Les línies de Nazca són un dels enigmes més grans de la humanitat. Ubicades al desert del Perú, aquestes línies i figures colossals s’han de sobrevolar per copsar-ne la bellesa i la precisió del seu disseny i el paisatge encisador que les empara.
 |
| Davant de l'avioneta que sobrevola les línies i geoglifs de Nazca |
El 15 de setembre, abans de les 7 h. érem a punt de berenar per partir seguidament cap a Nazca. Només hi havia un sol cuiner de l’hotel preparant berenars per a 15 persones! “Ahorita les sirvo”, ens va respondre quan li vam dir que no ens podíem demorar. Alerta quan diuen “ahorita”, que és un com “un parell mallorquí”: tant poden tardar 5 minuts, com més de mitja hora. A força d’insistir, l’home ens va dur els cafès i els ous remenats amb pa, berenar típic del país. Ho vam salvar i vam ser a temps d’agafar un taxi cap a Ica i, d’allà un Perú Bus cap a Nazca.
Sobrevolant les línies i els geoglifs de Nazca
Ens havien advertit que les avionetes per sobrevolar les línies de Nazca eren petites, feien baixades brusques i, per açò, convenia pujar-hi amb la panxa buida. Menys mal que teníem el vol al migdia!
En arribar a Nazca, una ciutat polsegosa de 45.000 habitants enclavada en el desert, ens vam dirigir a Alas Peruanas, la companyia d’avionetes que ens havia de dur a sobrevolar les línies i els geoglifs, però el vol es va ajornar algunes hores per qüestions meteorològiques. Com que vèiem que anava per llarg —ahorita salimos—, ens vam anar a dinar. Cap a les 15 h. ens van dur al mini aeroport de Nazca on, després de passar tots els controls i pagar les taxes i un impost abusiu al Ministeri de Cultura (una pasta, tot plegat), per fi ens hi embarcàrem cinc turistes, el pilot i el guia. I amb açò, l’avioneta anava a tope.
La Cultura Nazca —com la Paracas— es va desenvolupar en diverses valls desèrtiques del departament d’Ica, a prop de l’Oceà Pacífic i amb un dels climes més secs del planeta (hi plou mitja hora cada 2 anys). Açò va ser possible gràcies als sistemes de puquios o aqüeductes, que conduïen les filtracions dels rius per trams subterranis i descoberts i que irrigaven les valls de la costa sud. Avui dia encara se’n troben en funcionament.
 |
| El colibrí, el meu preferit |
Els Nazca s’han guanyat un lloc destacat a la història per dur a terme la gesta titànica de dibuixar —gravar— diversos centenars de geoglifs amb figures zoomorfes, antropomorfes i línies de gran magnitud, varietat i precisió geomètrica damunt la superfície plana de les extenses pampes desèrtiques, en una àrea de més de 500 km².
En realitat, el traçat d’aquestes extraordinàries figures i línies no són dibuixos, sinó solcs al terra que s’han fet decantant les pedres de la superfície, a uns 30 cm de profunditat; s’han conservat durant segles gràcies a la sequedat extrema del terreny i el clima. El color clar del subsòl fa que les figures siguin clarament visibles damunt la superfície ocre.
 |
| L'aranya |
Encara estic fascinada amb el traç tan ben fet i els dissenys contemporanis d’aquests geoglifs gegants, com el colibrí, l’aranya, el mico, l’astronauta o el còndor, declarats Patrimoni de la Humanitat, traçats fa tant de temps, al voltant del 550-650 d.C.
 |
| El còndor |
Quan vam baixar de l’avioneta, em rodava el cap, però em vaig recuperar al Museo Arqueológico Antonini, el millor que pots visitar a Nazca, després dels geoglifs, amb ceràmiques magnífiques, aixovars funeraris, teles precioses... i, com no, cranis deformats.
 |
| Recipient cerimonial de ceràmica nazca |
La bella i blanca Arequipa
Dia 16 vam arribar de matinada a la “ciutat blanca”. L’estampa d’Arequipa és preciosa, amb un centre històric amb edificis històrics fabulosos i una catedral imponent que presideix la plaça d’Armes. La ciutat està envoltada per tres volcans de cimes blanques: el Misti (en actiu), el Chachani i el Pichu Pichu.
 |
| Catedral d'Arequipa a la Plaça d'Armes |
Tot i les amenaces i les múltiples destruccions que hi han originat els volcans, és un lloc tan encisador, net, tranquil i de bon clima, que t’hi quedaries a viure una temporada.
Convent de Santa Catalina: els colors d’una devoció silenciosa
Santa Catalina és el monestir més al·lucinant que mai he vist. Es tracta d’una ciutat construïda el 1579 per a les monges dominiques —hi van arribar a viure-hi 500— amb els seus apartaments privats, les seves criades (idò, què et pensaves!) i els edificis comuns. Açò fa que sigui una ciutat interior dins una ciutat, de 20.000 m².
 |
| Entrada al convent |
 |
| Carrerons i placetes del convent |
 |
| Un dels claustres del convent |
 |
| La bugaderia del convent |
 |
| Pati d'una d'una casa d'una monja |
 |
| Plaça amb font i l'església al darrere |
Un exemple n'és el claustre de La Companyia:
Passejar pel centre històric d’Arequipa és trobar un monument darrere l’altre. A més dels molts edificis religiosos, les cases senyorials i palaus són magnífics:
 |
| Casa del Moral |
 |
| Casa Tristán del Pozo |
Arequipa em va enamorar, perquè té quelcom d’especial. Crec que sempre ocuparà un lloc especial en els records dels viatges que he fet.
Tampoc no et perdis els capítols anteriors: Un somni assolit, llargament esperat i Aventura al desert de la costa del Pacífic.
