El meu viatge al Perú 6: Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol

Cusco, la més cobdiciada i afrontada

El 20 de setembre arribàrem de bon matí a Cusco amb un bus nocturn procedent de Puno (llac Titicaca). Ciutat declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat, Cusco està situada a 3.400 m d’altura, amb la qual cosa seguíem mastegant coca i avançant a poc a poc (keep calm).

Muralles inques de Sacsayhuamán, als afores de Cusco

Manco Cápac fundà a Cusco la dinastia inca i la capital del que seria el poderós Imperi dels inques, fins a l’arribada dels espanyols l’any 1532. Enclavada a la vall del riu Huatanay, la ciutat s’expandeix en un eixam d’edificis precaris pels turons que l’envolten. Mestissa i cosmopolita, Cusco transmet el caràcter i la seva història per tots els racons del seu centre, els edificis religiosos, els monuments imponents, els palaus i les cases colonials amb balcons de fusta bellament decorats, els barris de carrers estrets i les places que conviden al repòs.

Plaça d'Armes de Cusco

Tanmateix, la cara B n’és un embolic d’avingudes i carrers copats pel trànsit incessant, turistes fins a la sopa (de quinoa), cases de canvi de moneda, gent que et borda perquè compris tota mena d’objectes, contractis excursions als llocs sagrats dels inques, et facis un massatge o participis en un ritual xamànic.

Casa colonial reconvertida en hotel

“Es una ciudad sepultada por su pròpia maravilla. Una ciudad que todo el mundo quiere ver y que, de tanto verla, la dejaron sin brillo, como una atracción de feria vieja y solitaria a pesar de la marea de visitantes —sobretot per açò— que sigue espiando tras las rejas para ver la cola de sirena, las escamas ya opacas... Estoy segura de que la mitad de quienes hacemos lo mismo que criticamos somos capaces de sentir a esa ciudad que no se rinde, que cuenta su historia y está orgullosa però querría ser vista, conocida y amada de otra manera”. Quan vaig llegir aquestes impressions de Mariana Enriquez sobre Praga en la seva obra Alguien camina sobre tu tumba, de seguida les vaig assimilar a Cusco, però també a París, Venècia, Florència, Chichén Itzá (Mèxic), Abu Simbel (Egipte), Machu Picchu..., tots ells llocs famosos que he visitat, súper turistificats, que et requereixen un esforç colossal d’abstracció de la seva cara B per poder centrar-te en la seva essència i gaudir-los i emocionar-t’hi, a la vergada que ignorar l’ultratge d’haver-los convertit en parcs temàtics massificats.

Cusco, un indret llargament esperat i imaginat, se’m resistia. “Siento que una ciudad tan mirada no soporta bien la indiferència, supongo, y mucho menos el rechazo” (M. Enríquez). Potser es tractava d’un rebuig recíproc i l'orgull de no cedir. O tal vegada no era rebuig, sinó la nostàlgia pel que havia estat —el pes de la història sobre les seves pedres i habitants—, la decepció pel que havia imaginat, la ràbia pel que havia esdevingut, el temor que la meva roqueta acabés així.

Palau transformat en el Hotel de luxe Palacio Nazarenas

Cusco, l’encant de la ciutat mestissa

Els inques fundaren l’imperi geogràficament més extens de l’Amèrica precolombina. Des de Colòmbia, al nord, fins a Xile i Argentina al sud, passant per Equador i Bolívia, l'imperi inca dominà l'oest de Sud-Amèrica durant més d'un segle. Un estat grandiós que es començà a forjar al voltant de l'any 1200, basat en una organització territorial i social molt definida, però no exempta de tensions produïdes per alguns dels pobles sotmesos. Quan els espanyols hi arribaren el 1532 comandats per Francisco Pizarro, no ho van tenir difícil per desencadenar la caiguda d’un imperi afeblit, per una banda, per disputes internes i, per altra, pel suport que reberen els conqueridors per part dels pobles dominats pels inques. Cap de les cultures del territori es podien imaginar el futur sota els nous conqueridors. La història posterior, ja la sabem.

Carreró amb músics sonant música andina

Artesà teixint a Cusco

Us convid a fer una volta per aquesta ciutat tan encisadora gràcies al seu mestissatge. Tot seguit veureu perquè.

Plaça d'Armes, amb la Catedral al fons

Al centre de Cusco se situa la Plaça d’Armes, una gran plaça magnífica, plena de vida, amb jardins i envoltada d’edificis colonials de dos pisos amb llargues balconades bellament llaurades en fusta. Tanmateix, el trànsit que encara hi circula l’enlletgeix una mica.

Cases de la Plaça d'Armes, amb arcades i balconades bellament treballades

A la part alta s’aixeca la impressionant Catedral de Cusco. Es va construir amb pedres d'antics temples inques i es caracteritza pel seu estil arquitectònic mixt (amb elements barrocs, gòtics i platerescos).

Catedral de Cusco

A un lateral de la plaça trobam l’església de la Companyia de Jesús, igualment majestuosa, i potser més polida. D'estil barroc andí, es va aixecar al segle XVI sobre les restes d'un temple inca.

Església de la Companyia de Jesús a la Plaça d'Armes

La plaça és el centre de la vida de la ciutat, com ho va ser de l’imperi inca. Al bell mig, hi ha una font amb una estàtua a sobre; és el “monument de l'Inca”, representació simbòlica d’aquesta cultura.

El monument a l'Inca domina la Plaça d'Armes

Els inques van ser excel·lents constructors de murs aixecats sobre pedres gegants perfectament encaixades. Posteriorment a la conquesta, damunt dels imponents murs es construïren palaus, cases i convents, la forma de les quals es veia condicionada pels seus fonaments, creant una combinació única pròpia de la zona.

Palau colonial construït damunt els murs originals inques

La magnífica Casa Concha ho té tot: façana de pedra esculpida al voltant d'una porta supèrbia; sobre els murs de pedra, s'aixeca una balconada de fusta acuradament tallada

Els dominics li donaren una volta més a l’aprofitament de les construccions inques i aixecaren el convent i l’església de Santo Domingo (1534), damunt dels murs de la Coricancha (casa del Sol, en quítxua), tot integrant a l’edifici els murs i les dependències originals que no pogueren destruir. La Coricancha va ser el temple més important i sagrat de l'imperi inca i on es realitzaven rituals d'adoració al sol.

Claustre del convent de Santo Domingo de Guzmán

Part del darrere del convent, on es veuen els murs originals inques que soporten tota la construcció

Després d’un terratrèmol l’any 1950, es van treure a la llum les restes del temple inca, que es poden veure especialment al claustre, on contrasten les arcades renaixentistes i els poderosos murs, portes i finestres trapezoidals inques. Una combinació ben curiosa digna de veure.

Dins el recinte de la Coricancha inca. Darrere, el claustre del convent

A la Plaça Nazarenas hi ha el Palacio Nazarenas, reconvertit el hotel de 5 estrelles. Separats per un carreró molt estret, hi ha l'església de San Antonio.

Palacio Nazarenas

Església de San Antonio

Ens va agradar especialment el barri de San Blas, fet de costes i carrers estrets empedrats, amb petits restaurants i hotelets, cases colonials, tallers artesanals, botigues i l’església dedicada al sant, enmig de la placeta que du el seu nom. Preciós!

Plaça de San Blas

Carrers costeruts de San Blas

Les màscares són típiques del Perú. Aquestes són fetes de llana, al barri de San Blas

Fabuloses construccions als voltants de Cusco

A prop de la ciutat es troben alguns llocs arqueològics inques que val molt la pena de visitar. S’hi arriba fàcilment amb bus col·lectiu i es troben de camí cap a la Vall sagrada dels inques.

Noltros vam iniciar la ruta amb la visita a Tambomachay (o el bany de l’inca), un bonic santuari de culte a l'aigua, que encara conserva canals i unes fonts molt austeres, ben integrades en la sobrietat que caracteritza l’arquitectura inca (que segons com te la mires, et recorda alguns estils contemporanis).

A l’altra banda de la carretera, trobam Puca Pucara, una antiga fortalesa defensiva amb unes vistes espectaculars a la vall.

Baixant cap a Cusco, ens vam aturar a Kenko (o Q'enco), un dels 365 adoratorios que hi havia a la vall; es tracta d’un petit jaciment però d'especial importància, ja que s’hi feien sacrificis, en concret en una pedra en forma de pedestal dins una cambra subterrània.

Lloc cerimonial al santuari de Kenko

Finalment, just als afores de Cuzco, vam visitar el jaciment inca més impressionant de la ciutat, la fortalesa cerimonial Sacsayhuamán. Es tracta d’una enorme construcció megalítica protegida per 3 nivells de plataformes de 200 m de longitud envoltades per muralles en ziga-zaga, fetes de gruixuts murs de pedres perfectament encaixades. Sembla una fortalesa gegantina, encara que podria haver tingut funcions cerimonials de culte al sol.

Triple muralla en ziga-zaga a Sacsayhuamán

La seva localització no és casual. Els inques construïen ciutats i recintes d’edificis amb formes d’animals sagrats. Així, es va dissenyar Cusco amb la forma d'un puma i Saqsaywaman, corresponia al cap de l’animal. Des de dalt de la fortalesa, hi ha una vista espectacular de la ciutat.

D'aprop, la muralla és molt impressionant!

Al vídeo es pot apreciar la magnitud d'aquesta construcció

Després de dos dies de prendre el pols a una de les ciutats colonials més belles de llatinoamèrica i patejar els seus carrers, viure la seva agitació, el seu encís, les seves contradiccions i desigualtats, ens acomiadàrem de Cusco per endinsar-nos, per fi, a la Vall sagrada dels inques, en direcció al Machu Picchu.

Si t'ha agradat, subscriu-te al blog i no et perdis els pròxims capítol: El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques, Un tast de la selva peruana a l’Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica.

Tampoc no et perdis els capítols anteriors: Un somni assolit, llargament esperat, Aventura al desert de la costa del Pacífic, Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa, Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d’altura. El Canó del Colca i El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món.

El meu viatge al Perú 5: El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món

Un tresor natural i cultural que no te l’acabes

Segur que has sentit parlar del llac Titicaca. Tanmateix, al·lucinaràs amb el que et diré sobre el llac navegable més alt del món (3.810 m.), amb una superfície de 8.560 m².

És impressionant, enorme com un mar interior de 194 km de longitud, 65 km d’amplària i 283 m de profunditat. Te’l mires i no te l'acabes, no veus el final de la part allargada.

El llac Titicaca fa frontera entre Perú (60% del llac) i Bolívia (40% del llac). Dos països, diverses cultures, llengües i maneres de viure romanen des de fa molt de temps a la seva riba i a les 36 illes que hi ha al llac.

Embarcació de les illes dels Uros

Al Perú existeixen tres llengües oficials: l’espanyol (parlat pel 82,6% de la població), el quítxua (quechua, com la marca de Decathlon), la llengua dels inques (parlat pel 13,9% de la població, principalment a la zona andina) i l’aimara (parlat per l'1,7% de la població, concentrat a la zona altiplànica de Puno, a la regió del llac Titicaca). Aquesta llengua es parla més a Bolívia.

El Perú és d’una riquesa i diversitat cultural —en el sentit més ampli— i lingüística impressionant, amb 55 pobles indígenes i 47 llengües originàries que són parlades per més de quatre milions de persones a la costa, la serra i la selva. Avui mateix he llegit a El País, que cada dues setmanes desapareix una llengua al món i, amb ella, un bocí de la història humana i del nostre patrimoni cultural i intel·lectual.

Dona Uro dins ca seva, a una illa de totora del llac

Arribada a l’altiplà

El 18 de setembre a la nit vam arribar a Puno (ciutat situada al nord-oest del llac), després d’un llarg viatge amb bus des del Canó del Colca. Plovia i jo estava tan extenuada per mor de la carretera de còdols que durant més de dues hores vam haver de transitar per evitar retencions en la carretera principal, amb l’afegit del mal d’altura que, en arribar a l’hotel, em vaig ficar al llit fins a l’endemà.

El clima de l’altiplà és força extrem, amb dies solejats i calorosos (estàs a gairebé 4.000 m d’altura, a prop del tròpic), però quan comença a baixar el sol, has de fer via en abrigar-te. Amb un sol que et fon les idees, és imprescindible portar capell o xibit. Per açò, dones, homes i infants dels Andes duen sempre el cap cobert amb diferents tipus de capells, segons la regió, alguns brodats, negres o de colors i, si fa molt de fred, porten capell de llana amb o sense borles. Són molt variats i polits.

Vestits típics de l'illa de Taquile, amb capells vistosos i barretines

A l’endemà, vam contractar una excursió en barca pel llac i visitar les illes dels Uros i l’illa de Taquile (no hi ha temps per més).

Un bus ens va dur des de l’hotel fins al moll, on hordes de turistes arribaven i es distribuïen en les barques que romanien a l’espera. Enmig d’aquell maremàgnum, ens vam despistar un moment i vam perdre el nostre grup (i mira que ens ho havien advertit: “no se separen del grupo”) i ens vam ficar en la primera barca que vam trobar. Quan ens vam donar compte, ja navegàvem cap a Taquile i el guia ens va dir que allà ens uniríem al nostre grup. I així va ser.

La distracció no va anar malament, ja que l’embarcació era millor i més gran que la nostra (un cutrerio) i uns ballarins ens van representar una dansa inspirada en la Diablada puneña.

Home ballant la Diablada puneña

Les illes més originals del món: les Illes flotants dels Uros

El llac és tan gran, que quan t’hi mous, has de navegar una bona estona per anar d’un lloc a l’altre.

Llac Titicaca, amb plantacions de totora

Les illes més properes a Puno són les illes flotants dels Uros. Els Uros (homes de sang negra) són els descendents de les tribus amazòniques que arribaren fa 12.000 anys a l’altiplà i que encara viuen en illes flotants, fetes dins de l’aigua amb una mena de canyís que creix al llac anomenat totora.

Una illa dels Uros, de totora

Actualment, hi ha unes 90 illes de totora. En cadascuna hi viuen unes quantes famílies que, a la vegada s’agrupen en diverses illes, regides per un avi. Si es barallen, serren l’illa i se separen. Les illes sobresurten uns 80 cm de la superfície del llac i necessiten un manteniment constant, havent de renovar la totora tot sovint, ja que es fa malbé per la humitat.

Però no només les illes dels Uros estan fetes de totora, sinó també els seus habitatges, les estoretes, els seients, les taules, els capells, les embarcacions per moure’s o pescar pel llac; a més, una part de la planta els serveix d’aliment. Els souvenirs estan fets de totora per les dones Uros, que també elaboren uns tapissos molt polits de colors vius amb escenes mitològiques.

Dones Uros mostrant les peces d'artesaria que elaboren

Les visites estan perfectament organitzades per als turistes. Cada barca desembarca a l’illa que hi té assignada (hi ha força illes i són bastant petites). Una de les dones que reb el nostre grup, Maria, ens explica com elaboren l’artesania, per vendre’ns el màxim de peces i ens convida a entrar a una casa per mostrar-nos com viuen (un habitacle d’una sola peça, ple de souvenirs). Després, ens concedeixen 5 minuts (corre, corre) per veure l’illa i comprar el que ens brinden. L’estratègia (ya lo hemos pillao) és oferir-te un munt de coses polides amb poc temps perquè compris amb el primer impuls. Noltros hi compram una barqueta i un mòbil de totora i, a correcuita, ens fan pujar a una embarcació de totora (amb motor, no a rem) per uns pocs sols; les dones de l’illa s’acomiaden de noltros cantant una cançó (típica?).

Tot un muntatge en un escenari recreat idealment per subsistir del turisme (els Uros viuen en altres illes menys polides, on disposen d’una escola i un petit hospital), ja que la pesca no dona per viure a tota la població; cada cop hi ha més joves que se’n van a viure a terra ferma.

Actualment hi queden unes 300 famílies d’Uros que han perdut la seva llengua original puquina i parlen l’aimara (la llengua majoritària a la regió). Els antropòlegs estimen que en uns 30 anys desapareixerà aquesta cultura, basada en una forma de viure damunt illes flotants.

Dues Illes dels Uros

Taquile, una illa amb una retirada amb el nord de Menorca

A la correcuita ens tornàrem a embarcar per posar rumb a l’illa de Taquile, a 35 km de Puno. El viatge és entretingut, perquè transcorre entre plantacions de totora, a prop de la vorera del llac, entre cales, platges i penya-segats. Vaja, com si fos el mediterrani.

Platja de Taquile

Taquile té una retirada amb el nord de Menorca: platges d’arena fosca i aigües blaves, terra vermellosa, vegetació mediterrània, parets seques, terreny amb pujades i baixades... sort que la indumentària dels vilatans és andina (però els homes duen barretina!).

L’illa és petitona: fa 5,4 km de longitud, arribant als 264 m sobre el nivell del llac (més de 4.000 m d’altura en total).

Illa de Taquile, amb terrasses fins al llac

En arribar-hi, ens vam trobar amb el nostre grup i el guia ens dugué al restaurant on vam dinar. Primer, però, ens va explicar com viuen els illencs i unes pinzellades del seu particular folklore. A l’illa hi viuen unes 400 famílies. Els habitants formen una comunitat autogestionada, on conreen les terres en règim de comunitat; ningú de fora l’illa pot adquirir-ne. Açò és el paradís! Les famílies s’agrupen per gestionar un restaurant per a turistes, del qual cada dia se n’encarrega una. Principalment, viuen de la pesca, l’agricultura i l’artesania tèxtil. Els homes teixeixen uns capells anomenats “chullos”; quan pretenen una al·lota, li han de dur un “chullo” ben teixit a son pare que, si no li agrada, no li’n concedirà la mà. Homes i dones duen el cabell llarg que, si no n’és suficient, se’n fan extensions. El cabell llarg té una simbologia poderosa i el seu propi llenguatge i caràcter (la manera com és pentinat és de suma importància per a qui el porta) en les cultures precolombines de tota Amèrica, ja que representa la manifestació física dels propis pensaments, a la vegada que és una extensió de la persona.

Dansa d'illencs de Taquile

Després de dinar, vam fer una estona a la plaça de la població, on ens oferiren una mostra de danses típiques. Els dansaires duien uns vestits i capells de colors vius i els balls em recordaven els eivissencs, en què fan rotllanes a pessetes curtes. No hi faltava el mercat d’artesania.

El temps passava volant i, després de dinar, vam partir cap al moll per un caminoi que recorre l’illa i passa per cases, tanques amb animals pasturant, terres conreades, cementiris i “adoratorios”, fins arribar a la costa. Allà el terreny es dibuixa en terrasses delimitades per parets seques que descendeixen fins a la vora de la mar.

Camí que recorre Taquile, entre parets seques, terrasses...

Com sempre, vaig tocar l’aigua, per sentir la temperatura i tastar-la. És lleugerament salada.

El llac Titicaca es considera un indret d’espiritualitat. Hi ha gent que hi anava en aquest pla, d’altres hi van nedar despullats i alguns semblava que resaven als esperits...

Taquile sembla una illa mediterrània

De tornada cap a Puno, em va fer ganes de fer-hi un o dos dies més, explorar-ne la riba, anar a més illes, visitar les torres sepulcrals de Sillustani... però sempre has de sacrificar alguns llocs per fer-te una idea del conjunt del país al més àmplia possible.

Quan arribàrem a Puno, el sol ja es ponia i la temperatura descendia ràpidament. Vam fer una passejada pel port i ens vam endinsar a la ciutat per veure’n un dels pocs atractius, la catedral i la Plaça d’Armes. La manca d’encant és compensada pel seu ric folklore. No debades, Puno ostenta el títol de capital folklòrica del Perú.

Plaça d'Armes de Puno, amb la Catedral al fons

Després de sopar ens vam acomiadar del que és, per mi, el llac més polit del món, per agafar un bus nocturn que ens havia de dur a la capital dels inques, Cuzco.

Per finalitzar, t’explic algunes curiositats: sabies que a l'Hemisferi sud els guia l'Estrella del Sud i no l'Estrella Polar, com a l’Hemisferi nord? I que l'aigua desaigua a l'inrevés, és a dir, al sentit contrari de les agulles del rellotge? I que és a punt de començar la primavera, i no la tardor? El món a l’inrevés! (o el nostre).

Si t'ha agradat, subscriu-te al blog i no et perdis els pròxims capítol: Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques, Un tast de la selva peruana a l’Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica. 

Tampoc no et perdis els capítols anteriors: Un somni assolit, llargament esperat, Aventura al desert de la costa del Pacífic, Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa, Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d’altura. El Canó del Colca.

El meu viatge al Perú 4: Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d’altura. El Canó del Colca

El dia 17 de setembre vam emprendre el viatge cap els Andes centrals.

Donada la complexitat de la ruta i per estalviar temps, vam contractar una excursió de dos dies a una agència de viatges que ens dugué des d’Arequipa fins a Puno, a la riba del llac Titicaca, passant per l’impressionant Canó del Colca. En un punt de la ruta, vam assolir una altura de gairebé 5.000 m.

A primera hora ens recollí un minibús de l’agència, on anàvem 8 espanyols (dels quals dos eren mallorquins, d’aquells que no diuen una paraula en pla, ni que els matin), 6 italians, el xofer i una guia que se la sabia llarga i que cada poc feia aturar el vehicle perquè mengéssim, beguéssim i, sobretot, compréssim. En un moment o altre, acabes picant com un cabot.

Dona andina amb vestimenta típica i amb una alpaca

Ascens als Andes Centrals. Keep calm & masca coca

La primera aturada tenia per objectiu abastir-nos de fulles de coca per combatre el mal d’altura. Fes-me cas: si puges a més de 2.500 m, pren precaucions i segueix el mètode ancestral: mastega fulles de coca. No tenen un gust gaire bo, però et proporcionen l’energia que et treu la manca d’oxigen i poden evitar que se t’amargui el viatge (intens mal de cap, vòmits, marejos...). També hi ha medicaments per pal·liar-ho, i infusions, xicles, caramels, etc. de coca per donar i vendre. Així que, keep calm & masca coca o el que et faci més gràcia.

L’ascensió als Andes és gradual, amb un paisatge pelat (força desèrtic, altre cop) on predomina la vegetació baixa i escassa, amb muntanyes i volcans imponents, sota un sol que cada cop el sents més a prop, i un cel blau intens amb nuvolats escampats com bolles de cotó que gairebé pots tocar estirant molt el braç.

El punt més alt que vam assolir va ser el “Mirador de los Andes Centrales de la Cordillera Volcànica”, situat a 4.910 m.

En baixar del bus, els efectes de l’altura, el vent tallant i el sol encegador et rebien com una clatellada. Respiraves a fons, caminaves en càmera lenta i seguies mastegant coca (keep calm).

Noltros, a 5.000 m. d'altura

La immensitat del paratge és colpidora: llames, vicunyes i alpaques pasturant; milers de munts de pedres fins a l’infinit que els indígenes han anat amuntegant en el transcurs del temps en honor a la Pachamama (vet aquí d’on ve aquesta mania de fer munts de còdols a les platges de Menorca). Un indret de pedra, sol i vent en molts quilòmetres a la rodona, excepte una construcció precària per allotjar un bar, parades de venda artesanal i un WC.

Ofrenes a la Pachamama

En el descens, trobàrem un prat amb herba fresca i basses d’aigua, on pasturaven un munt de vicunyes que veien desfilar turistes sense immutar-se. La guia, altre cop ens feu baixar per fer-los les fotos de rigor i demanar-nos un sol per al pastor, per pal·liar-li una mica la dura vida a l’alta muntanya. I ho és, dura!

Alpaques pasturant

En arribar a Chivay, la població més gran del Canó del Colca, situada a 3.650 m d’altura, ens van dur a dinar a un restaurant ple de grups de turistes, com noltros. Hi vam tastar el filet d’alpaca, una carn deliciosa que tornàrem a menjar al llarg del viatge.

Després de dinar, ens van deixar als nostres hotels respectius (el nostre, va ser el millor que vam contractar en tot el viatge).

Vicunya amb volcà al fons

Com que era prest, vam anar pel nostre compte als banys termals “La Calera”, amb un bus col·lectiu. Les instal·lacions, freqüentades per la gent de la vall, es troben enclavades en un dels marges del riu. No t’imaginis un spa de luxe: hi ha diverses piscines una mica atrotinades amb vestidors, un bar i música ensordidora, però les vistes són espectaculars i s’hi està molt tranquil. Entre la fluixedat per l’altura i les aigües calentones, ens vam quedar KO i súper relaxats.

Menorquines pel món

Després de sopar en un establiment freqüentat per vilatans, vam fer una volta per un mercat d’artesania. Quina va ser la nostra sorpresa quan, en entrar en una botiga per comprar una llama feta amb llana d’alpaca (suau com la seda), sentim una dona que ens diu, en pla, “voltros sou menorquins, no?” Davant nostre hi havia na Montse i una amiga! Les dues venien d’Equador i havien arribat al Perú feia pocs dies. Però açò no acaba aquí: al cab de dos dies ens les trobàrem altre cop pels carrers de Puno. Què petit és el món!

La dansa dels còndors

A l’endemà ens endinsàrem en el Canó del Colca. El canó té 100 quilòmetres de longitud, en el transcurs dels quals es troben 14 pobles situats a una altura de 1.200 m sobre el riu Colca.

Canó del Colca

Les excursions organitzades tenen avantatges, però bastants inconvenients per a gent com noltros, acostumats a viatjar per lliure. Just sortir de Chivay, ens van dur a un poblet de la vall per veure danses típiques que ballaven un grupet de joves. El motiu era, com sempre, consumir, comprar, donar-los doblers per l’espectacle... Val, molt xulo, però els còndors no esperen i, després de fer una bona matinada amb la intenció d’arribar a temps per veure’ls volar, gairebé no hi vam ser a temps!

Vam partir deveres, tot enfilant una carretera estreta i amb corbes entre poblets i terrasses ben delimitades per parets de pedra. Allà dalt, ja es divisava una desena de còndors sobrevolant el Mirador Cruz del Cóndor, la nostra destinació, i un munt de turistes pel perfil del canó.

El paratge és impressionant i encisador. Les parets del canó cauen en vertical uns 3.400 m fins arribar al riu que, naturalment, no es veu. El terreny és força desèrtic, però en alguns trams creix un tipus de vegetació exòtica, com els cactus de Sant Pere i les figueres de moro (semblant a les nostres).

En la immensitat d’aquest indret, els còndors volen, planegen, dansen airosos, completant la bellesa que ens envolta. La seva envergadura, de fins a 3 metres, desplega les plomes negres que contrasten amb les poques blanques del cos i amb el collar albí. Les aus planegen amb les corrents càlides de les primeres hores del matí i cauen en picat atrapant les presses que els alimentaran durant el dia. Un espectacle colpidor!

Quan som a punt de partir, un d’ells ens sobrevola a pocs metres, com una avioneta agosarada que ens volgués impressionar amb les seves tombarelles abans d’abandonar-nos. El seu comiat em provoca una emoció difícil d’explicar. La bellesa del lloc i del moment són indescriptibles.

Mentre baixam cap a la vall, no puc deixar de pensar en aquesta au mitològica, missatgera dels deus ancestrals, i que es troba en greu perill d’extinció.

Imatge presa d'Internet per mostrar el vol i la bellesa del còndor

Els poblets del Canó del Colca

De tornada, visitàrem un parell de pobles de la vall, Yanque i Maca, on ens vam prendre un Colca sour (versió andina del Pisco sour), fet amb el suc del cactus Sancayo. Boníssim!

Prenent un Colca sour. Salut!

Els pobles estan construïts al voltant de la plaça d’Armes (com totes les poblacions del Perú), on normalment hi ha una església prou vistosa i bigarrada. Sembla que la zona ha conservat prou bé el seu folklore, però no saps fins on arriba el muntatge turístic.

Església i mercat de Maca

Abans d’emprendre el llarg viatge que ens dugué a Puno, la principal ciutat portuària del llac Titicaca, vam dinar en un altre restaurant per a turistes, on ens van aferrar encara més que el dia anterior.

Vam ascendir durant hores fins a l’immens llac Lagunillas, situat a 4.413 m. Ens vam aturar al mirador (un altre punt de compres i cafès), on feia un vent que t’enduia. A la porta del WC hi havia un adolescent desmanegat que vigilava que tothom pagués pel seu l’ús, sense aixecar la vista del mòbil. M’enrecord, perquè em va fer llàstima que llencés el temps en aquell lloc d’aquella manera, probablement sense cap oportunitat de sortir-ne.

De baixada cap a Puno, començaren a caure gotes. Va ser l’única vegada que ens va ploure en tot el viatge, a la riba del gran llac Titicaca.

Si t'ha agradat, subscriu-te al blog i no et perdis els pròxims capítols: El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món, Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques, Un tast de la selva peruana a l’Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica.

Tampoc no et perdis els capítols anteriors: Un somni assolit, llargament esperat, Aventura al desert de la costa del Pacífic i Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa.