En Paco, el meu vesí, es va aixecar prest. Com cada dia, va anar a cercar el pa i el diari. Arribà fins a la verduleria a comprar allò que li mancava per acabar el dinar. El fill i els néts venien a dinar.
Quan sortia, va pensar de completar els seus encàrrecs a la floristeria. Se’n va endur mitja dotzena de clavells, de blancs i de vermells. En arribar a ca seva, els posà en aigua dins un gerro de terrissa, i el col·locà, satisfet, enmig de la taula del menjador.
En Paco, que ho havia perdut gairebé tot, va pensar que sempre hi ha motius per somriure a la vida.
El Nadal bé es mereixia unes flors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada