El dia que vam arribar a Perú va ser llarg i intens, gràcies a les 7 hores que ens va regalar el canvi horari. A migdia vam agafar el bus de la companyia Cruz del Sur en direcció a Paracas. Al Perú operen diverses companyies de bus (Civa, Perú Bus...), però la millor n’és Cruz del Sur, que destaca per una organització, comoditat i puntualitat germàniques. En algunes ciutats, la companyia disposa de terminal pròpia i els banys estan nets i són gratuïts (a les terminals públiques i a qualsevol lloc, es paga 1 sol per emprar els “servicios higiénicos”).
 |
| Al desert d'Ica amb buggy |
Com vaig explicar al capítol anterior, havíem perdut el bus que teníem contractat i vam haver d’adquirir nous “boletos” per al següent. El sistema és com l’avió: factures l’equipatge, et presentes a la porta d’embarcament, t’identifiques i ja pots "ingresar" al vehicle. Abans, però, et fan una foto. Hi ha un control estricte dels turistes per tot el país.
En el nostre bus de dos pisos viatjava poca gent: unes al·lotes italianes, amb les quals vam coincidir en un altre indret, i una parella autòctona de gent gran. Al cab d’una estona d’haver partit, l’home engegà un vídeo al mòbil, en què algú predicava a viva veu i amenitzava tots els viatgers. Vaig deduir que no emprava auriculars perquè la dona també se’l mirava. Però més endavant em vaig adonar que és un costum habitual que la gent parli per telèfon amb l’altaveu, escolti àudios i miri vídeos a tot volum. Gairebé ningú empra auriculars. També és curiós que els conductors dels “colectivos" (busos petits urbans), taxis, botigues, restaurants, quioscs de carrer... tenguin música o la tele engegada a tota hora amb el volum excessivament alt. Açò contrasta amb els peruans, gent discreta que generalment parla fluixet, però que viu envoltada de música i tota mena de renous a tot drap.
Es podria pensar que tota l’estona s’hi sent música andina —la que sonen els grups de peruans o bolivians pels carrers de Barcelona—, però no. Bàsicament sona reguetó i derivats (música de moda llatinoamericana). Excepcionalment, pots escoltar flautes andines en versió d’ascensor (El cóndor pasa...) i, alguns cops, una mica de rock.
De camí cap a Paracas
La sortida de Lima és lenta i molt complicada per mor del trànsit caòtic. Un cop fora de la ciutat, vam enfilar la carretera Panamericana Sud (la més llarga del món, que travessa el continent americà de nord a sud), que discorre pel Perú al llarg de la costa desèrtica del Pacífic. Arena, penya i fems; quantitats ingents de plàstics i brutícia a la vora de la carretera, al llarg de quilòmetres i quilòmetres de desolació. Només algun poblet de tant en tant enmig del no res.
La costa peruana és un llarg desert. Lima està construïda en el desert —diuen que no hi plou durant 300 dies a l’any, o més. Tot i així, diverses cultures precolombines es van establir i es desenvoluparen al llarg de la costa del Pacífic, com les cultures Paracas, Nazca, Lima, Mochica, Chimú, Sicán o Chancay —els topònims prenen el nom d’aquestes cultures—, totes elles sorgides abans de la constitució de l’Imperi Inca i sotmeses posteriorment per aquests. Més endavant explicaré com aquesta situació facilità la conquesta del Perú per part del espanyols.
 |
| Contemplant la immensitat del desert d'Ica |
Quan hi ets, no te’n pots avenir que hi hagi vida en aquell sequeral. El cert és que les cultures que he esmentat van poder assentar-se al desert del Pacífic i desenvolupar-hi l’agricultura durant segles, gràcies al seu domini de les tècniques hidràuliques, i van aprofitar al màxim els escassos recursos hídrics procedents de la serralada andina. Qualsevol riu, per petit que fos, era canalitzat i emprat per a l’abastiment d’aigua. A més, aquesta zona és rica en pesca i la mar ofereix variats i quantiosos productes, que vam poder assaborir, com el Ceviche.
La cultura Paracas sorgí a les valls del desert costaner entre el 700 a.C i el 350 d.C. Conreaven el cotó i teixien unes teles finíssimes de gran qualitat i vius colors, amb les quals embolcallaven els seus morts. En els cementiris s’han trobat mòmies enterrades amb el crani deformat per qüestions estètiques i d'estatus social —vaja, tot són gustos. La ceràmica Paracas, com la Nazca, és magnífica en disseny, formes i colors, i es conserva com si l’haguessin modelat ahir.
 |
| Ceràmica precolombina. Museo Larco, Lima |
 |
| Realisme i expressivitat de la ceràmica precolombia. Museo Larco, Lima |
Després de més de tres hores en bus —a Amèrica, no hi ha cap distància curta—, vam arribar a Paracas, un poble de 10.000 habitants, de la província de Pisco (on es fa el famós licor). Es troba a la badia del mateix nom, al nord de la península de Paracas, un bocí de terra desèrtica i fascinant, declarada Reserva Nacional. És un poble humil, sense cap atractiu —arena, pols, cases a mig acabar (açò ho explicaré més endavant)—, excepte uns petits restaurants aferrats i arrenglerats enfront de la platja, on trobes bon peix i marisc, banyats amb Pisco Sour. És un dels llocs on vam menjar millor i a més bon preu.
En arribar-hi, ja no vam poder visitar la Reserva Nacional de Paracas i vam contractar una excursió en barca per a l’endemà.
Després, vam passejar i contemplar la posta de sol des de la platja. Al Perú es fa de nit prest i molt ràpidament, per la proximitat amb l’equador. Vaig enfonsar les mans a l’oceà i el vaig tastar. És menys fred que el nostre mediterrani i molt manco salat. No me’n podia avenir que fos davant d’un mar tan vast i llegendari i perillós, tenint en compte els advertiments de possibles tsunamis.
Plenament amb els efectes del jet lag, a les 6 del capvespre ja no ens aguantàvem i, a les 8, ja dormíem.
Lleons marins, pingüins, guano i “El candelabro”
L’endemà, dia 14, ens vam embarcar de bon matí cap a les Illes Ballestas, un petit arxipèlag a mitja hora de la costa.
 |
| Formacions curioses de les Illes Ballestas, riques en fauna i cobertes de guano |
Al moll, dotzenes de barques amb turistes partíem a veure lleons marins, pingüins de Humboldt, crancs, estrelles de mar, anèmones, aus exòtiques (guanays, piqueros, zarzillos), roques forades i escolpides pel vent i la mar i grans quantitats de guano. El guano és l'excrement de les aus que habiten les illes, que s’empra com a fertilitzant orgànic, i que es conserva molt bé gràcies al clima desèrtic. Aquesta substància dona l’aspecte i el color característic d’aquells penyals, com si hi hagués nevat parcialment. El govern en té l’exclusiva de l’extracció i comercialització (és un bon negoci, la caca d’ocell, i hi van a fer feina immigrants, especialment veneçolans). Per açò està prohibit desembarcar a les illes i s'han de veure des de la barca.
 |
| Lleons marins de camí cap a les illes |
 |
| Pingüins de Humboldt a les Illes Ballestas |
De tornada, vam passar davant de la costa de la península de Paracas. Formada d’arena i penya blanca, sembla una merenga que li haguessin arrabassat bocins amb una cullera gegant. Allà es troba “El candelabro”, un gràfic de grans dimensions dibuixat en un solc d’arena de 50 cm i fixat per la sal cuita al sol. Des que els antics pobladors d’aquestes contrades van gravar les famoses línies de Nazca amb el mateix sistema, els peruans es van aficionar a dibuixar figures de solcs gegants, com aquest impressionant canelobre.
 |
| "El candelabro", a la Península de Paracas |
En arribar, ens acomiadàrem durant uns dies de la fabulosa costa peruana, el desert, les dunes i les penyes governades per l’oceà Pacífic.
Aventura al desert
Al migdia partíem en bus cap a Ica, una gran ciutat caòtica i terriblement sorollosa, on vam dinar per primer cop en un restaurant chifa. Els chifa són establiments on se serveix menjar peruà combinat amb plats típics de la cuina xinesa. M'encanta, aquesta combinació. En sortir, tot eren cotxes que ens pitaven i no enteníem el motiu. Açò ho fan perquè molts vehicles privats porten gent i alguns taxis són col·lectius. Per açò, quan veuen turistes, els avisen amb el clàxon, com dient “estic aquí i et duc on vulguis”.
Enmig d’aquella jungla ensordidora, vam aturar un taxi atrotinat, sense cinturons i escalfat pel sol implacable del migdia, perquè ens dugués a l’oasi de Huacachina.
 |
| Moto taxis a Paracas |
Hi ha un tipus de taxi molt popular a tot el país anomenat “moto taxi”, una mena de moto de tres rodes (tricicle) cobert per una senzilla carrosseria. El més sorprenent és que és un vehicle col·lectiu, on s'hi poden arribar a ficar fins a 5 persones!
 |
| A la vora de l'oasi de Huacachina |
L’oasi de Huacachina està situat enmig d’un desert a 15 minuts d’Ica. És una llacuna d’aigües blaves, amb palmeres i altra vegetació que creix a les seves voreres, i que fins i tot té una llegenda. L’oasi està envoltat de dunes altíssimes. A que sona bé? El que no s’explica a les guies és que la llacuna és d’aigües verdes (sulfuroses) i un poc tèrboles, on naveguen barquetes d’esbarjo i està envoltada d’establiments turístics per allotjar, alimentar i entretenir els milers de turistes que hi arriben cada dia; l’arena es cola per tot arreu i els carrers hi estan inundats.
Diuen que no t'ho pots perdre, però jo crec que sí. Tanmateix si hi vas, pots completar la visita amb l’excursió que noltros vam fer en buggy per l’ampli desert d'Ica que voreja l’oasi, i la xalada fent sandboarding, llençant-nos per les dunes amb taules semblants a les de snowboard. Al final, vam contemplar la posta de sol d’un dia llarg i aventurer.
 |
| Excursió en buggy pel desert d'Ica |
 |
| Posta de sol al desert |
Si t'ha agradat, subscriu-te al blog i no et perdis els pròxims capítols: Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa, Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d’altura. El Canó del Colca, El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món, Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques Un tast de la selva peruana a l’Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica.
Tampoc no et perdis el capítol anterior: Un somni assolit, llargament esperat.
