Jo, mi, me, jo mateixa

Com a colofó del taller d’escriptura, na Mariona ens mana els darrers deures: escriu sobre tu mateixa —tu, te, et—, però no et passis d’unes 35 línies en un cos de lletra 12, eh?

Uf! val...

Pensa bé de què o de qui vols parlar i qui és el narrador —la veu narradora—, que no és el mateix que l’autor (ja sabem que ets tu).

Idò aquí ho teniu, un relat que va de mi, jo, me, jo mateixa, és clar, explicat pel meu principal narrador, parlant del que en sap més: jo, mi, me, jo mateixa.

Deixau-me que m’esplaiï, per darrer cop, en el meu egocentrisme literari, el dia més important de l’any, en què celebro la vida fent un any més.

Quan ma mare es va posar de part, feia set mesos que la meva família havia vingut a viure a Menorca, per la destinació voluntària de mon pare al far del port de Maó.

Vaig néixer en el més cru del dur hivern de 1967. Era la filla (en femení) llargament esperada, després de dos germans morts en néixer, un avortament i un únic fill de 8 anys. En el moment d’obrir els ulls i esclatar en un plor intens, tenia el cabell bru i atapeït i una capa de greix em cobria tota l’esquena.

Aleshores, la comare em va lliurar a ma mare, tot dient-li: “és una filleta; mira com té l’esquena; tindrà molta sort a la vida, aquesta criatura”.

Que si he tingut sort? Home, depèn de com es miri i què entenem per sort. Per començar, he fet una vida normal i no m’han regalat res; açò ho puc certificar.

Vaig passar-me la joventut fent colzes, però en vaig gaudir, no ho negaré, aprenent i fent amistats que encara perduren. L’experiència de volar fora del niu és la millor que una jove pot tenir.

En general, he aprofitat força bé les oportunitats que m’han anat sorgint pel camí —a voltes, pel coster— de la vida, perquè pens que “totes ses deixades són perdudes”. Les poques que he deixat anar, em pesen com una mola.

He tingut sort si per sort es considera haver tingut una “mare ossa”, protectora, controladora i ofegadora, però que —per gran sorpresa meva— em va deixar desplegar les ales i partir, encara que amb el cor encongit.

He tingut sort si per sort s’entén un pare que no va dubtar mai en donar-ho tot i treballar pluriempleat —que és com la classe treballadora va aixecar el país en la transició, enviant els fills a la universitat, amb no pocs sacrificis— perquè “els meus fills arribin més a munt que nosaltres”, com ell solia dir.

He tingut sort si per sort es considera comptar amb un home que sempre hi és, malgrat tot, i amb tot l’amor, en les defallides i en els èxits existencials.

He tingut sort si per sort s’entén parir una filla que et qüestiona permanentment, però que és la meva vida.

He tingut sort de tenir una vocació i deixar-me la pell en una feina que m’apassiona, alhora que, alguns cops, també em desespera.

He tingut sort de no haver-me enganxat a la heroïna, tant en boga en la meva joventut, i d’haver anat superant els entrebancs, amb més o manco encert.

He tingut sort d’haver-me enganxat a la Música permanentment i de per vida, i de posseir, com un tresor, el refugi literari.

He tingut sort d’haver descobert la meva vocació narradora, tan absorbent i terapèutica, i que em proporciona amistats especials, com vosaltres.

He tingut sort de comptar amb dosis ingents de força de voluntat i perseverança, perquè és el més efectiu per anar pel món quan no tens padrins.

Si a tot açò li diem tenir sort, n’he tinguda molta, com va preveure la comare.

I quan no n’he tingut, de sort, o han vingut maldades, n’he après.

I sí, tenc sort de fer-ne avui 52 i de tenir encara ma mare, amb 92.

No m’explic com els anys han passat tant de pressa!

La mar em crida

En dies com avui

la mar em crida.

Cel de cendra i plom

plugim que banya, imperceptible.

Vent que bufarà

i aixecarà onades que banyaran la terra

i cobriran de sal els camps de tramuntana.

En dies com avui

el far em guia

cap a la mar embravida.

“Vine”, em crida

i et mostraré a estimar l’hivern, la pluja i el vent,

les pedres, l’arena i la terra vermella

i l’aigua que corre rabent cap a la bassa

com un mar, al peu del far.

Berlin

A Berlin et cau a sobre el pes de la història del segle XX a cada monument, als carrers i edificis, als museus, a les reconstruccions dels llocs emblemàtics, a les restes del Mur, als memorials aixecats per recordar allò que mai no hauria d’haver succeït.

Marx, Engels i jo, a Berlin Est

He tornat a Berlin vint-i-set anys després. L’estiu de 1991 vam arribar-hi en un tren procedent de l’est, després de dormir-hi durant el vespre, amb la motxilla a l’esquena i els pocs marcs que ens quedaven de l’estada a Munich. Ens vam allotjar en un alberg ple de joves de molts països que, com nosaltres, viatjaven amb l’Interrail.

Potsdamer Platz

Aquell primer cop, hi vam ser tres dies, suficients per poder visitar l’essencial:
La majestuosa porta de Brandenburg i el Tiergarten

El Reichstag i el magnífic palau de Postdam

Cúpula del Reichstag, projectada per Norman Foster

Dalt de l'interior de la cúpula, amb unes fantàstiques vistes de Berlin

El Museu de Pèrgam, amb l’altar que li dona nom i la impressionant porta d’Ixtar de Babilònia, entre altres meravelles

Els primer documents de la història: taules d'argila de Mesopotàmia

L’emblemàtica Fernsehturm (torre de la televisió) i el Rellotge mundial “Urania”

Torre de la televisió i la catedral, a Berlin Est

I passejar per alguns carrers i places emblemàtiques: Potsdamer Platz, Alexanderplatz, l’avinguda Karl Marx...

Alemanya s’havia reunificat el 1990 i el Mur havia caigut l’any anterior. A partir de llavors, els estats comunistes de l’altre costat del teló d’acer van caure, deixant un enderrosall descomunal que s’emportà els nostres ideals de fraternitat, justícia i igualtat i la il·lusió d’assolir-los amb la revolució.

A Berlin queden restes del Mur en llocs estratègics

Quinze anys abans, les ideologies polítiques havien començat a circular al nostre país entre el joves, que les adoptàvem perquè no estàvem disposats a viure sotmesos com ho havien fet els nostres pares. Les nodríem freqüentant els emergents partits i sindicats i participant dels moviments socials, amb la intenció d’intervenir en els canvis que vaticinaven els nous temps.

Gran mural en un edifici a l'avinguda Karl Marx, Berlin Est

Alguns militants de les joventuts comunistes van fer estades a la Unió Soviètica i a la República Democràtica d’Alemanya per esdevenir persones amb el pensament materialista dialèctic que la revolució necessitava. Els que ens vam quedar —per manca de pedigrí polític—, els admiràvem i envejàvem alhora. En tornar, escoltaven bocabadats les històries que ens contaven de l’est i junts fèiem plans de futur per a la jove democràcia del nostre país i per a la classe treballadora que els havia de protagonitzar.

Alimentàvem la nostra ment amb lectures revolucionàries. Fins i tot vam publicar una revista ciclostilada, Talaiot que, ben mirat, durà prou temps, tenint en compte els pocs recursos amb què comptàvem.

De tot plegat, el que més m’agradava era la cançó protesta i reivindicativa, la que narrava la realitat i augurava la seva transformació, la que escoltàvem i ens passàvem els us als altres per gravar-la en cassets i cantar-la i sonar-la amb la guitarra: L’estaca, Al vent, Què volen aquesta gent?, El pueblo, unido, jamás será vencido, A galopar... Des d’Amèrica Llatina arribaven noves veus que ens reafirmaven en els valors que havíem adoptat: la solidaritat entre els pobles, l’anhel d’una pàtria republicana i socialista, el rebuig del capitalisme i el consumisme, la llibertat. Quilapayún, Víctor Jara, Silvio Rodríguez, Pablo Milanés, Violeta Parra... juntament amb els catalans Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Pi de la Serra, la mallorquina Maria del Mar Bonet, el valencià Raimon, Paco Ibáñez, Labordeta, Aute i tants altres, van conformar la banda sonora d’una època que amb prou feines sortia de la fosca cantant a la llibertat.

Fins i tot, l’estiu de 1985 vam crear un grup musical, Els trobadors, que feia versions de la nova cançó i interpretava temes propis del cantant del grup.

La catedral va quedar a la banda comunista de Berlin

Somiar és gratis i nosaltres ho vam fer intensament fins el novembre de 1989, en què despertàrem sobtadament a una realitat amagada darrere un decorat de cartró pedra i que ens deixà ideològicament orfes: l’estudiant d’Econòmiques ja no faria la tesi doctoral sobre la política econòmica dels països comunistes, i la bibliotecària no partiria cap a Cuba per a treballar a la Biblioteca Nacional José Martí.

La caiguda del Mur de Berlin ens agafà per sorpresa. Els règims comunistes s’ensorraren un rere l’altre en destapar-se la veritat sobre uns sistemes ferotges, sostinguts per una economia sense fonaments.

A partir d’açò, les nostres esperances i il·lusions s’evaporaren. Va ser com el desenllaç d’una gran producció cinematogràfica en què ni el director ni el guionista no van saber dotar la història de la dignitat que es mereixia.

Checkpoint Charlie: la frontera més famosa entre l'est i l'oest de Berlin. Al costat s'ha fet el Museu del Mur

Després de gairebé trenta anys, Berlin m’ha remogut i la melangia m’ha deixat un pòsit difícil de llevar. Per una banda, els somnis incomplerts, el viatge iniciàtic en plena joventut i la perspectiva d’una vida sencera per endavant. Per altra, el pes de la història més recent, la més brutal, amb el nazisme i l’Holocaust com a protagonistes; la guerra i els bombardeigs de la ciutat; el repartiment del territori pels vencedors, l’aixecament del Mur, la Guerra Freda, la caiguda del Mur i la posterior reunificació...

Monument a l'Holocaust

Mural d'Ana Frank

M’ha colpit com la ciutat ha sabut reconstruir-se i recuperar el que havia perdut, conservant alhora la memòria.

La Philarmonie, seu de l'Orquestra Filarmònica de Berlin

Biblioteca Nacional d'Alemanya

A Berlin he viscut l’emoció de la nit de Cap d’any i la il·lusió pel nou any, amb el cel coronat pels colors dels focs artificials i els carrers plens de gent embriagada per l’alegria i els somnis que potser no es compliran, però que són la força que ens encoratja a viure.

El Berlin underground és apassionant

Nota: totes les fotos són de desembre de 2018.

Christmas with Ray Conniff

A la casa de la meva infància hi havia un Betlem amb unes figures de ceràmica que feien molt de goig i que posseïen el realisme i el dramatisme característics de la iconografia religiosa.

A més de la Sagrada Família, el bou, la vaca i l’àngel, hi havia pastors, animals (bens, ànneres, porcs...), un pont, una foganya amb una bombeta que imitava el foc, una font, dones que filaven i duien llenya... Els que més m’agradaven eren el Bon Jesús, per com era de bufó, i els Reis Mags, les figures més majestuoses i amb les millors vestidures, muntats en exòtics camells i conduïts per sumptuosos patges.

Nadal de 1974: amb el meu pentinat de patge

Quan passàvem el Nadal a un far, hi havia tant d’espai, que ens podíem esplaiar muntant el Betlem damunt una taula ben grossa. Ma mare sempre va tenir traça i imaginació per crear les diferents escenes nadalenques. Construíem la cova amb algunes pedres que dúiem de la vorera de la mar o del camp. Una mica de fonoll marí, un bocí de socarrell, mates i fullaraca, representaven els arbres i la vegetació. Des de dalt d’un munt de pedres baixava un torrent fins una bassa, amb un circuit tancat d’aigua corrent que havia enginyat el meu pare, on uns bens bevien a càrrec del pastor. Els porcs menjaven molt a prop en l’assoll que cuidava la filadora.

Llavors armàvem l’arbre amb una branca que havíem trobat al bosc i que decoràvem amb cintes de colors brillants i amb les poques bolles que teníem. Amb pinyes i aglans pintats a mà i un ciri de color granat (que cada any era el mateix) fèiem un centre de taula. Tot senzill i casolà i, sobretot, econòmic.

Els Mags començaven el seu camí cap a Betlem a l’extrem més allunyat, de manera que cada dia els feia avançar una miqueta fins el dia de Reis, quan arribaven a adorar l’infant Jesús i jo rebia els meus regals perquè havia estat bona filleta.

Sempre, tots els anys, hi sonava la mateixa banda sonora: el disc Christmas with Ray Conniff.

Quan estudiava a Barcelona, l’alegria de tornar per Nadal era immensa. Ma mare m’esperava per muntar el Betlem i ho fèiem el mateix dia de la meva arribada. Al pis de Maó teníem menys espai que als fars; el torrent i la bassa d’aigua s’havien convertit en un bocí de paper d’alumini entre pedres i davall un vidre, rodejat de codolets i amb les ànneres a sobre. Era menys real, però feia el pes. I com no, el Christmas with Ray Conniff mai no hi faltava.

Tornar significava el retrobament amb la família, la llar, sortir amb els amics, la Missa del Gall, la gallina trufada i l’aroma del consomé el dia de Nadal, el torró, la sidra i el xampany Freixenet, les campanades d’any nou per la Primera, els valsos de Viena i els regals de Reis. Retornar a la ciutat era un drama.

Fa vint anys, quan ens vam instal·lar en la casa on vivim, hi vaig dur els meus discs de vinil i el Christmas with Ray Conniff, entre alguns de la casa familiar.

La setmana passada, en baixar dels porxos l’arbre, les figures i les capses amb els adornaments nadalencs, la meva filla va posar al tocadiscs Christmas with Ray Conniff.

L’any que ve, quan ella torni per Nadal, l’esperaré i juntes muntarem l’arbre i el Betlem amb la nostra banda sonora.

Si vols sentir el disc, aquí el tens:

Em deien Beethoven

Tenc un amor que es diu Música. És un amor etern i incondicional que ho sap tot de mi. Sap el que em cal quan la desesperança m’aclapara i quan la decepció em domina; i em conforta quan la ingratitud guanya la carrera a la generositat.

La Música celebra el meu entusiasme, la passió per les coses en què crec i m’acompanya amb l’àrdua tasca de perseguir els meus somnis. Pocs instants de la meva vida són omplerts amb silenci.

En el meu 21 aniversari, les companyes de la residència d'estudiants em van regalar un violí en miniatura 

En els meus records d’infantesa hi ha un tocadiscs-ràdio-casset Vanguard. Quan no se sent la ràdio, hi ha un disc o una casset sonant en estereofònic.

El meu pare em va regalar una guitarra als 7 anys, quan vaig fer la Comunió. Com que la Música se’m donava bé, cap els 11 anys em comprà un violí i en vaig iniciar els estudis al Conservatori. També vaig aprendre pel meu compte a sonar el piano i el contrabaix a l’església de Sant Josep, amb el cor del Pare Petrus, amb qui sempre estaré en deute.

Sonant el violí als 14 anys. Darrere, el pòster de Beethoven i les guitarres

Ben prest vaig començar a estalviar per comprar discs. Anava als magatzems den Parpal o a Conesa, al carrer de ses Moreres per triar-ne, sovint amb coneixement i a vegades a l’atzar. Encara els tenc tots.

Quan m’agradava un LP (long play o disc de 33 rpm) i ja no em quedava pressupost, me’l gravava del d’una amiga en una casset verge de 60 o 90 minuts. No tenia la mateixa qualitat i a vegades la cinta se sortia de la capça i quedava feta un nyap, però aconseguia el que volia.

De tant sonar, escoltar i llegir revistes i llibres sobre Música i músics, m’havia après molts temes, tant d’actuals —som de la generació disco, de la Movida i de Miquel Ríos, entre altres (alguns, inconfessables)— com de clàssics.

Llavors, a l’escola de primària només s’estudiava Música quan algun professor en volia ensenyar de forma voluntària. Així, la nostra professora de ciències, donya Xeta, que era més melòmana que entesa, ens en va fer classes durant la segona etapa d’EGB, segons el seu mètode particular i efectiu.

En arribar a primer de BUP, l’assignatura de Música era obligatòria. Totalment diferent d’allò que havíem après a l’escola —cançons i alguns rudiments bàsics de notació i ritme—, a BUP s’estudiava història de la Música i les obres dels compositors més rellevants, com ara Johann Sebastian Bach, per haver assentat les bases de la música occidental —plenament vigents— i, segons la meva opinió, per ser el millor —el puto amo—, seguits de Beethoven i Mozart, la gran tríada. El pianista James Rhodes hi afegeix Chopin.

Les classes es complementaven amb audicions d’obres destacades d’aquests i altres compositors.

Sonant un orgue de vent molt rudimentari 

Tenc oïda i dots per la Música: quan sent una peça musical, en memoritz el títol i el compositor; si escolt un obra que no conec, normalment sé l’autor o un coetani o la situï en el temps. Jo, que mai no vaig destacar en cap matèria, dominava l’assignatura, de manera que als exàmens reconeixia fàcilment les obres que la professora de música ens posava per identificar i comentar.

Com a conseqüència i sense voler-ho, vaig conrear fama de saberuda i en Xavi Cardona, que sempre feia gracietes, em començà a dir Beethoven. Al cab de poc, tota la classe m’ho deia.

Quina conya es duien tots plegats! Per la meva part, estava orgullosa de portar un dels noms de la gran tríada; l’admirava tant, que tenia un pòster gegant a la meva habitació, juntament amb un de Bach, de Chopin i de John Travolta i Olivia Newton-John a Grease.

Els exàmens d’audicions eren un problema per a la professora: tothom volia seure’s al meu costat perquè els xiuxiuegés els títols i els compositors de les obres que sonaven al tocadiscs de l’aula; i jo els ho deia. Allò era realment ingovernable. La professora, massa bona persona per a aquella colla d’adolescents incontrolables, no podia aturar el gavell que s’hi armava.

Tanmateix, hi trobà la solució per a l’examen de final de curs; va decidir fer-lo a la sala d’actes del Ramis. Hi va col·locar els alumnes ben separats a les cadires de braços i a mi em va seure a la taula de la tarima, al seu costat, perquè no em pogués comunicar amb la resta de la classe. Tot i açò, alguns ho van intentar, però jo feia com si no ho sentís, mirant cap al sostre i fent veure que assaboria cada peça musical.

Ludwig van Beethoven

Després d’anys d’haver finalitzat els estudis, quan ja havíem entrat a l’edat adulta, en Xavi Cardona encara em seguia dient Beethoven.

Bon dia, Salero

Surts de bon matí amb bicicleta, quan el sol despunta. La cambrera de pis ja és al cap de cantó esperant les companyes amb qui comparteix cotxo. Els homes grans del barri prenen el cafè xerrant animadament al bar de sa Rovellada.

Carril bici de la carretera de Sant Lluís: el millor

Carril bici de la carretera des Castell: el pìtjor, per estret i compartit amb els vianants

Carril bici de la carretera des Castell: el més perillós, per aquesta xapussa

Carril bici de la carretera de Sant Climent: per a quan la continuació?

Des de fa anys, durant la primavera i l’estiu, cada dia et creues amb un senyor gran que torna de caminar. Amb el rostre encès i un somriure d’orella a orella, sempre et saluda de la mateixa manera: “Bon dia, Salero”, i tu, que només el coneixes d’aquests encontres fugaços, li tornes la salutació, encantada.

A l’avinguda, la senyora M. passeja el ca, que és com la seva ombra i l’acompanya arreu; mentre tant, el senyor S., amb més de noranta anys, comença la caminada matinal a bon ritme. Alguns al·lots es dirigeixen, endormiscats, a l’estació d’autobusos per anar a l’institut. A ca na Maruja, trobes les parroquianes que berenen a la terrassa, en un ritual diari i inamovible.

Llavors penses que quan vas en cotxo, t’estàs perdent tot açò i, a més, has de patir l’estrès de l’hora punta.

Carril bici de s'Esplanada en molt mal estat. A més, dona mala imatge del centre de la ciutat

Carril bici de s'Espalana: per què no s'arranja?

El carril bici segueix per s’Esplanada. Malmès pel pas del temps i la manca de manteniment, encara no l’han arranjat, des que fa mesos li ho vas demanar a la batlessa. L’Administració hauria d’aclarir els temes amb més celeritat i impedir que s’eternitzin.

El bocí de carril de l’avinguda Clavé es troba en millor estat, però no hi fa llarg. És habitual que et trobis vianants despistats per enmig (sembla mentida, després de tants d’anys) i més estudiants que pugen als instituts a peu.

Carril bici de l'Avda. Clavé: fa anys que està així

Carril bici de l'Avda. Clavé: té 11 anys i no se'n fa manteniment. A la vista està

En arribar a Santiago, allò és campi qui pugui: s’ha acabat el carril bici i vas per la calçada perquè no és permès d’anar damunt la vorera ni travessar pel pas de zebra, amb els cotxos que et passen a tocar.

Carril bici de l'Avda. Clavé: nou i polit. Per a quan la connexió amb el primer tram?

T’has adonat que cada any que passa sou més persones que us desplaçau en bici o a peu, practicau exercici, no contaminau i compartiu espais sense vehicles que, en definitiva, són espais de convivència ciutadana.

Finalització del carril bici de la carretera des Castell:
per a quan la continuació amb la Ronda de Maó?

Tanmateix, no hi veus un retorn per part de l’Ajuntament: el manteniment en la majoria dels carrils bici és inexistent, se’n fan pocs de nous i no existeix una planificació clara al respecte. Les rondes encara no en disposen, amb el perill que açò implica. Per què no se’n pinta un damunt d’una de les voreres i es delimita amb tortugues? Li ho vas demanar a la batlessa i també per què Maó ja no és la ciutat polida d’antany.

Ronda de Maó: què n'hem de fer de voreres tan amples sense carrils bici?

A Maó encara hi manquen aparca bicis. Els del Lidl són més polits (l'estètica també compta)

I al final penses que ha passat una altra legislatura i la mobilitat, que és un assumpte cabdal en una ciutat, a Maó segueix relegat a un paper secundari.

Publicat al Menorca el 20/11/2018