El meu barri III: Ca s’Esparter, el comerç més antic de Maó

La setmana passada, Ca s’Esparter —abans, Armería Escudero—, va celebrar 200 anys d’existència. Es tracta del comerç més antic de Maó i, ben segur un dels més longeus de les Illes Balears.

Record quan era petita, a voltes anava amb ma mare a l’emblemàtica botiga a comprar blat d’indi a granel per a fer “palomitas”, avarques, porqueres (aquelles sabates tosques fetes de lona, pell i goma, i que m’agradaven tant), qualque senalla d’espart, el collar del ca, cordes... També hi havia escopetes, fusells i articles per a caçadors.

Sempre em va al·lucinar aquell establiment de s’Arraval, aferrat al Pont de Sant Roc que, segons conta Sara Petrus Goñalons, a Comerços de sempre, “abans havia estat una posada situada just a les portes de la ciutat per aquells viatgers que arribaven massa tard per entrar dins les murades”. Un lloc ple d’objectes variats i insòlits on, fins i tot en el sostre —ple de senalles, paneres i gàbies—, no hi cabia una agulla. I aquell senyor que atenia amb aquella circumspecció, en Llorenç Escudero —ara sé el seu nom— i que sempre trobava el que li demanaves enmig d’un caos absolutament controlat, i cobrava en una caixa registradora de l’any 1925, i que encara s’empra.

En els darrers vint anys hi he passat molts cops per davant de la botiga, situada més avall de ca meva. Quan la meva filla era petita sovint romania embadalida mirant la magnífica imitació a mida natural d’un cavall de raça menorquina que sempre hi treu el cap per una de les portes, com saludant els vianants i donant compte dels equipaments equins que s’hi venen. Com un ritual, la filleta havia d’acaronar-li el cap i potser fer-li una besada.

Els anys han passat i naturalment li ha fugit la dèria, però les criatures, tant maoneses com foranes, segueixen alçant el bracet i xisclant perquè els pares les ajupin per tocar-li el musell.

No m’he pogut estar d’anar-hi i felicitar els Escudero per aquesta important commemoració. Em reben Llorenç i Diana, pare i filla, ufanosos per aquests dies de reconeixements i celebracions. M’expliquen que Ca s’Esparter és un negoci familiar, traspassat de generació en generació. En Llorenç Escudero representa la sisena generació que regenta l’establiment, on fa feina des de 1962. A hores d’ara, la seva filla, Diana, també hi treballa i és a punt de prendre’n el relleu.

Llorenç i Diana Escudero

Els deman si és ver que els turistes se senten atrets per la botiga. En Llorenç m’ho confirma: “s’aturen, miren, fan fotos i em diuen que no barati res, que és autèntica, però no compren gaire...”

Llegint la història d’aquest establiment maonès a Comerços de sempre, em sembla que el secret de la seva persistència és la seva adaptació als nous temps. Quan s’obrí el 1815, es dedicava a l’elaboració i venda de cordes, avarques, senalles d’espart i espardenyes, així com a productes i eines del camp.

L’armeria es va introduir després de la Guerra Civil. I els articles relacionats amb els cavalls i les mascotes, van ser una incorporació de mitjans del segle XX.

Abans d’anar-me’n, en Llorenç em deixa fer fotos i xoroiar per la botiga. Quan ens acomiadam, em regala una samarreta commemorativa amb la silueta d’un cavall i a dins tot d’objectes i mots menorquins: bòtil, becar, ca, guindola, moix, embull, avarca, escurar, idò, calçons, xivit... Així mateix, m’enduc unes gloses ben polides que sa mare ha composat per a l’ocasió.

Felicitats, idò, i per molts d’anys!

Algunes informacions s’han obtingut de la publicació Comerços de sempre fotografiats amb encant. Maó: Ateneu Científic, Literari i Artístic, 2015. D’altres, de mitjans de comunicació i també de l’entrevista amb els propietaris.