Puerto Maldonado (riu Madre de Dios) vs. Iquitos (riu Amazones)
La selva és el microcosmos més peculiar on mai he estat: les olors vegetals intensíssimes; els sons estridents i angoixants que et fan estar en guàrdia per por que t’assalti un animal; la vegetació gegant d’intensos colors i formes; la calor sufocant, combinada amb l’alta humitat ambiental que et submergeix en un mar de suor i t’arrenca les forces; la calma i el coneixement dels seus habitants que et transmet seguretat...
Tot és superlatiu i immens. La selva de l’Amazones t’obliga a estar a l’aguait dins d’aquest reialme animal i vegetal, un dels pulmons del planeta. No t’ho imaginis: ves-hi i experimenta-ho.
No em cansaré de proclamar-ho: tot el Perú s’ha d’experimentar! Per açò vam dedicar un parell de dies del nostre viatge a fer un tast de la selva peruana.
 |
| La ceiba i jo a la selva de l'Amazones |
El vespre del 24 de setembre vam agafar un bus nocturn que ens va dur de Cusco a Puerto Maldonado.
No saps el que és una estació pública de bus al Perú si no hi has estat: gent per aquí i per allà i pocs seients. Dones (i algun homo) cridant a ple pulmó les destinacions dels busos a punt de partir (com qui ven peix a crits en un mercat dels antics), cues interminables de viatgers per abonar les taxes de l’estació (paga, o no te’n vas), turistes a munt i a vall cercant el bus a la terminal equivocada... Però sempre hi arribes a temps, puges, t’estires a la butaca i surts cap a la nova destinació!
Aquell vespre vam descendir 3.200 m, des de la serralada dels Andes fins a la selva de l’Amazones. La carretera era com una serp que es recaragolava mentre baixava i baixava cap a la selva. Com sempre, em va salvar d’un bon mareig la Biodramina peruana, i em va permetre dormir d’una tirada.
 |
| N'Alfons i jo pel riu Madre de Dios |
Després de deu hores, vam sortir del bus i la calor humida ens va sobtar com una bufetada. Ja no ens calia mastegar fulles de coca (menys mal, les havia avorrides), però no fèiem res més que suar, beure aigua i treure’ns el màxim de roba.
Un mini bus ens esperava a l’estació de Puerto Maldonado per dur-nos a l’agència de viatges on prèviament havíem contractat una estada de dos dies al lodge Monte Amazónico, a la vorera del riu Madre de Dios, afluent de l’Amazones.
Molts turistes que visiten el Perú trien Iquitos, un important port de l’Amazones, amb una història brutal d’explotació del cautxú, actualment molt turistificat, motiu pel qual vam optar per una destinació menys coneguda i tranquil·la. Si vols conèixer l’època del cautxú al Congo i a l’Amazones d'una forma amena, et recoman la novel·la de Mario Vargas Llosa, El sueño del celta.
 |
| El lodge Monte Amazónico, on ens vam allotjar |
Després de berenar, vam pujar a la típica embarcació allargada i estreta que recorre el gran riu i els seus afluents, que ens va dur fins al logde on ens vam allotjar durant un dia i mig (breu, però intens), i que es troba dins la Reserva Nacional Tambopata.
El lodge Monte Amazónico és un complex consistent en un edifici gran, on es prenen els àpats i l’únic amb wifi (amb la desesperació dels hostes més joves), amb una piscina d’aigües tèrboles. Des d’allà surten estrets corriolets que duen a petites casetes elevades de fusta amb dues habitacions senzilles (una gran mosquitera penjada del sostre i una finestra sense vidre, però amb tela de reixa i un bany auster sense aigua calenta (no en fa cap falta). T’aconsellen que dormis dins la mosquitera i no deixis la porta oberta, o se’t pot colar des d’una taràntula, fins a una serp. A fora, hi ha una hamaca (com no!).
 |
| Els allotjaments del lodge |
Mones, caimans, llúdries, taràntules, peixos exòtics, vegetació exuberant i traficants d’or
Un cop instal·lats, el dia i mig que hi vam fer passà volant. Els guies ens duien d’un lloc a l’altre a toc de xiulet. A l’altiplà, no m’hauria importat (bé, una mica, sí, pel mal d'altura), però a trenta i molts graus i amb una humitat al voltant del 100 %, era mortal.
El primer dia la calor era sufocant, per mor de la manca de pluja; allà també hi ha sequera i el cabdal del riu ha davallat un parell de metres. Com a conseqüència, la selva s’està assecant i gairebé no hi ha moscards ni altres insectes (algun avantatge hi ha d’haver).
Als quatre espanyols del nostre grup, ens van assignar com a guia n’Apolo, una persona afable i molt ralladora, que ens explicada moltes coses. Sabia el nom d’un munt de plantes i ocells exòtics, duia plàtans perquè els donessim a les mones, fitorava nius de taràntula perquè en sortissin i les veiéssim de prop, cridava els caimans perquè s’atraquessin a la nostra barca, ens mostrava passadissos secrets dins les grans ceibes i els travessàvem com si fossin un túnel del terror d’un parc d’atraccions, ens explicava les virtuts de les plantes remeieres, ens atracava a les llúdries (nutrias) del llac Sandoval, feia els àpats amb noltros i ens narrava històries fabuloses... Va ser el millor guia que podíem tenir, i els nostres companys de grup, na Raquel i en Juan, d’Estepona, molt agradosos. Quina sort hi vam tenir!
 |
| N'Apolo, el nostre guia i capità de barca |
És ver que vam veure menys bestioles tropicals de les que ens havien promès (piranyes, serps i altres), però n’Apolo ho va compensar.
 |
| Una taràntura sortint del seu cau |
El primer dia vam anar a la Isla de los monos, on ens va costar una mica divisar les esquives mones caputxines (les vam haver de subornar amb suculents plàtans i bocins de síndries), i la vegetació característica de la selva, dominada per les imponents ceibes. A la selva, tot és gran, exuberant, altíssim, extrem, colorit...
 |
| Una mona caputxina |
N’Apolo ens va explicar que les ceibes poden arribar a assolir els 500 anys i tenen un caràcter sagrat, pel qual són objecte de veneració i respecte. Però s’hi ha d’anar alerta: si et perds, t’hi pots refugiar davall una ceiba i encomanar-t’hi perquè et protegirà, però si l’ignores, et poden passar coses terribles (com que t’ataquin tota mena d’insectes i animals diversos). Per si de cas, jo acariciava les enormes pales dels seus troncs, que s’estenien uns metres enllà, i perdia de vista les darreres branques, intentant veure el final de l’arbre, amb la mirada fixa cap el cel, allà dalt, molt lluny, sense aconseguir-ho. Vaig demanar a la gran ceiba que ens protegís enmig de tants perills (controlats).
 |
| Travessant una ceiba |
 |
| Part baixa del tronc d'una gran ceiba |
A la selva, moltes plantes viuen entrellaçades: algunes s’ajuden mútuament per pujar més a munt i trobar la claror i la calor del sol, com les orquídies; d’altres, les paràsites, se n’aprofiten i acaben amb elles, per sobreviure-hi. Vaja, com els humans.
Després de sopar, ens vam tornar a embarcar per veure caimans blancs —cacen de nit— als bancs d’arena. Aquests caimans podem arribar a fer 4 metres de llargària; són prou esquius i per açò no va ser fàcil, però vam arribar a veure’ls com lliscaven silenciosament damunt la superfície de l’aigua, amb uns ulls que ens escrutaven i una boca immensa com una cova (com el llop de na Caputxeta).
 |
| Caimà a l'aguait |
A les voreres, les capibares, els rosegadors més grans del món (com he dit, tot és enorme a la selva) també caçaven.
 |
| Capibara |
L’endemà de matinada ens embarcàrem cap al llac Sandoval, un dels més grans de la Reserva Nacional Tambopata. Després de travessar un bocí de selva ben espessa, entre plantes sanadores i al·lucinògenes, orquídies, aus del paradís, palmeres, arbres del cacau, ceibes gegants, grans papallones multicolor, mones... vam assolir el llac Sandoval, que travessàrem tots cinc en un bot a rem, xanu-xanu, gaudint d’aquell petit món i els seus habitants.
Agrupacions de palmeres altíssimes que naixien de davall l’aigua ens donaren la benvinguda; en un tancat del llac, les llúdries gegants feien la seva, protegides de la invasió dels bàrbars. A cada racó que exploràvem apareixien ocells exòtics (cormorans, puma garza, gallinazos, guacamais, tucans...); un caiman blanc femella acudí al llamado de n’Apolo (era com un bruixot, aquest home).
Va ser una experiència intensa i polida, en què tampoc no hi van faltar els cercadors d’or a la vorera de davant del lodge. L’extracció d’or està prohibida, però allà hi eren.
 |
| El llac Sandoval |
Després de dinar ens acomiadàrem de n’Apolo i la mateixa barca que ens hi dugué, ens portà de tornada a Puerto Maldonado, on vam sopar i ens vam anar a dormir prest, perquè l’endemà havíem d’agafar un vol cap a la capital.
 |
| Dins una ceiba: na Raquel, en Juan, n'Alfons i jo |
Si t'ha agradat, subscriu-te al blog i no et perdis el pròxim capítol: Lima, la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica.
Tampoc no et perdis els capítols anteriors: Un somni assolit, llargament esperat, Aventura al desert de la costa del Pacífic, Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa, Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d’altura. El Canó del Colca, El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món, Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques.
