Microrelats I

CARPE DIEM

Vivia en un pis modest d’un barri obrer.

No bevia, ni fumava, ni tenia colesterol. Anava en bicicleta a la feina. Llegia molt.

Aquell vespre, una vena del cap li rebentà i morí mentre dormia. Tenia quaranta-dos anys.

El seu germà ara està buidant el pis i reparteix les seves pertinences entre amics i entitats.

He anat a endur-me’n llibres i discs per a la biblioteca.

M’ha agradat especialment un vinil de súper èxits del soul. “Per a tu”, me l’ha regalat l’home.

“Viu la vida”, he pensat quan marxava carregada amb les caixes.

AMOR INCONDICIONAL

Tenen més de vuitanta anys. Van junts a tot arreu agafats de la mà. A la botiga, a la farmàcia, al club de jubilats, a missa de 12. I ara també, a la biblioteca del poble.

Els fills els han dit que n’hi ha moltes, de pel·lícules, i que no se les acabaran. Per açò hi van dos cops per setmana i n’agafen algunes en préstec.

Cada vespre, després d’haver sopat, seuen junts al sofà, comparteixen manta, crispetes i pel·lícula. I se la miren, agafats de la mà.

A ella li agraden les d’amor. A ell també.

POESIA

Li agradava tant la Poesia, que en el contestador del telèfon hi va enregistrar un Poema.

VENTAFOCS

Quan era petita, la seva mare li recordava la fragilitat de la seva salut: “no em facis enfadar, que em moriré prest. El teu pare no suportarà restar sol i ben prest trobarà una dona i s’hi casarà. Però ella mai no t’estimarà, perquè no seràs carn de la seva carn, només voldrà els seus fills...”.

Durant tota la infantesa va témer la mort i pregava a Déu que no s’endugués sa mare. O el seu destí seria el de la Ventafocs.

Vuitanta-cinc anys després, en el llit de mort de la seva mare, s’ha convençut que Déu existeix.