El meu viatge al Perú 4: Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d’altura. El Canó del Colca

El dia 17 de setembre vam emprendre el viatge cap els Andes centrals.

Donada la complexitat de la ruta i per estalviar temps, vam contractar una excursió de dos dies a una agència de viatges que ens dugué des d’Arequipa fins a Puno, a la riba del llac Titicaca, passant per l’impressionant Canó del Colca. En un punt de la ruta, vam assolir una altura de gairebé 5.000 m.

A primera hora ens recollí un minibús de l’agència, on anàvem 8 espanyols (dels quals dos eren mallorquins, d’aquells que no diuen una paraula en pla, ni que els matin), 6 italians, el xofer i una guia que se la sabia llarga i que cada poc feia aturar el vehicle perquè mengéssim, beguéssim i, sobretot, compréssim. En un moment o altre, acabes picant com un cabot.

Dona andina amb vestimenta típica i amb una alpaca

Ascens als Andes Centrals. Keep calm & masca coca

La primera aturada tenia per objectiu abastir-nos de fulles de coca per combatre el mal d’altura. Fes-me cas: si puges a més de 2.500 m, pren precaucions i segueix el mètode ancestral: mastega fulles de coca. No tenen un gust gaire bo, però et proporcionen l’energia que et treu la manca d’oxigen i poden evitar que se t’amargui el viatge (intens mal de cap, vòmits, marejos...). També hi ha medicaments per pal·liar-ho, i infusions, xicles, caramels, etc. de coca per donar i vendre. Així que, keep calm & masca coca o el que et faci més gràcia.

L’ascensió als Andes és gradual, amb un paisatge pelat (força desèrtic, altre cop) on predomina la vegetació baixa i escassa, amb muntanyes i volcans imponents, sota un sol que cada cop el sents més a prop, i un cel blau intens amb nuvolats escampats com bolles de cotó que gairebé pots tocar estirant molt el braç.

El punt més alt que vam assolir va ser el “Mirador de los Andes Centrales de la Cordillera Volcànica”, situat a 4.910 m.

En baixar del bus, els efectes de l’altura, el vent tallant i el sol encegador et rebien com una clatellada. Respiraves a fons, caminaves en càmera lenta i seguies mastegant coca (keep calm).

Noltros, a 5.000 m. d'altura

La immensitat del paratge és colpidora: llames, vicunyes i alpaques pasturant; milers de munts de pedres fins a l’infinit que els indígenes han anat amuntegant en el transcurs del temps en honor a la Pachamama (vet aquí d’on ve aquesta mania de fer munts de còdols a les platges de Menorca). Un indret de pedra, sol i vent en molts quilòmetres a la rodona, excepte una construcció precària per allotjar un bar, parades de venda artesanal i un WC.

Ofrenes a la Pachamama

En el descens, trobàrem un prat amb herba fresca i basses d’aigua, on pasturaven un munt de vicunyes que veien desfilar turistes sense immutar-se. La guia, altre cop ens feu baixar per fer-los les fotos de rigor i demanar-nos un sol per al pastor, per pal·liar-li una mica la dura vida a l’alta muntanya. I ho és, dura!

Alpaques pasturant

En arribar a Chivay, la població més gran del Canó del Colca, situada a 3.650 m d’altura, ens van dur a dinar a un restaurant ple de grups de turistes, com noltros. Hi vam tastar el filet d’alpaca, una carn deliciosa que tornàrem a menjar al llarg del viatge.

Després de dinar, ens van deixar als nostres hotels respectius (el nostre, va ser el millor que vam contractar en tot el viatge).

Vicunya amb volcà al fons

Com que era prest, vam anar pel nostre compte als banys termals “La Calera”, amb un bus col·lectiu. Les instal·lacions, freqüentades per la gent de la vall, es troben enclavades en un dels marges del riu. No t’imaginis un spa de luxe: hi ha diverses piscines una mica atrotinades amb vestidors, un bar i música ensordidora, però les vistes són espectaculars i s’hi està molt tranquil. Entre la fluixedat per l’altura i les aigües calentones, ens vam quedar KO i súper relaxats.

Menorquines pel món

Després de sopar en un establiment freqüentat per vilatans, vam fer una volta per un mercat d’artesania. Quina va ser la nostra sorpresa quan, en entrar en una botiga per comprar una llama feta amb llana d’alpaca (suau com la seda), sentim una dona que ens diu, en pla, “voltros sou menorquins, no?” Davant nostre hi havia na Montse i una amiga! Les dues venien d’Equador i havien arribat al Perú feia pocs dies. Però açò no acaba aquí: al cab de dos dies ens les trobàrem altre cop pels carrers de Puno. Què petit és el món!

La dansa dels còndors

A l’endemà ens endinsàrem en el Canó del Colca. El canó té 100 quilòmetres de longitud, en el transcurs dels quals es troben 14 pobles situats a una altura de 1.200 m sobre el riu Colca.

Canó del Colca

Les excursions organitzades tenen avantatges, però bastants inconvenients per a gent com noltros, acostumats a viatjar per lliure. Just sortir de Chivay, ens van dur a un poblet de la vall per veure danses típiques que ballaven un grupet de joves. El motiu era, com sempre, consumir, comprar, donar-los doblers per l’espectacle... Val, molt xulo, però els còndors no esperen i, després de fer una bona matinada amb la intenció d’arribar a temps per veure’ls volar, gairebé no hi vam ser a temps!

Vam partir deveres, tot enfilant una carretera estreta i amb corbes entre poblets i terrasses ben delimitades per parets de pedra. Allà dalt, ja es divisava una desena de còndors sobrevolant el Mirador Cruz del Cóndor, la nostra destinació, i un munt de turistes pel perfil del canó.

El paratge és impressionant i encisador. Les parets del canó cauen en vertical uns 3.400 m fins arribar al riu que, naturalment, no es veu. El terreny és força desèrtic, però en alguns trams creix un tipus de vegetació exòtica, com els cactus de Sant Pere i les figueres de moro (semblant a les nostres).

En la immensitat d’aquest indret, els còndors volen, planegen, dansen airosos, completant la bellesa que ens envolta. La seva envergadura, de fins a 3 metres, desplega les plomes negres que contrasten amb les poques blanques del cos i amb el collar albí. Les aus planegen amb les corrents càlides de les primeres hores del matí i cauen en picat atrapant les presses que els alimentaran durant el dia. Un espectacle colpidor!

Quan som a punt de partir, un d’ells ens sobrevola a pocs metres, com una avioneta agosarada que ens volgués impressionar amb les seves tombarelles abans d’abandonar-nos. El seu comiat em provoca una emoció difícil d’explicar. La bellesa del lloc i del moment són indescriptibles.

Mentre baixam cap a la vall, no puc deixar de pensar en aquesta au mitològica, missatgera dels deus ancestrals, i que es troba en greu perill d’extinció.

Imatge presa d'Internet per mostrar el vol i la bellesa del còndor

Els poblets del Canó del Colca

De tornada, visitàrem un parell de pobles de la vall, Yanque i Maca, on ens vam prendre un Colca sour (versió andina del Pisco sour), fet amb el suc del cactus Sancayo. Boníssim!

Prenent un Colca sour. Salut!

Els pobles estan construïts al voltant de la plaça d’Armes (com totes les poblacions del Perú), on normalment hi ha una església prou vistosa i bigarrada. Sembla que la zona ha conservat prou bé el seu folklore, però no saps fins on arriba el muntatge turístic.

Església i mercat de Maca

Abans d’emprendre el llarg viatge que ens dugué a Puno, la principal ciutat portuària del llac Titicaca, vam dinar en un altre restaurant per a turistes, on ens van aferrar encara més que el dia anterior.

Vam ascendir durant hores fins a l’immens llac Lagunillas, situat a 4.413 m. Ens vam aturar al mirador (un altre punt de compres i cafès), on feia un vent que t’enduia. A la porta del WC hi havia un adolescent desmanegat que vigilava que tothom pagués pel seu l’ús, sense aixecar la vista del mòbil. M’enrecord, perquè em va fer llàstima que llencés el temps en aquell lloc d’aquella manera, probablement sense cap oportunitat de sortir-ne.

De baixada cap a Puno, començaren a caure gotes. Va ser l’única vegada que ens va ploure en tot el viatge, a la riba del gran llac Titicaca.

Si t'ha agradat, subscriu-te al blog i no et perdis els pròxims capítols: El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món, Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques, Un tast de la selva peruana a l’Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica, El desconegut nord del Perú: Chan Chan, la ciutat de tova, Trujillo, les huacas i Huanchaco, Curiositats del Perú per si hi vols anar i, si no, també.

Tampoc no et perdis els capítols anteriors: Un somni assolit, llargament esperat, Aventura al desert de la costa del Pacífic i Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa.

El meu viatge al Perú 3: Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa

Les línies de Nazca són un dels enigmes més grans de la humanitat. Ubicades al desert del Perú, aquestes línies i figures colossals s’han de sobrevolar per copsar-ne la bellesa i la precisió del seu disseny i el paisatge encisador que les empara.

Davant de l'avioneta que sobrevola les línies i geoglifs de Nazca

El 15 de setembre, abans de les 7 h. érem a punt de berenar per partir seguidament cap a Nazca. Només hi havia un sol cuiner de l’hotel preparant berenars per a 15 persones! “Ahorita les sirvo”, ens va respondre quan li vam dir que no ens podíem demorar. Alerta quan diuen “ahorita”, que és un com “un parell mallorquí”: tant poden tardar 5 minuts, com més de mitja hora. A força d’insistir, l’home ens va dur els cafès i els ous remenats amb pa, berenar típic del país. Ho vam salvar i vam ser a temps d’agafar un taxi cap a Ica i, d’allà un Perú Bus cap a Nazca.

Sobrevolant les línies i els geoglifs de Nazca

Ens havien advertit que les avionetes per sobrevolar les línies de Nazca eren petites, feien baixades brusques i, per açò, convenia pujar-hi amb la panxa buida. Menys mal que teníem el vol al migdia!

En arribar a Nazca, una ciutat polsegosa de 45.000 habitants enclavada en el desert, ens vam dirigir a Alas Peruanas, la companyia d’avionetes que ens havia de dur a sobrevolar les línies i els geoglifs, però el vol es va ajornar algunes hores per qüestions meteorològiques. Com que vèiem que anava per llarg —ahorita salimos—, ens vam anar a dinar. Cap a les 15 h. ens van dur al mini aeroport de Nazca on, després de passar tots els controls i pagar les taxes i un impost abusiu al Ministeri de Cultura (una pasta, tot plegat), per fi ens hi embarcàrem cinc turistes, el pilot i el guia. I amb açò, l’avioneta anava a tope.

La Cultura Nazca —com la Paracas— es va desenvolupar en diverses valls desèrtiques del departament d’Ica, a prop de l’Oceà Pacífic i amb un dels climes més secs del planeta (hi plou mitja hora cada 2 anys). Açò va ser possible gràcies als sistemes de puquios o aqüeductes, que conduïen les filtracions dels rius per trams subterranis i descoberts i que irrigaven les valls de la costa sud. Avui dia encara se’n troben en funcionament.

El colibrí, el meu preferit

Tanmateix, el reconeixement mundial dels Nazca no és per aquest enginy, ni per les pràctiques de decapitació que empraven amb els seus enemics, ni per portar els seus cranis penjats de la cintura o per passejar-los dalt d’un garrot en forma de trofeu.

Els Nazca s’han guanyat un lloc destacat a la història per dur a terme la gesta titànica de dibuixar —gravar— diversos centenars de geoglifs amb figures zoomorfes, antropomorfes i línies de gran magnitud, varietat i precisió geomètrica damunt la superfície plana de les extenses pampes desèrtiques, en una àrea de més de 500 km². 

En realitat, el traçat d’aquestes extraordinàries figures i línies no són dibuixos, sinó solcs al terra que s’han fet decantant les pedres de la superfície, a uns 30 cm de profunditat; s’han conservat durant segles gràcies a la sequedat extrema del terreny i el clima. El color clar del subsòl fa que les figures siguin clarament visibles damunt la superfície ocre.

L'aranya

Per la grandària i la precisió de les figures (algunes fan més de 100 m de llargària), es creia que els pobladors tenien poders sobrenaturals o que eren obra d’extraterrestres. Amb el temps, el misteri del seu origen s’ha anat esvaint, però no del tot. Algunes hipòtesis apunten que es podria tractar d’un gran calendari, o que podria ser una forma de marcar camins i senders, o que els geoglifs podrien haver format part d'un ritu o cerimònia —algunes figures estan vinculades a la fertilitat i a la pluja (no oblidem que és una zona extremadament àrida).

Encara estic fascinada amb el traç tan ben fet i els dissenys contemporanis d’aquests geoglifs gegants, com el colibrí, l’aranya, el mico, l’astronauta o el còndor, declarats Patrimoni de la Humanitat, traçats fa tant de temps, al voltant del 550-650 d.C.

El còndor

Sobrevolar aquest terreny de suaus colines ocres i descobrir, a poc a poc, les magnífiques i precioses figures mil·lenàries, és una experiència que no et pots perdre. Però si ets com jo, que et mareges amb facilitat, no ho dubtis, pren-te una Biodramina i gaudeix d’aquest espectacle únic. Jo no ho vaig fer i ho vaig pagar.

Quan vam baixar de l’avioneta, em rodava el cap, però em vaig recuperar al Museo Arqueológico Antonini, el millor que pots visitar a Nazca, després dels geoglifs, amb ceràmiques magnífiques, aixovars funeraris, teles precioses... i, com no, cranis deformats.

Recipient cerimonial de ceràmica nazca

Abans de pujar al bus nocturn que ens duria a Arequipa, vaig abastir-me de Biodramina peruana per prendre en tots els viatges que faria pel país a partir de llavors. I molt bé que em va anar!

La bella i blanca Arequipa

Dia 16 vam arribar de matinada a la “ciutat blanca”. L’estampa d’Arequipa és preciosa, amb un centre històric amb edificis històrics fabulosos i una catedral imponent que presideix la plaça d’Armes. La ciutat està envoltada per tres volcans de cimes blanques: el Misti (en actiu), el Chachani i el Pichu Pichu.

Catedral d'Arequipa a la Plaça d'Armes

Arequipa és la segona ciutat més poblada del Perú (1.008.290 habitants), situada a 2.335 m. d’altitud i és la ciutat natal de l’escriptor Mario Vargas Llosa (a qui se li ha dedicat una biblioteca).

Tot i les amenaces i les múltiples destruccions que hi han originat els volcans, és un lloc tan encisador, net, tranquil i de bon clima, que t’hi quedaries a viure una temporada.

Convent de Santa Catalina: els colors d’una devoció silenciosa

Santa Catalina és el monestir més al·lucinant que mai he vist. Es tracta d’una ciutat construïda el 1579 per a les monges dominiques —hi van arribar a viure-hi 500— amb els seus apartaments privats, les seves criades (idò, què et pensaves!) i els edificis comuns. Açò fa que sigui una ciutat interior dins una ciutat, de 20.000 m².

Entrada al convent

El més polit són els edificis colors vius—vermellosos, blaus i grocs— amb carrerons, placetes i racons; els habitatges estan decorats amb mobles i utensilis de l’època, amb els patis plens de ramells, les estances, les cuines i els forns de pa. Els carrers tenen noms de ciutats espanyoles: Toledo, Córboba, Sevilla...

Carrerons i placetes del convent

Un dels claustres del convent

La bugaderia del convent

Dins el recinte hi ha diversos claustres, una bugaderia i l’església blanca, construïda amb pedra volcànica, com tota la ciutat blanca d’Arequipa. Actualment hi viuen unes 50 monges de clausura. També m’hi quedaria uns mesos, passejant pels carrerons, fent ioga i meditació. Ora et labora.

Pati d'una d'una casa d'una monja

Plaça amb font i l'església al darrere

Aquest indret em va fascinar, però la ciutat no et deixa de sorprendre’t, amb edificis magnífics, els més antics, decorats amb elements del barroc mestís arequipeny. Un estil que combina motius de l’art espanyol i de la tradició Inca.

Un exemple n'és el claustre de La Companyia:

L’església de Sant Francesc, d'un barroc sobri està enclavada en una plaça molt polida, a dues passes de la Biblioteca Mario Vargas Llosa:

Passejar pel centre històric d’Arequipa és trobar un monument darrere l’altre. A més dels molts edificis religiosos, les cases senyorials i palaus són magnífics:

Casa del Moral

Casa Tristán del Pozo

Arequipa em va enamorar, perquè té quelcom d’especial. Crec que sempre ocuparà un lloc especial en els records dels viatges que he fet.

Si t'ha agradat, subscriu-te al blog i no et perdis els pròxims capítols: Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d'altura. El Canó del Colca, El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món, Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques, Un tast de la selva peruana a l’Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica, El desconegut nord del Perú: Chan Chan, la ciutat de tova, Trujillo, les huacas i Huanchaco, Curiositats del Perú per si hi vols anar i, si no, també.

Tampoc no et perdis els capítols anteriors: Un somni assolit, llargament esperat i Aventura al desert de la costa del Pacífic.

El meu viatge al Perú 2: Aventura al desert de la costa del Pacífic

El dia que vam arribar a Perú va ser llarg i intens, gràcies a les 7 hores que ens va regalar el canvi horari. A migdia vam agafar el bus de la companyia Cruz del Sur en direcció a Paracas. Al Perú operen diverses companyies de bus (Civa, Perú Bus...), però la millor n’és Cruz del Sur, que destaca per una organització, comoditat i puntualitat germàniques. En algunes ciutats, la companyia disposa de terminal pròpia i els banys estan nets i són gratuïts (a les terminals públiques i a qualsevol lloc, es paga 1 sol per emprar els “servicios higiénicos”).

Al desert d'Ica amb buggy

Com vaig explicar al capítol anterior, havíem perdut el bus que teníem contractat i vam haver d’adquirir nous “boletos” per al següent. El sistema és com l’avió: factures l’equipatge, et presentes a la porta d’embarcament, t’identifiques i ja pots "ingresar" al vehicle. Abans, però, et fan una foto. Hi ha un control estricte dels turistes per tot el país.

En el nostre bus de dos pisos viatjava poca gent: unes al·lotes italianes, amb les quals vam coincidir en un altre indret, i una parella autòctona de gent gran. Al cab d’una estona d’haver partit, l’home engegà un vídeo al mòbil, en què algú predicava a viva veu i amenitzava tots els viatgers. Vaig deduir que no emprava auriculars perquè la dona també se’l mirava. Però més endavant em vaig adonar que és un costum habitual que la gent parli per telèfon amb l’altaveu, escolti àudios i miri vídeos a tot volum. Gairebé ningú empra auriculars. També és curiós que els conductors dels “colectivos" (busos petits urbans), taxis, botigues, restaurants, quioscs de carrer... tenguin música o la tele engegada a tota hora amb el volum excessivament alt. Açò contrasta amb els peruans, gent discreta que generalment parla fluixet, però que viu envoltada de música i tota mena de renous a tot drap.

Es podria pensar que tota l’estona s’hi sent música andina —la que sonen els grups de peruans o bolivians pels carrers de Barcelona—, però no. Bàsicament sona reguetó i derivats (música de moda llatinoamericana). Excepcionalment, pots escoltar flautes andines en versió d’ascensor (El cóndor pasa...) i, alguns cops, una mica de rock.

De camí cap a Paracas

La sortida de Lima és lenta i molt complicada per mor del trànsit caòtic. Un cop fora de la ciutat, vam enfilar la carretera Panamericana Sud (la més llarga del món, que travessa el continent americà de nord a sud), que discorre pel Perú al llarg de la costa desèrtica del Pacífic. Arena, penya i fems; quantitats ingents de plàstics i brutícia a la vora de la carretera, al llarg de quilòmetres i quilòmetres de desolació. Només algun poblet de tant en tant enmig del no res.

La costa peruana és un llarg desert. Lima està construïda en el desert —diuen que no hi plou durant 300 dies a l’any, o més. Tot i així, diverses cultures precolombines es van establir i es desenvoluparen al llarg de la costa del Pacífic, com les cultures Paracas, Nazca, Lima, Mochica, Chimú, Sicán o Chancay —els topònims prenen el nom d’aquestes cultures—, totes elles sorgides abans de la constitució de l’Imperi Inca i sotmeses posteriorment per aquests. Més endavant explicaré com aquesta situació facilità la conquesta del Perú per part del espanyols.

Contemplant la immensitat del desert d'Ica

Quan hi ets, no te’n pots avenir que hi hagi vida en aquell sequeral. El cert és que les cultures que he esmentat van poder assentar-se al desert del Pacífic i desenvolupar-hi l’agricultura durant segles, gràcies al seu domini de les tècniques hidràuliques, i van aprofitar al màxim els escassos recursos hídrics procedents de la serralada andina. Qualsevol riu, per petit que fos, era canalitzat i emprat per a l’abastiment d’aigua. A més, aquesta zona és rica en pesca i la mar ofereix variats i quantiosos productes, que vam poder assaborir, com el Ceviche.

La cultura Paracas sorgí a les valls del desert costaner entre el 700 a.C i el 350 d.C. Conreaven el cotó i teixien unes teles finíssimes de gran qualitat i vius colors, amb les quals embolcallaven els seus morts. En els cementiris s’han trobat mòmies enterrades amb el crani deformat per qüestions estètiques i d'estatus social —vaja, tot són gustos. La ceràmica Paracas, com la Nazca, és magnífica en disseny, formes i colors, i es conserva com si l’haguessin modelat ahir.

Ceràmica precolombina. Museo Larco, Lima

Realisme i expressivitat de la ceràmica precolombia. Museo Larco, Lima

Després de més de tres hores en bus —a Amèrica, no hi ha cap distància curta—, vam arribar a Paracas, un poble de 10.000 habitants, de la província de Pisco (on es fa el famós licor). Es troba a la badia del mateix nom, al nord de la península de Paracas, un bocí de terra desèrtica i fascinant, declarada Reserva Nacional. És un poble humil, sense cap atractiu —arena, pols, cases a mig acabar (açò ho explicaré més endavant)—, excepte uns petits restaurants aferrats i arrenglerats enfront de la platja, on trobes bon peix i marisc, banyats amb Pisco Sour. És un dels llocs on vam menjar millor i a més bon preu.

En arribar-hi, ja no vam poder visitar la Reserva Nacional de Paracas i vam contractar una excursió en barca per a l’endemà.

Després, vam passejar i contemplar la posta de sol des de la platja. Al Perú es fa de nit prest i molt ràpidament, per la proximitat amb l’equador. Vaig enfonsar les mans a l’oceà i el vaig tastar. És menys fred que el nostre mediterrani i molt manco salat. No me’n podia avenir que fos davant d’un mar tan vast i llegendari i perillós, tenint en compte els advertiments de possibles tsunamis.

Plenament amb els efectes del jet lag, a les 6 del capvespre ja no ens aguantàvem i, a les 8, ja dormíem.

Lleons marins, pingüins, guano i “El candelabro”

L’endemà, dia 14, ens vam embarcar de bon matí cap a les Illes Ballestas, un petit arxipèlag a mitja hora de la costa.

Formacions curioses de les Illes Ballestas, riques en fauna i cobertes de guano

Al moll, dotzenes de barques amb turistes partíem a veure lleons marins, pingüins de Humboldt, crancs, estrelles de mar, anèmones, aus exòtiques (guanays, piqueros, zarzillos), roques forades i escolpides pel vent i la mar i grans quantitats de guano. El guano és l'excrement de les aus que habiten les illes, que s’empra com a fertilitzant orgànic, i que es conserva molt bé gràcies al clima desèrtic. Aquesta substància dona l’aspecte i el color característic d’aquells penyals, com si hi hagués nevat parcialment. El govern en té l’exclusiva de l’extracció i comercialització (és un bon negoci, la caca d’ocell, i hi van a fer feina immigrants, especialment veneçolans). Per açò està prohibit desembarcar a les illes i s'han de veure des de la barca.

Lleons marins de camí cap a les illes

Pingüins de Humboldt a les Illes Ballestas

De tornada, vam passar davant de la costa de la península de Paracas. Formada d’arena i penya blanca, sembla una merenga que li haguessin arrabassat bocins amb una cullera gegant. Allà es troba “El candelabro”, un gràfic de grans dimensions dibuixat en un solc d’arena de 50 cm i fixat per la sal cuita al sol. Des que els antics pobladors d’aquestes contrades van gravar les famoses línies de Nazca amb el mateix sistema, els peruans es van aficionar a dibuixar figures de solcs gegants, com aquest impressionant canelobre.

"El candelabro", a la Península de Paracas

En arribar, ens acomiadàrem durant uns dies de la fabulosa costa peruana, el desert, les dunes i les penyes governades per l’oceà Pacífic.

Aventura al desert

Al migdia partíem en bus cap a Ica, una gran ciutat caòtica i terriblement sorollosa, on vam dinar per primer cop en un restaurant chifa. Els chifa són establiments on se serveix menjar peruà combinat amb plats típics de la cuina xinesa. M'encanta, aquesta combinació. En sortir, tot eren cotxes que ens pitaven i no enteníem el motiu. Açò ho fan perquè molts vehicles privats porten gent i alguns taxis són col·lectius. Per açò, quan veuen turistes, els avisen amb el clàxon, com dient “estic aquí i et duc on vulguis”.

Enmig d’aquella jungla ensordidora, vam aturar un taxi atrotinat, sense cinturons i escalfat pel sol implacable del migdia, perquè ens dugués a l’oasi de Huacachina.

Moto taxis a Paracas

Hi ha un tipus de taxi molt popular a tot el país anomenat “moto taxi”, una mena de moto de tres rodes (tricicle) cobert per una senzilla carrosseria. El més sorprenent és que és un vehicle col·lectiu, on s'hi poden arribar a ficar fins a 5 persones!

A la vora de l'oasi de Huacachina

L’oasi de Huacachina està situat enmig d’un desert a 15 minuts d’Ica. És una llacuna d’aigües blaves, amb palmeres i altra vegetació que creix a les seves voreres, i que fins i tot té una llegenda. L’oasi està envoltat de dunes altíssimes. A que sona bé? El que no s’explica a les guies és que la llacuna és d’aigües verdes (sulfuroses) i un poc tèrboles, on naveguen barquetes d’esbarjo i està envoltada d’establiments turístics per allotjar, alimentar i entretenir els milers de turistes que hi arriben cada dia; l’arena es cola per tot arreu i els carrers hi estan inundats.

Diuen que no t'ho pots perdre, però jo crec que sí. Tanmateix si hi vas, pots completar la visita amb l’excursió que noltros vam fer en buggy per l’ampli desert d'Ica que voreja l’oasi, i la xalada fent sandboarding, llençant-nos per les dunes amb taules semblants a les de snowboard. Al final, vam contemplar la posta de sol d’un dia llarg i aventurer.

Excursió en buggy pel desert d'Ica

Posta de sol al desert

Si t'ha agradat, subscriu-te al blog i no et perdis els pròxims capítols: Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa, Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d’altura. El Canó del Colca, El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món, Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques Un tast de la selva peruana a l’Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica El desconegut nord del Perú: Chan Chan, la ciutat de tova, Trujillo, les huacas i Huanchaco, Curiositats del Perú per si hi vols anar i, si no, també.

Tampoc no et perdis el capítol anterior: Un somni assolit, llargament esperat.

El meu viatge al Perú 1: Un somni assolit, llargament esperat

Va ser a finals de 2023. Acabava un any especialment dur que m’havia fet replantejar aspectes transcendentals de la meva vida. Un n’era que ja no volia ajornar desitjos pendents per l’any següent, per després de la jubilació... i, molt manco, somnis de joventut que esperaven aletargats el seu torn.

Al Machu Picchu, contemplant el nostre somni

En conseqüència, vaig plantejar a n’Alfons de fer el viatge al Perú durant l’any que estava a punt de començar.

“Perú és enfora, un territori vast ple de meravelles per veure. El temps passa, la salut trontolla, les forces minven i el futur sempre és incert. O hi anam prest, o se’ns passarà irremeiablement. I no m’hi vull haver de lamentar”, li vaig dir. Ell també va tenir clar que havia arribat el moment i vam decidir fer realitat el nostre somni el mes de setembre.

El viatge al Perú ha estat el tercer GRAN VIATGE INOBLIDABLE (així, en majúscules) de la meva vida.

El primer, va ser l’Interraïl, el 1991. Una aventura per mitja Europa que ens va obrir els ulls al món, ens va acostumar a dormir en trens, en albergs d’habitacions compartides, menjar al carrer i viatjar sense manies. Vam arribar fins a Budapest, a l’est i, al nord, fins als fiords de Trondheim, a Noruega.

Aquesta som jo medint la Torre Eiffel, a París

El segon, el vam fer a Mèxic i Guatemala, el 1999. Un viatge en què vam recórrer amb motxilla la ruta maia, des de Mèxic DF, fins a Hondures, passant per Oaxaca, la selva Lacandona, San Cristóbal de las Casas, ciutat Antigua Guatemala, el llac Atitlán, Tical, Chichén Itzá, Tulum, Copán, etc. Va ser el darrer viatge de la nostra joventut, amb les incomoditats i avantatges dels motxillers. Al cab de dos anys, ja érem pares.

N'Alfons i jo dalt d'una piràmide asteca, a Tenochtitlán, Mèxic

El tercer ha estat aquest, al Perú. Un viatge llargament esperat durant més de trenta anys. Una aventura fascinant a les portes de la vellesa que, per la seva idiosincràsia, la complexitat dels llocs a visitar i la distància entre ells, no es podia ajornar gaire més.

Davant les impressionants Salines de Maras

Des de l’Interraïl, n’Alfons ha organitzat tots els nostres viatges (excepte els de Turquia i Egipte).

Els dedica molt de temps i en té molta traça. El viatge que ens ocupa ha estat especialment complicat, amb reserves d’un munt de tiquets d’entrades, viatges en avió, bus, avioneta, tren, excursions, hotels, canvi de moneda, assegurança... En resum, una feina impagable que li agraesc moltíssim!

Perú és un país tan gran i allunyat, amb tant per veure, que val la pena fer-hi una estada de tres setmanes o més, que és el temps que vam ser-hi.

A més, el viatge és llarg i costós: des de Madrid, has de volar a Lima durant 11 hores. Quan hi arribes, has guanyat 7 hores, que tornaràs a la tornada. De cop i volta, serà de matinada i, si no has dormit, vas venuda (com jo). Tot i així, val la pena fer-ho, i el jet lag desapareix en un parell de dies.

Comença el viatge

Dijous 12 de setembre vam viatjar de Menorca a Palma i després a Madrid. D’allà, vam sortir a mitjanit amb un Boeing d’Air Europa que portava més de 400 passatgers; vam arribar a Lima l’endemà a les 5 h. (amb la diferència horària de 7 hores).

Després de passar el control d’immigració i d’esperar les maletes durant més d’una hora, vam canviar moneda (de dòlars a sols), vam comprar una targeta de mòbil de Bitel, ens vam injectar cafè en vena i vam sortir a cercar un taxi.

Just travessar les portes de l’aeroport de Lima, uns quants homes ens van bordar per oferir-nos el seu servei de taxi —una de les maneres habituals de vendre qualsevol servei o producte al país. Després de discutir una estona el preu del trajecte fins a l’estació de bus de Cruz del Sur i la meva reticència a muntar-nos al taxi (vam anar i recular dos cops, ja que no em fiava ni un pèl —“ens segrestarà, ens torturarà, ens robarà, ens matarà”, em repetia—), en un acte desesperat de fe (en Déu, en el taxista), vam pujar-hi.

L’home ens hi va dur tan ràpid com va poder després que s'aturés a una benzineria (has vist mai un taxista posant benzina quan et du?) i n'Alfons l'increpés, però per mor del trànsit caòtic i infernal de Lima, vam perdre el bus a Paracas, la nostra primera destinació. Uf! I ara, què?

“Keep calm”, em vaig dir, quan compràvem els bitllets pel bus següent, “podia haver estat pitjor (hem perdut una visita, però estem vius)”. El nostre viatge-aventura acabava de començar de forma trepidant.

Baixant de Pisac

Si t'ha agradat, subscriu-te al blog i no et perdis els capítols següents: Aventura al desert de la costa del Pacífic, Els poders sobrenaturals dels Nazca i la bella Arequipa, Els Andes: còndors, llames, alpaques, vicunyes i el mal d’altura. El Canó del Colca, El grandiós llac Titicaca i les illes més originals del món, Cusco: entre el poder Inca i el domini espanyol, El Machu Picchu i altres meravelles de la Vall sagrada dels inques, Un tast de la selva peruana a l’Amazones, Lima: la ciutat temuda, desaforada, aclaparadora, magnètica, El desconegut nord del Perú: Chan Chan, la ciutat de tova, Trujillo, les huacas i Huanchaco, Curiositats del Perú per si hi vols anar i, si no, també.

Desenvolupar la comprensió lectora mitjançant les biblioteques

El darrer Informe PISA confirma que Espanya empitjora els seus resultats en matemàtiques i comprensió lectora entre els estudiants de quinze anys.

Descensos globals en comprensió lectora. Font de la gràfica: El País

En matemàtiques, estam un punt per damunt de la mitjana dels països de l’OCDE; en comprensió lectora, dos punts per davall, i les Illes Balears, dos punts per davall del conjunt de l'Estat Espanyol.

Què està passant? Algunes veus atribueixen aquests resultats a la covid, però la realitat és que la pandèmia ha intensificat un fet que ja es produïa. En deu anys, el país ha baixat catorze punts en comprensió lectora i les Balears, quatre punts.

Biblioteca Pública de Maó. Foto: David Arquimbau

La comprensió lectora és la capacitat d'entendre el contingut d’un text de manera correcta i precisa (com a mínim, el 75 % de les paraules) mitjançant la lectura. És un dels principals objectius de l'educació obligatòria, perquè permet desenvolupar estratègies comunicatives i d’aprenentatge continu.

Per entrenar la comprensió lectora és fonamental l’hàbit lector des de la primera infància. D'aquesta forma, s’adquireix la pràctica i la velocitat necessàries per assolir una bona comprensió dels texts. 

Les biblioteques tenen molt a aportar-hi, amb fons infantils adequats a les diferents edats de l’aprenentatge lector: per als més petits, llibres amb lletra de pal; d’altres, amb lletra lligada i d’impremta. Els àlbums il·lustrats, d’històries i il·lustracions meravelloses, introdueixen els infants en el gust per la lectura.

La formació d'usuaris és cabdal per fomentar l'hàbit i el gust per la lectura entre els infants. Foto: Biblioteca Pública de Sant Lluís

Els adolescents i joves hi trobaran còmics i novel·les engrescadores, que faran que no decaigui l’hàbit lector.

Mai és tard per enganxar-se a la lectura: els materials de lectura fàcil són el suport adient per a les persones adultes amb dificultats lectores o que aprenen la llengua.

Consideram la lectura un hàbit amb beneficis per a tota la vida: un element  formatiu, informatiu i d’oci que ens aporta coneixement, criteri i plaer i, per açò, ens fa persones més informades, més sàvies i més lliures.

Article publicat a la Revista Util, febrer de 2024

El darrer brindis

No entenc què hi fa aquesta gent, aquí.

Tampoc no sé perquè avui no ha vingut a cercar-me aquell jove tan agradós... com es diu de nom? Aquell que m’ajuda a pujar al cotxe que em porta tots els dies a un lloc on pinto mandales, veig pel·lícules i a vegades jugo amb una pilota gran i tova de goma.

Els ho vull demanar, però se’m confonen els mots i no em surten ordenats ni sencers. Ella encara m’entén, a vegades... Per cert, on és? No la veig.

—Pare, t’agrada el consomé? Les pilotetes estan delicioses.

I aquesta qui és? Segur que la conec perquè m’agrada.

—Si... Eh... Bon... booones.

Millor no continuo perquè em faig un embolic i no m’entendrà. Suposo que és ver que som el seu pare. Em somriu. L’home que seu al seu costat deu ser el marit, perquè li ha introduït alguna cosa a la boca amb la cullera i riuen. Però tampoc no el conec... o sí?

—Avi, quina bufanda més polida! Que te l’han dut els Reis?

I aquestes al·lotetes, per què han vingut? Són molt polides, però jo no som el seu avi. No en tenc jo, de nétes.

Parlen i sento coses que entenc i d’altres no, però m’estimo més no intervenir. Quan ho intento, començo a balbucejar com un babau i la gent passa pena perquè no m’entén. I jo pateixo per ells. A més, estic tan sord, que gairebé no sento més que un murmuri de veus inconnexes. Si els demano que cridin més, em recriminen que no porti l’aparell.

Què és aquella resplendor que guspireja darrera del vidre de la porta del menjador? Ah sí! Ara record quan vam baixar les caixes de l’altell i ella va desembolicar els llumets. Mentre els col·locava a l’arbre de Nadal i amb llàgrimes als ulls, em deia que enguany seria el darrer any que muntava tota la parafernàlia nadalenca. Que ho feia perquè potser seria el darrer que passàvem junts... Quines coses que té!

—Tomeu, beu una goteta de cava, només per brindar, que no et convé beure massa amb les pastilles.

Alçam les copes tots plegats i brindam.

Les al·lotes juguen amb les seves andròmines electròniques, els fills fan apostes sobre la durada del govern acabat de formar i jo bec un poquet de sidra, que no m’agrada el cava.

Me’l mir, assegut a la butaca, amb la vista perduda, sense dir res. Tan parlador com era, tan agradós i ara no sembla ell, mesquinet.

Intent esbrinar què hi deu haver dins la foscor del seu cap. Em deman si encara els coneix, els fills, les nétes, si em reconeix. O si li venen ràfegues de lucidesa en què se n’adona com perd la memòria i la parla, si intueix que tard o prest perdrà del tot l’oremus.

—M’encanta aquesta foto vostra, mare! Eres tan guapa, amb els ulls blaus i els cabells arrissats i tan rossos, que semblaven blancs. I el pare, tan bru i ben plantat, just en Rodolfo Valentino. Ho veus, pare? —la filla li allarga la foto, i ell se la mira, perplex.

Aquella imatge en blanc i negre den Tomeu i jo festejant, m’omple de records que m’ofeguen la gola i de llàgrimes que em pugen a glopades. Abans que la veu se’m trenqui del tot, propòs un darrer brindis perquè l’any que ve hi tornem a ser tots.