Meditació d’any nou

Hay momentos en que toda la ansiedad y el esfuerzo acumulados se sosiegan en la infinita indolencia y reposo de la naturaleza. Henry David Thoreau

El camí s’obre davant meu: un viarany estret, delimitat per dues parets de pedra en sec. Més enllà, el camp, els prats verds i els boscos d’arbres frondosos, bàsicament compostos de pins i velles alzines.

Silenci.

No em calen manuals de meditació ni aplicacions de mindfulness per desconnectar del trull del món. Quan m’interno en la natura, l’observo, l’escolto i la sento, la sensació de pau i relax sorgeixen immediatament. La seva bellesa em recrea els sentits, de manera que no em canso mai de contemplar-la; sempre és diferent i canviant.

Caminar és una forma de meditació, i més si es fa en plena natura. Però ha de ser un trescar conscient i actiu, que afavoreixi el fet de gaudir del moment i copsar el que es té davant amb tots els sentits.

Ensumo les olors del camp, l’aroma de la terra banyada, de l’herba segada i dels boscos humits. Tancar els ulls i respirar a fons em neteja els pulmons.

Camino de pressa de bon matí, amb les mans a les butxaques, per escalfar-me el cos. El vent em frega la cara i me la refreda encara més, fins que surto a una clariana i sento com el sol em besa les galtes i em deixo fer. El tebi sol d’hivern convida a asseure’s i dormitar tot escoltant els ocells i la renou d’un tractor en la llunyania, com el baix continu de la melodia de la natura.

Obro els ulls i una parella de cucuts vola damunt meu. Més a munt, un milà s’allunya cap a la costa.

Els verds del camp menorquí a l’hivern són intensos i variats. Un paisatge ben diferent del de l’estiu, marcat pels marrons de l’herba seca i la terra quartejada.

Totes les estacions donen les seves flors. La vinagrella ja ha florit i fa brillar l’herba de pastura, com si la il·luminés amb bombetes incandescents. Els brucs i els romanís estan esplendorosos amb les seves flors rosades i liles.

Després de botar parets i fer-me qualque esgarrinxada amb els abatzers, arribo a una clariana on hi ha unes basses temporals. És un indret que desconeixia i el trobo colpidor. Està tot envoltat per una paret de pedra en sec per impedir que les bísties caiguin dins l’aigua.

Es Clot des Guix

Baixo fins a la més gran i contemplo l’aigua, embadalida. Tot i que no és gens fonda —un parell de pams, potser— no es veu el fons. Imagino l’activitat dels microorganismes que hi viuen, que es reproduiran amb les pròximes pluges i que moriran amb la sequera de l’estiu, per donar lloc a altres formes de vida. Perquè la natura és així: sacrifica els éssers a favor de la continuïtat de les comunitats i l’equilibri dels ecosistemes.

Per sortir-hi, he de passar per un lloc i botar la barrera. Sort que no hi ha ningú.

Torno amb els peus cansats, les botes fins dalt de fang i amb l’ànim renovat. Una bona forma de començar el nou any i agafar forces per afrontar els reptes que ens reserva.