammy.

En arribar a la biblioteca, havia demanat de consultar el manuscrit Ms. 307 i l'incunable Ic. 107. Passava els fulls de pergamí del còdex lentament i amb cura, fruint-ne de cadascun. Portava les mans enfundades dins guants de cotó, d'ús obligat per evitar embrutar o transmetre als documents la grassa, els bacteris i potser els virus o qualsevol mena de fluït corporal.

Estava meravellat amb el manuscrit Ms. 307 —no debades era considerat una de les joies de la institució—. Cada cop que l’havia estudiat, experimentava una barreja de sensacions contradictòries: d’una banda, veneració profunda i d’altra, un estrany desassossec. Es tractava d’un cançoner anomenat pels especialistes Cançoner de Bellver, un volum de luxosa factura, enquadernat en pell de moltó, amb pedres incrustades i lletres gravades en pa d'or. L’interior contenia caplletres i miniatures il·luminades per un mestre força destre. L’obra era un recull de cançons trobadoresques de diferents poetes occitans i catalans, copiat possiblement a finals del segle XIV en un monestir de la comarca de Bellver —vet aquí el nom—. Devia haver pertangut a un noble d'una de les corts més riques dels voltants —el còdex li hauria suposat una donació substanciosa a la comunitat monàstica—. “Realment sublim... una llàstima, tanmateix”, pensava mentre l'examinava amb avidesa i cobdícia.

Posteriorment, obrí l’incunable Ic. 107, titulat Enigmes, encanteris i remeis dels pobles del Pallars. Es tractava d'un incunable anònim, enquadernat en pell negra, força austera i sense cap floritura, motiu o lletra, imprès a Barcelona el 1498. L’edició era modesta, a tinta negra, i contenia escasses il·lustracions xilografiades.

Quan portava una bona estona llegint-lo i amb poques esperances de trobar el que estava cercant, parà atenció en l'encanteri número cent tres —n’hi havia cent cinc—, el qual portava el títol De com fer que una dama sospiri d'amor per lo cavaller que la pretén. Feia referència a una cançó trobadoresca molt cèlebre a les corts de la Corona d'Aragó durant el segle XIV. Explicava com les dames, en sentir-la de boca dels seus pretendents “foren qui foren aquests homens, tant si són richs o pobres, jovens o veis, guapos o esguerrats, la dama sucumbirà forçosament i per sempre més a l'amor de lo seu estimat”, concloïa. Seguidament, aportava informació lingüística i musicològica per a la identificació de la peça. Cercà àvidament en el Cançoner de Bellver i trobà una cançó que coincidia amb la descripció feta a l’encanteri. Tot encaixava i no hi havia cap dubte que tenia a les mans allò que cercava amb deliri. Va apuntar al quadern les instruccions d'execució de la preuada peça i es va disposar a esperar.

Els minuts es feien interminables, però calia esperar el moment propici. En l’instant en què la bibliotecària lliurava uns documents a un usuari i parlaven breument, Roger va treure una fulla d'afaitar d'entremig de la samarreta i la camisa i, tot d'una volada, tallà el full de pergamí que contenia la cançó trobadoresca, amb tanta mala sort, que es va fer un tall al dit índex i unes gotes de sang tacaren el pergamí. Encara sort que abans havia tingut la prudència de treure’s discretament el guant. Restà gairebé immòbil dissimulant una ganyota de dolor amb el dit a la boca. La calma de la sala i l’absència de guardes jurats indicava que la càmera no havia enregistrat l’incident. Tanmateix, havia d'anar amb compte amb la bibliotecària. Una hora més tard i aprofitant les distraccions del canvi de torn del personal, introduí el pergamí dins del quadern de notes. S'aixecà i portà el manuscrit mutilat, l'incunable i els guants a la bibliotecària que acabava d'arribar.

Visiblement excitat, sortí esperitat de la biblioteca i es dirigí directament a ca seva. Vivia a la Rambla del Raval, a pocs minuts de la Biblioteca de Catalunya, en un dels pisos que es van aixecar quan es construí el passeig. El seu loft, lluminós i avantguardista, era el reflex del seu estatus personal i professional: un home madur i ben plantat, que encara traspuava passió i energia. Un músic de llarga trajectòria professional i reconeixement internacional, guanyador de nombrosos premis, que havia forjat la seva carrera en la constància i l’excel·lència. Es podia dir que ho tenia tot, excepte una cosa. Elisenda.

Elisenda, eternament i sempre ella. L’havia coneguda deu anys enrere, el dia que convocà una audició de veus femenines amb la finalitat de triar-ne una per al seu conjunt —la soprano havia marxat i calia una substituta sense demora—. Quan Elisenda entrà a l’estança, amb la seva llarga cabellera fosca, els ulls blaus turquesa, la cara angulosa, el cos esvelt dins del vestit blanc que gairebé li arrossegava, l’envaí una estranya sensació de familiaritat i un sentiment profund i oblidat li despertà sobtadament des de molt endins. La seva figura, la forma de moure’s i, més que qualsevol altra cosa, la seva veu aguda i timbrada, el van convèncer que aquella al·lota d’una vintena d’anys seria la seva millor cantant. La intuïció no el va decebre: Elisenda va esdevenir la veu més sublim que mai havia tingut Ars Antiqua, desenvolupant una tècnica interpretativa personal basada en les fonts originals i despullada d’influències romàntiques.

L'amor mai no havia somrigut Roger, ni en el present ni en cap altre temps passat. En el transcurs d’aquests anys, arribà a estimar Elisenda amb un amor infinit i desesperat, com si fos l’única dona a la terra. Però ella no se l’estimava; vivia indiferent als seus reclams. Ara, finalment, ell es trobava a una passa de posseir el seu cor. El seu cor i la seva ànima, eternament. Per sempre més.

En arribar a ca seva, el músic es disposà a interpretar la cançó segons les indicacions descrites a l'encanteri. Es va asseure i es col·locà la viola de gamba entre les cames. Agafà el full esquinçat i li atracà per darrere la flama d'una espelma, anant alerta de no cremar-lo. Després d'uns segons, van aparèixer al pergamí noves notes musicals i s'esborraren les que hi havia escrites durant gairebé set segles. Meravellat per aquest fenomen, col·locà el full amb la nova melodia al faristol i començà a sonar-lo.

Al setè compàs, de sobte, aparegué a la cambra un home jove, de belles faccions i rostre albí, que contrastava amb el vestit negre que portava i els cabells i la barba brunes. Espantat, Roger interrompé la tonada i s'aixecà bruscament amb la intenció de clavar-li l'arc de l'instrument. Molt hàbilment, l'altre li aturà l'envestida amb una mà i amb l'altra li tapà la boca.

—No cridis. Tanmateix no et servirà de res —li digué contundentment a cau d'orella.

—Què vol? No tenc diners aquí... —aconseguí articular quan l'home li destapà parcialment la boca.

—Venc a emportar-me el que em pertany, ja que has trencat el pacte que vam segellar.

Llavors l'home passà una mà per davant dels seus ulls i l'hipnotitzà. Roger es va sentir transportat set segles enrere, a un castell medieval de la Catalunya Nord. El mateix home vestit de negre li lliurava un pergamí com el que tenia ara en el seu poder i ell segellava un altre amb unes gotes de sang del dit índex. Es despertà i començà a gemegar amb desesperació i a cridar:

—Belzebú! Ets tu? No!!!

—Et vaig advertir que l'encanteri només es podia executar un sol cop. L’incompliment del pacte implica la mort. Més ben dit, la vida eterna, per sempre més, en el meu regne.

El seu destí estava escrit i segellat, però Roger va intentar resistir-s’hi inútilment per darrer cop. Desesperat, maleí l'existència de les seves vides anteriors però, més que qualsevol altra cosa, la seva estúpida arrogància que l’havia portat a temptar la fortuna i a perdre definitivament la seva estimada... i la vida.

—Elisenda... —va ser el seu darrer lament, amb la mirada apagada i la veu exhausta.

Publicat a: Ara ja saps qui ets i els sis relats finalistes del XXII Premi Illa de Menorca de Narració Curta. Maó: Editorial Menorca, 2016.

How deep is your love

Ella llegeix el diari plàcidament després d'haver pres el cafè al bar on sol anar a berenar. És el seu break rutinari i el respecta tant com pot. Després tornarà a la feina i s'endinsarà en el ritme frenètic d'anades i vingudes, de trucades i d'informes a correcuita per ahir.

Assaboreix el darrer glop i passa ràpidament les darreres pàgines amb la premura de qui no hi pot romandre més temps. De cop s'atura en una i hi resta bocabadada gairebé un minut. És ell? Es tracta d'aquell al·lot que conegué, però que mai no gosà dirigir-li una sola paraula? Quants anys deu fer, d'allò? Trenta-cinc, trenta-set?

Sí, és ell, sense cap dubte. El seu llinatge, gens habitual a l'illa, el delata, així com el nom compost. I l'edat també: cinquanta-tres anys, tres més que ella.

La vista se li ennuvola i els records d’adolescència desfilen veloços davant seu: les amigues íntimes i alguns amics, les gales de COU, les llargues anades i vingudes de la discoteca, tot xerrant i fent manetes... I ell, tan alt, ros, ben plantat i simpàtic, més gran i madur que els marrecs de la seva edat.
Ben segur que mai no es va adonar que ella existia i que també formava part d'aquell grupet que, com tants altres, havia sorgit espontàniament a Cal Dimoni o a Body. Capvespres de Coca-Coles i mitjanes, confidències entre al·lotes, les primeres calades de tabac ros, bolles de billar entrexocant amb un soroll sord. Ell, dret amb el pal a una mà i a l’altra un Winston, concentrat i estudiant el pròxim cop. Ella, palplantada a l'altre costat de la gran taula, dissimulant, sense gosar a jugar ni a moure’s per no fer el paperot i que ell no se n'enrigués de la seva mala traça.

Quants mesos hi va fantasiejar? Quantes nits hi va somniar? Com era de feliç amb aquella il·lusió que, n'estava segura, mai no passaria d'açò, però que alimentava tant i tan bé com podia.

De l'altaveu del bar surt una veu familiar cantant How deep is your love. Els Bee Gees posen la banda sonora als seus records: lents en una pista gairebé a les fosques sota el llum giratori de vidre; dos cossos aferrats amb la passió i la malaptesa de la primera joventut.

Torna en si amb els ulls humits, ara sí, i un nus a la gola i les llàgrimes cauen damunt l'esquela. Plora, no tant per la seva marxa, sinó pel que va representar, ell i els altres, els seus al·lots, els seus amors, als quals —ara se n’adona— mai no ha oblidat del tot. Tot i que mai no hi pensa, encara hi són.

I, més que per qualsevol altra cosa, plora pel temps, inexorable i implacable, que l’ha allunyada d’allò que una vegada va ser.

Divuit anys amb voltros

Pregó de les Festes de Santlluïset, pronunciat l'1 de setembre de 2017:

Fa un parell de mesos, uns dies després de la celebració del 50è aniversari de la inauguració de la Biblioteca i durant la meva darrera setmana de feina a l’Ajuntament, la batlessa em va cridar al seu despatx. Jo no podia sospitar, ni d’enfora, el que m’anava a dir. Quan m’ho va proposar, em va venir una calor i  una barreja d’entre incredulitat i esglai. “Uf! Montse, no ho sé, no sé si sabré, no sé que he de dir...” Però ella, amb l’entusiasme i la convicció que la caracteritzen, em va acabar de convèncer.

Avui us he de confessar que estic molt contenta i honrada d’haver acceptat aquest honor, i agraïda al consistori per la seva confiança. Per mi, pronunciar aquest pregó de ses Festes de Santlluïset, és el millor colofó a la meva etapa laboral a Sant Lluís.

Com us podeu imaginar, fer feina a la Biblioteca de Sant Lluís, m’ha permès conèixer moltes persones. Treballar en una biblioteca implica tracte, confiança, atenció personalitzada, saber escoltar i proporcionar allò que et demanen. Açò sovint crea uns lligams especial, com els que tenim les bibliotecàries amb els petits lectors. Us puc assegurar que conec tots els joves de Sant Lluís. Tots ells, un any o l’altre i des de ben petitons, han passat per la biblioteca amb les seves mestres.

Quan feia visites escolars als infants, sempre els explicava les meravelles que hi podien trobar, els llegia un conte i els recalcava les normes: “Com ens hem de portar a sa biblioteca?”, els demanava. Les respostes, a part de “Bé!!!” (deien tots a cor), eren d’allò més lògic: “no podem córrer, no ens podem mossegar ni estirar dels cabells, no hem de menjar, no podem cridar”... i és que en tenen molta, de lògica, els al·lots.

També m’agradava incidir en què “a la biblioteca hi podem anar sense cartera perquè és de tots i tot és gratis: ens deixen els llibres i les pel·lícules i així no les hem de comprar ni llogar”, els explicava. Per la meva sorpresa, més d’una vegada, em van demanar com em guanyava la vida, si no feia pagar i tot era gratuït. Lògic, no?

Fer la visita escolar als infants de l’escoleta (els que tenen 2 i 3 anys) era el que em costava més: no és fàcil parlar-los en un llenguatge que t‘entenguin i triar uns contes per explicar-los que siguin prou entretinguts i atractius per a ells. Record una vegada que els vaig explicar Els tres porquets i, quan imitava el llop dient allò de “porquet, surt de sa casa ara mateix, o bufaré, bufaré i sa casa esfondraré”, de cop i volta, un fillet esclatà en un gran plor i no hi va haver manera de consolar-lo. Trob que se’l van haver de dur a l’escola, mesquinet.

Els infants, certament, són les joies de les biblioteques —i d’arreu— i, a més, són els lectors del demà. Per açò hem de tenir especial cura perquè prenguin gust per la lectura i el conservin.

Quan veus les seves carones alegres, temoroses, divertides i concentrades escoltant un conte, penses que no es poden esmerçar esforços per donar a conèixer la màgia que contenen els llibres.

És molt polit veure’ls créixer: amb el pas del temps, alguns segueixen venint, d’altres, els perds de vista... però de cop i volta, un dia tornen i aleshores t’entra una alegria quan et diuen: “fa anys tenia el carnet, però fa molt que no venc i no el trob”. I llavors els tranquil·litzes: “No passis cap pena, que tot d’una te’l torn a fer; i ni tan sols m’has de dur foto”. Perquè noltros som així: no demanam res per fer el carnet de lector; només volem que vingueu, que us emporteu un llibre... i veureu com xalareu!

Com us he dit al començament, n’he coneguda molta, de gent de Sant Lluís. Com en Rafel Mossa, un súper lector, fill de n’Aurèlia, una senyora que va fer feina a la biblioteca. Cada matí ens saludàvem quan jo arribava a Sant Lluís. Ell passejava el ca o anava a caminar; jo, frissava perquè arribava justa de temps. Malament el dia que no el veia: volia dir que feia realment tard.

Després, a mig matí solia anar a berenar a ca na Maruja o a La Bolla. M’agradava la familiaritat i la confiança que ja teníem, després de tant de temps, amb les al·lotes de Maruja, que ja coneixen les preferències dels clients habituals. D’altra banda, també era un gust anar a La Bolla i ser atesa per la simpatia desbordant d’en Donato, que és la persona en el món que millor m’ha preparat el te amb llimona. Ja el trob a faltar, pel te i pel seu bon humor.

Us puc assegurar que el gust per la lectura uneix: desperta debats, recomanacions, complicitats i, quan hi ha prou feeling, en pot sorgir una polida amistat, com la que em va unir a en Toio. En Toio Pons no era un lector a l’ús, com tampoc era un tipus comú. Va ser un dels primers usuaris als quals vaig ensenyar a navegar per Internet. Els seus interessos es centraven en fer compres online per a les seves col·leccions. Cada vegada que anava de viatge, li arreplegava sobres de sucre per a la seva extensa col·lecció. “Però no t’ho mengis, eh?” Hi solia fer broma quan li donava els sobres.

En Toio era d’allò més imprevisible: un dia es presentava a la biblioteca amb el seu àlbum de sobres de sucre, de segells, de xapes de cava, de bitllets de loteria, de programes de cine, de fotos antigues... i me’ls mostrava, tot satisfet. Ens intercanviaven punts de llibres, que era l’afició que compartíem. Un dia de Reis, sense avisar, en Toio ens va deixar, i encara ningú no ha omplert el seu buit. En Toio era, realment, un tipus fora del comú.

Continuant amb gent especial que ha deixat petjada, record que fa uns quinze anys, la biblioteca va rebre la donació de llibres de teatre de na Margarita Pons. Un fons ben interessant que encara consulten alguns grups de teatre. Una part dels llibres estaven deteriorats i gastats per l’ús continuat dels actors. Després de passar per les mans de n’Amador de La Llana, semblaven nous. N’Amador hi va fer unes enquadernacions de pell i tela de colors variats i amb lletres daurades precioses. Una feina d’alta qualitat, que repetia cada cop que enviava a enquadernar al seu taller, just al costat de l’Ajuntament, les actes de Plens i altres llibres de Dalt la Sala. Com en Toio, n’Amador ens deixà de cop. En pau descansin tots dos.

I parlant de Dalt la Sala, també hi vaig fer feina d’arxivera. De fet, pels companys de l’Ajuntament, era s’arxivera. Muntanyes de capses i documents i papers i plànols m’esperaven per ser ordenats i classificats, quan hi vaig començar. Llavors, vaig ocupar els porxos de l’Ajuntament, el vaig fer omplir de prestatgeries, una taula, una cadira i un ordinador, i vaig començar a posar-hi ordre. Però abans, no sabeu bé tot el que vaig haver de tirar als fems (de trastos i andròmines que s’hi havien acumulat). Ara, l’Ajuntament construirà un nou arxiu, just davant de la biblioteca, per poder-hi conservar en les millors condicions els nostres documents, amb l’ajuda dels quals se seguirà escrivint la història d’aquest poble.

Tornant a la biblioteca, us diré que tenim molts usuaris i alguns ja tenen una edat ben avançada, com na Fina, n’Isidoro, na Basilisa o na Juanita, que, avui per avui, deuen ser de les més veteranes. Na Fina veia pel·lícules que s’enduia en préstec amb la seva cuidadora, na Raquel, una al·lota molt trempada amb qui fèiem molt bo. N’Isidoro, amb més de noranta anys, seguia venint a cercar novel·les, i na Basilisa, que sempre ha estat una gran lectora, encara llegeix els llibres que duim al Geriàtric, així com també na Juanita.

En Dolfo Garcia ha estat vinculat a la biblioteca des que aquesta va començar a caminar el 1967. Va ser el secretari de la Junta de la Biblioteca, un òrgan integrat per persones del poble, que decidien com havia de funcionar. També en va ser l’encarregat durant uns anys. El dia que vaig començar a treballar, en Dolfo em va lliurar el llibre d’actes de la Junta, perquè aquesta s’havia dissolt. Ell, però, sempre ha continuat venint a empotar-se’n les seves lectures preferides.

Des de bon començament vaig presentar-me (de forma totalment interessada —ho confés—) a en Toni Seguí, perquè em deixés un espai a la revista S’Auba, on poder escriure notícies sobre la biblioteca i sobre llibres i autors. A S’Auba he publicat diversos articles sobre el nét de la santlluïsera Catalina Cardona, és a dir, a Albert Camus, a qui admir profundament.

També li he dedicat uns quants escrits al nostre escriptor adoptiu, Cees Nooteboom, vesí des Consell des de fa gairebé mig segle, autor de Lluvia roja, un llibret preciós dedicat a l’illa —“mi isla”, com diu ell—, a ca seva, al seu jardí, als santlluïsers que coneix i descriu detalladament. Un dia, Nooteboom, discretament, visità la nostra biblioteca, i hi quedà gratament sorprès. Gràcies, Toni, per deixar-me escriure a s’Auba durant aquests anys.

Hi ha lectors de tota mena, gusts, manies i colors. N’hi ha els que llegeixen molt de pressa (els envejo, em podeu creure) i se’n duen llibres gruixuts (quant més llargs, millor), com en Rafel o na Carme; d’altres, els ben trien amb coneixement de causa, com n’Ester, na Marta, na Rosario o ses Ninís... Uns altres volen les novetats literàries i fan llargues cues esperant el preuat llibre, que pot trigar setmanes, fins i tot mesos, en estar disponible. D’altres, xalen llegint i sentint les històries d’amor de les seves autores preferides. També hi ha les que s’emporten revistes de cuina, de labors o manualitats, o les de decoració, vida sana, cinema, esports, humor... i un llarg etc, la major part, comprades a can Biel de sa Llibreria. D’ell i de les seves al·lotes, me’n duc un record especial.

I n’hi ha les que ho fan per lectura imposada voluntàriament, com les nostres lectores del Club de Lectura que, prèvia selecció consensuada i pactada, comparteixen una lectura tots els mesos, es reuneixen i creen una complicitat molt especial entre elles (permeteu-me que parli en femení, perquè la major part de persones que llegeixen en aquest país, són dones).

D’altra banda, hi ha els que venen a posta per endur-se pel·lícules, perquè en tenim moltes i bones... o per emprar l’ordinador i navegar per Internet, aquesta cosa que ens ha baratat la vida i la forma de treballar i gestionar la informació. I també hi ha els que llegeixen còmics, i els que s’enduen la guia de viatge quan parteixen, i els aficionats als llibres d’autoajuda, que a vegades van tan bé... o no fan res.

I també hi ha els llibres de manualitats, d’esports, i els llibres per estudiar oposicions, català i altres llengües, i els de molts altres temes... Perquè entre tots fem el món i les biblioteques han de ser el reflex d’aquest món divers, plural, multicultural, i han d’atendre la diversitat i facilitar l’accés a la cultura, l’aprenentatge i l’oci a tots els ciutadans.

Per açò la nostra biblioteca ha evolucionat amb els temps i s’ha endinsat en les noves tecnologies, oferint als usuaris, no només llibres i revistes en paper, sinó també discs, pel·lícules, ordinadors, Wi-fi, llibres electrònics, etc. I tot gratuït. Recordau que no heu de dur la cartera quan vingueu a la biblioteca...

I si no tenim el llibre que voleu, el demanam a una altra biblioteca i us el fem dur. Com aquella vegada que un lector ens va encomanar un llibre i quan va arribar-hi, li vaig telefonar per avisar-lo, una vegada i una altra... però ell no contestava. Quan era a punt d’anar-me’n, va sonar el telèfon i era ell, tot excusant-se que no m’havia pogut contestar al telèfon perquè tot just acabava de ser pare. A vegades passen coses tan polides, que et fan tornar a casa amb un gran somriure a la cara.

Si em demanau què és el que vull per als nostres lectors, tant infants com adults, us diré que els vull veure gaudir amb la lectura d’un llibre, formar-se (quan en tenguin necessitat) i xalar amb qualsevol de les activitats de promoció de la lectura que normalment fem.

Em sent molt satisfeta d’haver portat a Sant Lluís contacontes fabulosos, autèntics espectacles que han fet gaudir diverses generacions d’infants.

Realment, tenim molta de sort de poder comptar habitualment amb els escriptors de ca nostra, sempre disposats a visitar les nostres biblioteques i parlar-nos de la seva obra, com Josep M. Quintana, Josep Masanés, Maite Salord o Marc Pallicer, d’entre molts altres.

Em sent especialment commoguda que ens hagin visitat autors de reconeguda fama internacional com Rafael Chirbes —guanyador del Premio Nacional de Narrativa de 2014—, l’escriptora Belén Gopegui; pensadores de l’alçada de la catedràtica de Filosofia moral i política, Victòria Camps, i lluitadores incondicionals, com la jove afganesa, Nadia Ghulam.

Les biblioteques són centres democratitzadors de la cultura, la informació i el saber, i proporcionen materials per construir consciències obertes i crítiques, en contra del pensament únic i la intolerància. Per açò han de disposar de recursos suficients, tant econòmics com humans.

M’agradaria acabar amb una petita broma, un muntatge fotogràfic fet amb motiu del 50è aniversari de la Biblioteca, el passat 1 de juliol. Hi podem veure na Maria Lluïsa Serra —la gran impulsora de la creació de la biblioteca— en una visita escolar, explicant les meravelles que els infants hi poden trobar.

Voldria tenir un darrer reconeixement per a ella, per a tot el personal que hi ha fet feina, per als membres de la Junta de la Biblioteca i per als diferents consistoris, per la seva sensibilitat cap al servei i per adaptar-lo a les circumstàncies de cada època. I per descomptat, per als nostres lectors!

Jo no som de Sant Lluís, però he vingut a diari durant tant de temps i hi deix tantes amistats, que crec que un trosset del meu cor sempre hi romandrà. I la vostra biblioteca sempre serà una poquet meva.

Llibre-caixa, obsequi de l'Ajuntament.

Envasos

Quan vaig a una carnisseria per primera vegada, solec entrar en controvèrsia amb el carnisser. El motiu és la meva negativa a que em posi el gènere en safates de porexpan. El darrer cop, em va voler convèncer argumentant que el problema quedava resolt llençant-les al contenidor de reciclatge.

La senalla de llatra feta per mon pare és ideal per anar a la compra

Ni d’enfora: reciclar té un cost econòmic i mediambiental considerable. Alguns materials que són més mals de reciclar, com l’esmentat porexpan o les bosses de plàstic, han fet que els supermercats gairebé els hagin eliminat.

La planta de reciclatge de PET més gran del món és a Mèxic

Les campanyes de conscienciació sobre reciclatge són cabdals per poder gestionar amb efectivitat el gran volum de fems i envasos que generam. Ara bé, hem arribat a un punt en què els residus, i els fems en general, ens mengen, literalment. Basta mirar les imatges de grans abocadors i plantes de reciclatge, així com de vastes extensions d’oceans, on suren milers d’envasos de plàstic i derivats.

Estem omplint el món de fems

Com l’alimentària i d’altres, la industria farmacèutica abusa escandalosament dels envasos: promocions de pasta dentrífica, de cremes amb regals, amb el seu embolcall i contenidor individuals, i un altre de comú... és un no acabar.

Els governs haurien d’aturar aquesta tendència híper consumista d’embolicar-ho i envasar-ho tot, d’emprar recipients i productes d’un sol ús, etc, i fomentar seriosament el consum sostenible i responsable.

Ja hi ha algunes iniciatives en aquest sentit, com la prohibició d’alguns productes contaminants per d’altres biodegradables i reutilitzables, com és el cas dels gots ecològics, l’ús dels quals pot arribar a reduir fins a un 80% el plàstic que normalment es genera durant les festes.

D’altra banda, nous materials, com les bosses de mandioca (substitut del plàstic) es desintegren amb contacte amb la mar i no són tòxiques.

A Catalunya, la cadena de supermercats Bonpreu, ha retirat les safates de porexpan i les ha substituït per d’altres elaborades amb plàstic, però de més fàcil reciclatge.

França ha fet un pas més per intentar reduir la contaminació ambiental i serà el primer país que prohibirà els coberts, gots i plats de plàstic a partir del 2020.

Per la seva part, Alemanya empra un mètode per al reciclatge de bòtils de plàstic que incentiva i no sanciona, que consisteix en cobrar un increment pels envasos, quantitat que es torna quan aquests es retornen.

Funcionament d'una màquina recicladora d'envasos a Alemanya

Seria bo recuperar el nostre passat més sostenible, anar a la compra amb la senalla, ficar-hi els productes frescs directament o embolicats en paper i retornar-hi els bòtils. Tots hi guanyaríem.

Boc' n'Roll: embolcall de tela i plàstic, per dur el panet a diari

Article publicat al Menorca, el 24 de juliol de 2017

Biblioteca de Sant Lluís: 50 anys al vostre costat

Dia 1 de juliol de 1967 a les vuit del fosquet, era inaugurada la Biblioteca al carrer d’Allemand. Cinquanta anys han passat des que el municipi de Sant Lluís, amb 2.333 habitants, instaurà un servei de lectura pública permanent, amb personal, horari i pressupost estables i amb una col·lecció bibliogràfica inicial de 1.665 volums.

La Biblioteca, l'1 de juliol de 2017

El fet de comptar amb un servei cultural, educatiu i comunitari d’aquestes característiques, suposava quelcom inabastable per a moltes poblacions del país, en una època en què l'Administració local tenia poques competències i on els recursos econòmics i els mitjans humans eren escassos.

Invitació als actes del 50è aniversari i invitació a la inauguració

S’ha de reconèixer, per tant, el paper de les persones que van donar l’impuls a aquest projecte engrescador i que, amb la seva feina i constància incommensurables, aconseguiren, amb poc més de dos anys, habilitar, organitzar i posar en funcionament la Biblioteca de Sant Lluís. Ens referim, per una banda, a Maria Lluïsa Serra Belabre, arqueòloga, arxivera, bibliotecària i directora de la Casa de Cultura de Maó; amb la seva capacitat de treball i l’empenta que la caracteritzaven, també va fer possible, aquell estiu del 67, la inauguració de les biblioteques públiques de Ferreries i es Castell, així com la dotació d’un nou local per a la des Mercadal.

Inauguració de la biblioteca: 1 de juliol de 1967

D’altra banda, cal destacar l’aposta del consistori santlluïser, encapçalat pel batle Pedro Pons Coll, per tirar-ho endavant —amb no pocs entrebancs—, un cop l’hi fou proposat per Maria Lluïsa Serra. El Ple de l’Ajuntament de dia 8 d’abril de 1965, acordà sol·licitar la creació d'una biblioteca municipal i autoritzà el batle per a la signatura del conveni entre l'Ajuntament i el Servei Nacional de Lectura, del Ministeri d'Educació Nacional.

Aquest fou el tret de sortida que donà inici a una carrera contra rellotge per aconseguir l’aprovació del Ministeri: rehabilitar i equipar un edifici al carrer d’Allemand, dotar-lo del fons bibliogràfic bàsic i organitzar-lo; proveir-lo de personal per gestionar-lo i per atendre els usuaris i, finalment, constituir la Junta de la Biblioteca —òrgan gestor del servei, des dels inicis fins al 1999—. Com hem apuntat, el procés va ser cansat però, finalment, la biblioteca va ser creada per ordre ministerial de 14 de juny i, desset dies després, inaugurada.

La Biblioteca romangué a la primera ubicació fins l’any 1994, en què es traslladà a un edifici nou, més espaiós i confortable, l’actual ubicació al carrer de Sant Jacint. Però el seu creixement en usuaris, fons, noves tecnologies, funcions i activitats, va fer-ne imprescindible una ampliació. L’any 2004 l’Ajuntament li cedí la sala d’exposicions que ocupava el pis superior, amb la qual cosa guanyà el doble d’espai. Després d’aquest temps, l’edifici ha tornat a quedar petit, de manera que s’hauria de poder disposar del triple d’espai, tal com estableix el Mapa de biblioteques de Menorca.

Secció infantil

El personal també s’ha anat incrementant amb el temps, de manera que el servei només es tanca durant els festius i es dona cobertura a una mitjana de 31 hores setmanals durant l’any.

Els nous suports i els aparells reproductors van traspassar-hi les portes durant els anys 90: discs, vídeos, DVD, CD de música, un lector de microfitxes, un televisor, un lector de vídeos i un ordinador.

A partir de l’any 2000, les noves tecnologies de la informació i la comunicació, entraren de ple a les biblioteques públiques de Menorca, amb nous ordinadors per al personal i els usuaris.

Internet arribà a les nostres vides i les biblioteques l’acolliren com un gran servei d’informació i comunicació que (pocs s’ho pensaven) revolucionaria el nostre món i abastaria tot allò que milers de llibres i serveis de referència no ens podien proporcionar. Es van impartir als usuaris diverses accions formatives sobre navegació, cercadors, correu electrònic i altres eines bàsiques d’Internet.

Aleshores, tot es precipità i des de llavors estam immersos en la voràgine de l’era digital i tecnològica, la qual cosa ens ha fet canviar la forma de treballar i comunicar, i ens ha donat més i millors eines per poder ser més efectius en la cerca de la informació i la gestió del coneixement.

Biblioteca 2.0

El catàleg bibliogràfic passà de ser un fitxer manual de paper, a una base de dades informatitzada. El préstec també s’automatitzà, amb tot d’avantatges, com la celeritat, seguretat, control d’usuaris i terminis, reserves... El Catàleg bibliogràfic de les Illes Balears ha esdevingut una gran biblioteca, de manera que, gràcies al préstec interbibliotecari, es tenen a l’abast llibres, pel·lícules i discs que es troben a altres biblioteques de les Illes.

Durant la primeria del nou segle, els webs dels ajuntaments de Menorca es consolidaren i, gràcies a ells, ens visualitzàrem a Internet. Posteriorment, la Xarxa de Biblioteques de Menorca creà el seu, on també hi som presents. A principis de la dècada actual, les xarxes socials canviaren les relacions entre empresa/clients i institució/ciutadans. Gràcies a les eines de la Web 2.0 —xarxes socials, blogs, canals de vídeos, wikis, geolocalitzadors, etc.— hem aconseguit més comunicació i difusió dels serveis i activitats de la biblioteca cap als nostres usuaris i seguidors i una major interacció amb ells.

eBiblio: servei de préstec de llibres electrònics a les biblioteques públiques

La introducció del llibre electrònic en la societat és lenta, però no té aturador. Conscients d’aquesta demanda per part dels lectors, fa tres anys vam començar a oferir el servei de préstec gratuït de llibres electrònics, amb una àmplia oferta editorial.

Tanmateix, la societat de la informació té un costat fosc: la bretxa digital, és a dir, la línia (o el mur) que separa les persones que tenen accés a les noves tecnologies i les que no n’hi tenen. Les biblioteques públiques han pres mesures per minimitzar aquesta fractura amb la dotació suficient d’ordinadors amb Internet i programes d’ofimàtica: actualment, tenim 9 ordinadors i Wifi gratuïta. D’altra banda, s’ha duit a terme alguna formació en noves tecnologies, i més que se’n faran.

Pensant en un futur, que ja és present per a moltes biblioteques, urgeix difondre la informació i facilitar l’autogestió dels usuaris a través dels dispositius mòbils.

Aplicació per a dispositius mòbils d'una xarxa de biblioteques

Les activitats de promoció de la lectura i la biblioteca han anat creixent. Així, formam usuaris amb visites escolars dels centres educatius i de l’Escola d’Adults. Duim a terme un programa conjunt amb l’escola infantil per al foment de la lectura en les primeres edats. Cada mes, excepte l’estiu, hi ha sessió de contacontes, del grup Família i Lectura i del Club de Lectura. A aquestes activitats estables, se n’hi van afegint d’altres, com conferències i xerrades, presentacions de llibres, tallers de manualitats, narracions de contes per a adults, lectures dramatitzades...

Presentació dels actes commemoratius del 50è aniversari de la biblioteca

I sempre hem estat al vostre costat: acompanyant els infants en el seu procés d’aprenentatge lector, fent-los xalar i encomanant-los el gust per la lectura a través de la narració d’històries i la renovació constant del fons infantil; oferint-los les obres necessàries per a la seva formació i adquirint obres prou atractives per motivar-los a llegir.

Jo també explic contes

D’altra banda, no ens hem oblidat mai del públic adult, amb la difusió de la literatura a través del Club de Lectura, l’adquisició de novetats literàries —tant les pròpies, com les itinerants i els lots del Fons Menorquí de Cooperació—, així com de clàssiques i d’altres menys comercials, en castellà i català, per al foment de la nostra llengua i també per a la promoció dels nostres autors. Llibres en anglès, materials de lectura fàcil i audiollibres per a persones amb dificultats lectores o visuals, còmics i novel·la gràfica i llibres de totes les matèries, per a la formació, la informació i l’oci, així com variades i nombroses revistes, pel·lícules, discs, CD-Rom i llibres digitals, conformen l’amalgama que integra el nostre fons.

La biblioteca proporciona lots de llibres i audiollibres als ciutadans que no s’hi poden desplaçar, com és el cas dels usuaris de la residència geriàtrica.

El Manifest de la Unesco per a la biblioteca pública, la defineix com un centre local d’informació que facilita tot tipus de coneixement i informació als seus usuaris. Els seus serveis es fonamenten en la igualtat d’accés per a tothom, sense tenir en compte l’edat, la raça, el sexe, la religió, la nacionalitat o la classe social.

Aquest manifest sempre ha estat el nostre far, la llum que ens ha guiat a l’hora d’evolucionar i dissenyar nous serveis i funcions.

Les biblioteques públiques són un dels serveis més ben valorats per la societat, tenen un paper cabdal en la democratització de la cultura i el coneixement, aportant mitjans per fer-los extensius a tota la comunitat i esdevenint així centres de referència d’aquesta, vertebradors i integradors de tots els ciutadans en la societat de la informació i les noves tecnologies.

Cartell de l'acte commemoratiu del 50è aniversari

Per fer efectiva la nostra labor, gestionam un pressupost de 24.000 € (aportats entre l’Ajuntament i el Consell Insular) per a adquisicions bibliogràfiques, activitats i programa informàtic. Disposam de 23.400 volums (entre llibres i àudiovisuals) i tenim 3.437 socis amb carnet (el 48% de la població). El darrer any ens van visitar 16.897 usuaris i es van fer un total de 14.652 préstecs. Els serveis electrònics (ordinadors i Wifi) es van emprar 7.000 cops. Es van dur a terme un total de 49 activitats, a les quals hi assistiren 1.055 persones.

Un gest de complicitat sobre la visita a la biblioteca de Maria Lluïsa Serra

The times they are a-changing («els temps estan canviant»), ens diu Bob Dylan, Premi Nobel de Literatura de 2016, i ho assumim. Els serveis bibliotecaris no només creixen, sinó que es transformen; les comunitats demanen noves funcions que no podem obviar, sense perdre de vista, transversalment, l’adaptació constant a les noves tecnologies.

Menorca, 7 de juny de 2017

No voldria acabar sense expressar els més sincers agraïments a tots els consistoris de Sant Lluís al llarg d’aquests anys, per la seva sensibilitat cap al servei i per adaptar-lo a les circumstàncies de cada època; al Servei Coordinador de Biblioteques del Consell Insular, per la seva labor de suport tècnic i humà; al personal de la biblioteca que hi ha fet feina i als membres de la Junta de la Biblioteca. I, per descomptat, als nostres lectors, gràcies als quals hem fet 50 anys.

Volem fer-ne molts més al vostre costat!