El darrer brindis

No entenc què hi fa aquesta gent, aquí.

Tampoc no sé perquè avui no ha vingut a cercar-me aquell jove tan agradós... com es diu de nom? Aquell que m’ajuda a pujar al cotxe que em porta tots els dies a un lloc on pinto mandales, veig pel·lícules i a vegades jugo amb una pilota gran i tova de goma.

Els ho vull demanar, però se’m confonen els mots i no em surten ordenats ni sencers. Ella encara m’entén, a vegades... Per cert, on és? No la veig.

—Pare, t’agrada el consomé? Les pilotetes estan delicioses.

I aquesta qui és? Segur que la conec perquè m’agrada.

—Si... Eh... Bon... booones.

Millor no continuo perquè em faig un embolic i no m’entendrà. Suposo que és ver que som el seu pare. Em somriu. L’home que seu al seu costat deu ser el marit, perquè li ha introduït alguna cosa a la boca amb la cullera i riuen. Però tampoc no el conec... o sí?

—Avi, quina bufanda més polida! Que te l’han dut els Reis?

I aquestes al·lotetes, per què han vingut? Són molt polides, però jo no som el seu avi. No en tenc jo, de nétes.

Parlen i sento coses que entenc i d’altres no, però m’estimo més no intervenir. Quan ho intento, començo a balbucejar com un babau i la gent passa pena perquè no m’entén. I jo pateixo per ells. A més, estic tan sord, que gairebé no sento més que un murmuri de veus inconnexes. Si els demano que cridin més, em recriminen que no porti l’aparell.

Què és aquella resplendor que guspireja darrera del vidre de la porta del menjador? Ah sí! Ara record quan vam baixar les caixes de l’altell i ella va desembolicar els llumets. Mentre els col·locava a l’arbre de Nadal i amb llàgrimes als ulls, em deia que enguany seria el darrer any que muntava tota la parafernàlia nadalenca. Que ho feia perquè potser seria el darrer que passàvem junts... Quines coses que té!

—Tomeu, beu una goteta de cava, només per brindar, que no et convé beure massa amb les pastilles.

Alçam les copes tots plegats i brindam.

Les al·lotes juguen amb les seves andròmines electròniques, els fills fan apostes sobre la durada del govern acabat de formar i jo bec un poquet de sidra, que no m’agrada el cava.

Me’l mir, assegut a la butaca, amb la vista perduda, sense dir res. Tan parlador com era, tan agradós i ara no sembla ell, mesquinet.

Intent esbrinar què hi deu haver dins la foscor del seu cap. Em deman si encara els coneix, els fills, les nétes, si em reconeix. O si li venen ràfegues de lucidesa en què se n’adona com perd la memòria i la parla, si intueix que tard o prest perdrà del tot l’oremus.

—M’encanta aquesta foto vostra, mare! Eres tan guapa, amb els ulls blaus i els cabells arrissats i tan rossos, que semblaven blancs. I el pare, tan bru i ben plantat, just en Rodolfo Valentino. Ho veus, pare? —la filla li allarga la foto, i ell se la mira, perplex.

Aquella imatge en blanc i negre den Tomeu i jo festejant, m’omple de records que m’ofeguen la gola i de llàgrimes que em pugen a glopades. Abans que la veu se’m trenqui del tot, propòs un darrer brindis perquè l’any que ve hi tornem a ser tots.