Un Perú fascinant i desconegut
Després de dos dies visitant la ciutat de Lima, el 29 de setembre vam agafar el darrer bus nocturn del nostre viatge cap al nord del país.
Transcorreguts els 500 quilòmetres que separen les dues ciutats, vam arribar a Trujillo. Aquesta regió és completament diferent del que havíem vist fins llavors, amb pocs turistes estrangers però bastants de nacionals o procedents dels països veïns. En part, és comprensible, donat que el més conegut del Perú es concentra, principalment, a Cusco, Machu Picchu, Arequipa, Iquitos (Amazones) i Lima; aquesta zona, n’està allunyada.
Tanmateix, la costa nord del Perú, fora de la majoria dels circuits del turisme de masses, serva algunes meravelles històriques, arqueològiques i artístiques representants de les cultures preinques Chimú (Chan Chan) i Moche (Huacas del Sol i de la Lluna). Aquestes cultures ens han llegat unes construccions colossals i úniques, i unes ceràmiques i relleus bellíssims de gran expressivitat.
El nostre viatge es va allargar uns dies per visitar aquests indrets, i va valer la pena.
 |
| Cavallets de totora a Huanchaco |
Trujillo, la ciutat de l’eterna primavera
El 30 setembre arribàrem a Trujillo. Capital de la regió de La Libertad, la ciutat gaudeix d’un clima tan benigne, que se l’anomena “la ciutat de l’eterna primavera” (me’n torn a viure-hi qualsevol dia!).
La Plaça d’Armes de Trujillo és un quadrat de grans dimensions, amb el Monument a la Llibertat al bell mig (commemora un esdeveniment històric llibertari del Perú quan la ciutat assolí la independència el 1820). La plaça està delimitada per edificis religiosos i civils d’estil colonial, amb balcons de fusta i gelosies curosament treballades, portalades imponents, finestres cobertes de reixes de ferro forjat i parets pintades de vius colors; tot plegat esdevé un bell conjunt multicolor i harmònic alhora.
La Catedral de Trujillo presideix la Plaça d’Armes. Es tracta d’un edifici d’estil barroc colonial pintat de groc amb ribets blancs. Adossat a la Catedral, trobam l’Arquebisbat, un palau de color blau intens. Ambdós edificis formen un conjunt molt polit que, al vespre, encara és més espectacular.
 |
| Catedral de Trujillo i l'Arquebisbat |
 |
| La Catedral, de nit, espectacular |
A la Plaça d’Armes i als carrers adjacents del centre històric, trobam palaus, grans casats, l’Ajuntament, hotels, espais culturals, museus, seus d’alguns bancs, altres esglésies i convents, la seu de la universitat... quasi tots d’estil colonial barroc o neoclàssic de diferents colors, alguns dels quals permeten la visita a l’interior i als seus magnífics patis.
 |
| Convent de Santa Clara |
 |
| Escultura César Vallejo al pati d'un gran casat de la Plaça d'Armes |
En definitiva, una ciutat deliciosa que val la pena de visitar. Però el millor de la zona ens esperava al dia següent.
 |
| Centro Gran Chimú |
Les Huacas del Sol i de la Lluna i l'aterridor déu Aiapaec
L’1 d’octubre va ser el darrer dia que passaríem al Perú. Ja havien transcorregut tres setmanes des que arribàrem i, l’endemà, ens esperava un dia llarguíssim, amb tres vols, fins arribar a Menorca, i un jet lag de campionat.
Les huacas del Sol i de la Lluna estan situades molt a prop de Trujillo. S’hi pot anar en taxi o amb excursió organitzada. Nosaltres vam optar per la segona opció, contractada el dia anterior a Trujillo, donat que volíem visitar les huacas, Chan Chan i Huanchaco.
De bon matí pujàrem a un mini bus, juntament amb una dotzena de turistes del país, el guia i el conductor.
Vam fer la primera aturada involuntària a una mena de parc recreatiu molt friki, on hi havia parades de menjar i reproduccions gegants de ceràmiques de la cultura Moche de temàtica eròtica. Les ceràmiques originals són a la Galeria eròtica del Museo Larco de Lima. Una visita a una horterada que se l’haguessin poguda estalviar.
Tot seguit ens van conduir al taller d’un ceramista a tocar de les huacas del Sol i de la Lluna. A tots els viatges i excursions organitzades et porten de compres, tan si t’agrada com no i, és clar, aquest no en va ser una excepció. Tanmateix, la visita va valer la pena, perquè el taller estava ple de peces polides i l’artesà ens va explicar coses ben interessants.
 |
| El ceramista, tot un personatge, i el seu taller, ple de curiositats |
Les huacas del Sol i de la Lluna es troben una al davant de l'altra. Imponents i separades per mig quilòmetre, semblen predestinades a fitar-se fins a l'eternitat. Es tracta de dues piràmides preinques construïdes en tova (argila i arena), per la cultura Moche (segles II al VII) i formen part del complex arqueològic més important construït per aquesta cultura.
 |
| Huaca del Sol |
Tot el complex és extensíssim, i feia les funcions de centre polític, cerimonial, administratiu, residencial i cementiri. Posteriorment, va ser ocupat pels integrants de les cultures Chimú i Sicán. I, com no, pels inques.
 |
| Huaca de la Lluna i el Cerro Blanco, darrere |
La Huaca del Sol és la piràmide més gran i la que primer es divisa. De base rectangular, compta amb cinc terrasses, on els antics moches desenvolupaven activitats polítiques, administratives i d’altres. Diuen que per a la seva construcció van ser necessàries 140 milions de peces de tova col·locades manualment per 250.000 mil homes!
La Huaca de la Lluna és l’únic recinte que es pot visitar i esguarda sorpreses que et deixen bocabadada. Sembla que va ser el temple principal de la cultura Moche, on es podrien haver dut a terme rituals de sacrificis humans (segons les restes trobades de 40 cadàvers de joves, adults i guerrers). Són impressionants (i ben conservats) els murals policroms amb relleus de figures mitològiques i representacions de guerrers nus i fermats amb cordes, que són portats al sacrifici. Per triar quines persones s’havien de sacrificar, s’organitzava un combat i els perdedors eren degollats; els seus caps eren oferts al déu Aiapaec.
 |
| De baix a dalt: professó dels guerrers vençuts conduïts al sacrifici. Segon: dansaires. Tercer: aranyes decapitadores. Quart: déu marí. Cinquè: ésser lunar. Sisè: serp ondulant. Setè: Déu de les Muntanyes, sostenint un ganivet cerimonial i un cap humà decapitat |
 |
| Detall dels relleus de la part superior del mural anterior |
 |
| Un mural ricament historiat i policromat |
Si hi ha una deïtat que inspira autèntic pavor, és Aiapaec, el déu suprem dels moches. Apareix reproduït molts cops en diversos murals policroms i relleus d’estances de la Huaca de la Lluna. Aiapaec, el Déu degollador, s’imposava amb els seus trets felins i uns ullals imponents. Es feien sacrificis humans en nom seu, per garantir la prosperitat de les collites. Hem de tenir en compte que aquesta zona és desèrtica, plou poquíssim i la subsistència dels seus habitants depenia de l’aigua portada pel riu Moche.
 |
| El déu Aiapaec, reproduït al taller del ceramista |
 |
| Relleus polícroms d'Aiapaec, reproduït profusament a l'interior de la Huaca de la Lluna |
Com que aquesta terra inhòspita no té mesura, s’especula que el regne mochica va desaparèixer a causa del fenomen meteorològic de El Niño, habitual a la costa nord del Perú i devastador de territoris i cultures.
Chan Chan, la ciutat de tova més gran d’Amèrica
Com he comentat, el nostre viatge es va allargar un poc més per poder visitar Chan Chan, la ciutat de fang construïda per la cultura Chimú (1200-1465), única i fascinant.
 |
| Recinte tancat del Palau Nic-An, de Chan Chan |
Chan Chan, o “Sol esplendorós”, va ser la capital del regne Chimú, una gran ciutat integrada per nou ciutadelles. Quan el governant chimú moria, s’abandonava la ciutadella que havia ocupat i el nou dirigent se’n feia construir una altra, amb el palau i les altres edificacions, pous, dipòsits, habitatges, etc, necessaris. Actualment, només es pot visitar el recinte del Palau Nik-An.
 |
| Relleus d'esquirols a la gran plaça cerimonial |
Les ciutadelles estaven construïdes íntegrament de tova (massa de fang composta per argila i arena, barrejada amb palla i assecada al sol). Les seves edificacions mostren detalls originals (podríem dir, d’avantguarda), formidables relleus i detalls, una part dels quals s’ha conservat fins avui, amb molta cura i protecció. Gràcies al clima desèrtic, la tova no s’ha desfet totalment, i la part que es mostra està ben coberta per evitar que es desfaci.
 |
| Corredor amb relleus de peixos i pelícans |
 |
| Altres aus a la zona de les audiències, amb disseny de tipus "Minecraft" |
Els chimú eren destres en enginyeria, i van construir-hi un complex sistema de canals i grans estancs que portaven aigua a la ciutat (situada al desert del Pacífic) i unes muralles imponents de 9 metres d’altura que protegien les ciutadelles. També eren bons artesans treballant la ceràmica, les teles i l’orfebreria, així com originals dissenyadors avantguardistes dels relleus dels edificis.
 |
| Grans muralles d'altíssims murs tanquen el perímetre de la ciutadella |
Com les altres cultures precolombines, els chimú van ser sotmesos pel inques i, al cab de poc, conquerits pels espanyols.
El Museu de Chan Chan reuneix les peces trobades al lloc arqueològic, però el guia tenia massa pressa per portar-nos-hi. A més, la visita va ser massa ràpida i ens vam perdre força detalls. Haver de córrer el darrer dia per veure un dels llocs que em feia més il·lusió del Perú, em va deixar un mal sabor de boca que encara em dura.
Huanchaco i els cavallets de totora
Huanchaco va ser el darrer lloc que vam visitar, un poble d’estiueig sense cap atractiu, excepte les bones condicions per fer-hi surf i els cavallets de totora.
 |
| Cavallets de totora a la platja de Huanchaco |
Quan vam ser al llac Titicaca, vam visitar les illes dels Uros, fetes de totora, un tipus de canyís que creix dins el llac. Els cavallets de totora són unes embarcacions ben originals, fetes del mateix material, la totora, emprades pels pocs pescadors que encara hi van a pescar. També s’utilitzen per fer-hi surf i és una de les primeres embarcacions conegudes de la història amb aquesta finalitat. Sembla que el surf va néixer al Perú fa un grapat de segles, en els temps dels mochicas i els chimús.
 |
| Dos joves salvant les onades |
Final del nostre viatge-aventura
L’endemà, dia 2 d’octubre, a les 7 h. agafàvem un vol des de Trujillo fins a Lima, i, des d’allà, fins a Madrid i cap a Menorca.
Mentre sobrevolàvem la costa del Pacífic, divisava l’oceà i bocins d’aquella terra àrdua i eixuta, que durant tants d’anys havia anhelat visitar. Vaig repassar ràpidament tot allò viscut aquells dies i, de cop i volta, m’envaí un desconhort des de les entranyes, que aflorà com una cascada de llàgrimes, i que es repeteix mentre finalitzo aquest relat.
Tres setmanes abans, n'Alfons i jo iniciàvem aquest viatge-aventura des de Paracas, a la costa sud del Pacífic. Allà vaig tastar l'oceà per primera vegada, que no és ni fred ni gaire salat. El darrer dia, a 1.230 quilòmetres de distància, a Huanchaco, vaig tornar a ficar-hi les mans i ens vam acomiadar d'aquesta experiència emocionant i inoblidable.
Com és de meravellós, el Perú; com és de fascinant, la seva història; i, al mateix temps, com n’és de brutal. Un país amb tresors naturals únics i una herència captivadora. Però la violència, la corrupció i la misèria segueixen campant àmpliament. L’expresident Alberto Fujimori morí quan vam arribar-hi; deien que fugí del país carregat d'or del Perú, però aquest no s’ha trobat, i encara hi ha gent que l'adora, com a un sant. De moment, aquest país no té clarícia, però, com m'has encisat, estimat Perú!
He trigat nou mesos en escriure la crònica sencera del meu viatge al Perú. Ho he allargat tant com he pogut per no deixar de recordar-lo, per estimar-lo, encara més. Aquesta terra, que em va fascinar, que a estones vaig témer, i que ara enyor com una pàtria perduda.
Si em demanessin, “hi vols tornar?”, no ho dubtaria, però el món és massa vast i fascinant, i cal aprofitar la vida abans que el temps em passi pel damunt i m’aniquili.
Avui, 24 de juny, a Menorca commemoram el solstici d’estiu. Al Perú, és el solstici d’hivern, en què els inques, coberts d’or i plata, celebraven la gran festa del Sol per implorar al gran astre que tornés a néixer i a guiar-los.
Si t'ha agradat, subscriu-te al blog i no et perdis el darrer capítol: Curiositats del Perú per si hi vols anar i, si no, també.
Tampoc no et perdis els capítols anteriors: Un somni assolit, llargament esperat, Aventura al desert de la costa del Pacífic, Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa, Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d’altura. El Canó del Colca, El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món, Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques, Un tast de la selva peruana a l’Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica.
