Diari d’una pandèmia: Els marginats socials

“Y el pequeño hecho evidente que se repite a lo largo de la historia: el único resultado de la represión es el fortalecimiento y la unión de los reprimidos.” Las uvas de la ira. John Steinbeck

L’epidèmia fa dies que ha arribat al continent americà. L'estat de Nova York té aproximadament la meitat del total de persones afectades pel Covid-19 en tot els Estats Units. El país nord-americà, des del 26 de març, és la regió amb major quantitat de confirmacions de contagis: 143.5329 contagis i 2.572 morts.

Espanya ja és et tercer, amb 85.195 contagis i 7.340 morts. Les dades són d’avui 30 de març.

Coronavirus COVID-19 Global Cases by the Center for Systems Science and Engineering (CSSE), Mapa del 30/03/2020

Fa un parell de dies, Elvira Lindo —que fa uns anys va viure a NY— comentava per la SER com de devastadora podia ser aquesta pandèmia per als milions de persones marginals que viuen a la ciutat de Nova York. Deia, Lindo, que una part de l’economia de la ciutat se sustenta per les feines dels immigrants il·legals i altres persones al marge de la societat, que cada dia s’han de cercar la vida per poder alimentar-se.

Amb la ciutat aturada i la població confinada (amb més de vuit milions d’habitants), es presenta el pitjor dels escenaris per sobreviure a aquests grups poblacionals.

I també seran ells qui patiran més la pandèmia i les seves conseqüències. En un sistema capitalista com l’americà, on la cobertura sanitària no és universal com a Espanya, sinó que és privada i, en molts casos, va lligada a la feina (legal), molts milions de persones del país es veuran abocats irremeiablement a la impossibilitat d’aconseguir qualsevol mena d’assistència sanitària o medicines, arribats el cas.

A més, la pèrdua de feina, sense una cobertura social com la dels països europeus, derivarà a la impossibilitat de cobrar un subsidi i quedar fora de qualsevol cobertura sanitària.

El cas d’Àfrica és encara més esfereïdor. La pandèmia està avançant pel continent, sobretot pels països subsaharians, amb escassetat de recursos i amb sistemes sanitaris molt febles. En relació a Burkina Faso, Metges sense Fronteres ha dit que la resposta al coronavirus s’ha de combinar també amb la desnutrició, el còlera i la malària. Al nord de país, les poblacions ja estan en una situació molt fràgil per les males Collites i la inseguretat que han deixat desenes de milers de desplaçats.

Ahir vaig veure una pel·lícula de cine social britànic: Jo, Daniel Blake (2016). Dirigida per Ken Loach, un dels directors que millor transmet i denuncia els problemes socials de l’era post thatcherista, ens explica dues històries lligades.

Daniel Blake, un fuster de 59 anys, pateix un infart i, per primer cop a la vida, es veu obligat a recórrer a les ajudes socials. Tot i que el metge li ha prohibit treballar, l'administració li nega un subsidi per invalidesa i es veu obligat a cercar feina si no vol rebre una sanció. En una de les visites al “Job Center", Daniel es creua amb Katie, una mare soltera amb dos infants, que ha estat enviada a viure a Newcastle, a 450 km de la seva ciutat, per poder sortir d’una llar d'acollida. L’absurd d’algunes situacions, derivades de normes administratives kafkianes, fan que Daniel i Katie s’ajudin mútuament.

La història és una clara denúncia a una administració basada en un sistema súper burocràtic i “sense ànima”. El desenllaç serà la conseqüència lògica d’aquest sistema inhumà, muntat per a les persones, però sense tenir-les en compte.

El director apel·la a la rebel·lió contra les normes amb les que xoca el protagonista d'aquesta crònica, eix fonamental del cinema de Ken Loach, i no defuig de temes de plena actualitat, com els desnonaments, la pobresa energètica o els bancs d'aliments. 

Aquesta pel·lícula ens mostra, com ho fa el coronavirus, la vulnerabilitat i la impotència humanes. Ens recorda que la seguretat és una il·lusió en la que hem cregut, però el cert és que avui pots estar bé i el mes que ve pots ser un marginat social i trobar-te al carrer.
Com en qualsevol situació d’emergència, com més desenvolupat estigui l’estat del benestar, major cobertura sanitària i social i més teixit de social tengui un país, més segurs estarem els ciutadans.
La mort, potser no la podrem evitar, però si sobrevivim, ho hem de poder fer amb dignitat.

Jo, Daniel Blake, un film recomanable i imprescindible, que podeu trobar a la Xarxa de Biblioteques de Menorca.

Diari d’una pandèmia: Aquesta situació d’irrealitat

“¿Qué es la vida? Un frenesí. ¿Qué es la vida? Una ficción, una sombra, una ilusión, y el mayor bien es pequeño; que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son”. La vida es sueño. Pedro Calderón de la Barca

Encara que sembli mentida, passen coses. Aquests dies passen coses insòlites, de tan extraordinàries, que semblen irreals però que són verídiques. Com ara que...

No passen cotxos per s’Arraval. Un carrer, que sempre que t’hi atures, tot d’una fas una cua de cotxes al darrere, encara que siguin les 2 h. de la matinada.

Els carrers de Maó estan tan polits i nets, sense papers ni fems; només algun excrement de ca, de tant en tant. Ni tan sols hi ha paneres...

Els carrers estan trists i buits; sembla plena nit, però amb sol. Buidor i silenci i botigues tancades i alguna persona, de tant en tant, que se’t creua i s’allunya, sense mirar-te a la cara, empegueïda pel gest, que agraeixes, perquè penses igual, “em sap greu, no és res personal, però no em fio de tu, com tampoc de mi mateixa... qui sap si ho tenc i no me n’he adonat, encara”. O d’altres, que et dediquen un somriure tímid i et desitgen el bon dia, i els hi tornes i els abraçaries, perquè ja et comença a fer falta més contacte humà, més enllà de les quatre parets de la fortalesa que és ca teva. I tens sort, perquè tens pati i hi pots sortir i estirar les cames i fer quatre estiraments, “sentadilles” i passejades al voltant de la palmera morta.

La palmera que, com una premonició, va morir l’any passat, víctima d’una plaga tan desoladora com aquesta. Segueix allà, el vestigi més antic de la casa, esperant el jardiner que la talarà i se l’emportarà per abonar la terra de Milà.... quan tot açò acabi.

També sembla irreal que l’arbre que ja estava quan vam arribar a la casa, no ens cobreixi amb les llargues fulles i les branques carregades de dàtils.

Com irreal és aquesta primavera, amb dies plens de sol i vent, pluja i sol, i dies llargs i càlids, amb camps coberts de flors i arbres amb fruits novells. Primavera que convida a seure a les terrasses, a passejar, a mirar la posta de sol sobre la mar. Tanmateix, la realitat ens té confinats, sense poder-hi accedir.

Irreal és que avui sigui dimecres i no hi hagi assaig amb el cor de gòspel i que els plans d’actuacions pengin d’un fil cada cop més prim.

Irreal és fer feina des de casa, sense despertador, amb un horari aleatori, però igualment productiu.

Irreal com trobar-te tots els dies amb els veïns, a qui fins ara veies ben poc, per fer un aplaudiment tots junts als qui vetllen per la nostra salut i a aquells que fan feina per abastir-nos (que menys, que un aplaudiment), i desitjar de retrobar-nos al dia següent.

Irreal és resistir aquest confinament, dia rere dia, que ningú mai no hauria imaginat. Irreal, però verídic, que no és el mateix.

Potser vivim un somni, com deia Calderón de la Barca: “En mundo tan singular, que el vivir sólo es soñar; y la experiencia me enseña que el hombre que vive, sueña lo que es, hasta despertar.”

Fa dies que vull despertar, però em costa.

Diari d’una pandèmia: Els oblidats

“Ojalá los mataran a todos antes de nacer”. Los olvidados, de Luis Buñuel

A prop de ca meva, hi ha uns rodamons que es passen el dia asseguts als bancs de l’avinguda o estalonats a l’ampit del finestral del supermercat. Beuen vi de tetrabric, fumen i conversen. Mai els he vist menjar. Mai els he vist ficar-se amb ningú, ni mirar-me quan passo, ni dir-me res.

Els trob completament inofensius, però hi ha gent que no és d’aquest parer. Els molesten pel fet d’estar-se el dia sencer al carrer, bruts i malgirbats, amb els cabells despentinats i la barba massa llarga, bevent com a cosacs. Diuen que són un mal exemple per als infants i que els podrien fer mal i per açò voldrien que els serveis socials se’ls emportessin. Però pens que açò és una excusa; en realitat, aquests homes són una molèstia per a ells mateixos.

Un fotograma de la pel·lícula de Luis Buñuel "Los olvidados"

Avui he passat davant del “seu” territori quan anava cap a la verduleria i no hi eren. Se m’ha fet estrany, després de tants anys de veure’ls en aquell bocí de carrer. Es deuen haver contagiat del coronavirus? Se’ls deuen haver emportat, finalment, els serveis socials? O la policia?

En tornar cap a ca meva, els carrers seguien fent feredat, de buits i desolats. Com havia imaginat, els rodamons no havien aparegut. Però molt a prop, a l’estanc, hi havia en Toni, un home discapacitat del barri, que comprava tabac i la premsa.

Aleshores he baixat el carrer abstreta, tot cavil·lant on deu anar l’home aquests dies a fer al cafè i els primers cigarros del dia, ara que Cas Moro també està tancat.

Diari d’una pandèmia: Quin dia som?

“Cuando ya no podemos cambiar una situación, tenemos el desafío de cambiarnos a nosotros mismos”. Viktor Frankl

M’ho he hagut de pensar dues vegades. Dijous.

Estar en quarantena és com estar de vacances: no saps en quin dia et trobes perquè tots els dies són iguals, amb la diferència que en el cas del confinament, una està a casa cada dia fent les mateixes coses i sortint-ne el mínim, o gens; en canvi, durant les vacances no pares a casa, fent un munt de coses diferents cada dia. Total, que en qualsevol cas, no hi ha manera d’aclarir-te amb el calendari.

El calendari de la cuina

Quan m’he adonat que avui som dijous, m’ha vingut la nostàlgia d’allò que faria un dijous o una setmana qualsevol en la meva rutina diària.

Ai, la rutina! Aquesta cosa tan detestada de la qual ens agrada defugir de seguida que en tenim l’oportunitat. Que no donaríem ara per recuperar-ne una miqueta!

La rutina de sortir de casa per anar a fer feina, de parlar amb els companys, fer-hi una broma, anar a prendre aquell cafè tan bo que fan al bar de la plaça, tornar a casa en bici, dinar, anar a ioga, a assajar amb el cor de gòspel i xalar cantant amb les companyes, anar a la conferència sobre art, a la classe d’història del rock i a la de cant, al concert de Joventuts Musicals, fer una excursió amb amics, anar a Palma a veure ma mare, passar la Setmana Santa amb la meva filla...

Ens aferram a la idea que no ho hem perdut —si no tinguéssim aquesta il·lusió, ens desesperaríem—, que ens trobam en un parèntesi, on l’activitat de la nostra vida està suspesa i ja estem fent plans altre cop per quan açò s’acabi.

La nostra supervivència dins els límits de la cordura depèn de l'actitud i les esperances que tinguem cada dia per resistir i sortir-nos-en el millor que puguem. Per açò miram cap el futur i hi projectam les nostres il·lusions.

Ahir vaig comentar que la setmana passada em vaig quedar trasbalsada en adonar-me que no podia fer plans perquè el meu petit món s’estava enfonsant per la incertesa. M’he recuperat perquè ja en torn a fer, com els que tenc per avui capvespre: acabar de corregir dos relats per enviar-los a un certamen (amb l'esperança de guanyar-lo). Plans per demà: anar a fer feina en bici. Després, va veurem.

P.D. M’ha fet molta il·lusió el whatsapp que m’ha enviat na Lore, la meva professora de cant, on m'explicava el projecte del concert de final de curs. Qui sap on serem llavors, però les ganes de ser-hi ens hi duran. Segur!

Diari d'una pandèmia: No plans

“La plaga no está hecha a la medida del hombre, por lo tanto, el hombre se dice que la plaga es irreal, es un mal sueño que tiene que pasar”. La peste, Albert Camus

Des de dimecres passat, just fa una setmana, he deixat de fer plans.

La primera cosa que vaig suspendre va ser un viatge professional a Barcelona pel maig. “El suspenem, de moment, i ja veurem què fem més endavant”, els vaig dir a les meves col·legues.

En tres dies, els esdeveniments al voltant de la pandèmia de coronavirus s’havien precipitat al nostre país. Va passar de ser una epidèmia que afectava un continent llunyà, a tenir-la a la porta de casa.

De cop i volta i per primera vegada a la vida, vaig sentir una sensació estranya i desconeguda. Al principi no la podia identificar, però al dia següent, quan es començava a rumorejar que se suspendrien totes les classes, l’activitat a la universitat i, probablement, es tancaria l’espai aeri i marítim a Menorca, ho vaig identificar: no podia fer cap pla més enllà de les 5 o 6 hores següents i el futur trontollava i començava a ensorrar-se en un pantà d’aigües movedisses. Classes, taller i concerts de gòspel, sessions de ioga... viatges de feina i vacances... tot era absolutament incert, fins i tot no sabia quan tornaria a veure la meva mare, tot i el bitllet d’avió a Mallorca que havia adquirit feia poc per a la setmana següent.

Tot era impredecible, no tenia idea de quan em retrobaria amb la meva filla, ni si l’ambiciosa programació d’activitats per celebrar el 35è aniversari de la Xarxa de Biblioteques podria seguir duent-se a terme.

Calia prendre decisions ràpidament i ho vam fer, en el terreny personal i el laboral. Vaig fer la compra i un munt de préstecs a la biblioteca. A la feina, tot suspès, biblioteques tancades i reunions per afrontar la crisi durant els pròxims dies; què dic! les pròximes hores.

Confinada a ca meva i fent feina a distància

Aleshores em vaig adonar de la paradoxa de la nostra naturalesa: com som de fràgils i de superbs, a la vegada. Ens creiem deus —homo Deus—, hem allargat espectacularment l’esperança de vida en només cent anys, podem controlar casa nostra des del mòbil, imprimir un objecte 3D a l’altre part del món i estem a prop de viatjar a Mart. Vivim com si fóssim immortals i fem un munt de plans com si el dia tingués quaranta hores i en volem treure el suc fins al darrer segon.

Però Déu o el destí o les circumstàncies ens ha trastocat els plans i ens hem quedat paralitzats, confinats a ca nostra, quelcom inimaginable fins fa només una setmana: tot tancat i prohibit sortir al carrer sota pena de multa. Una vida improductiva i inactiva perquè no s’escampi el virus.

He començat amb una cita de La peste, de Camus, i acabaré també amb aquest autor tan lúcid, tan genial i tan visionari i imprescindible. Són unes línies premonitòries que just semblen escrites per a nosaltres, els humans del segle XXI: “Nuestros conciudadanos no eran más culpables que otros, se olvidaban de ser modestos, eso es todo, y pensaban que todavía todo era possible para ellos, lo cual daba por supuesto que las plagas eran impossibles. Continuaban haciendo negocios, planeando viajes y teniendo opiniones. ¿Como hubieran podido pensar en la peste, que suprimía el porvenir, los desplazamientos y las discusiones? Se creían llibres y nadie serà libre mientras haya plagas”.

Per cert, llegiu Camus, ara que teniu temps.

Què faries durant una quarantena?

Què faries si t'haguessis de tancar per fer quarantena pel coronavirus?

Jo primer aniria al supermercat i m'asseguraria el sustent.

Després, a la biblioteca, amb la meva llista infinita de lectures i n'agafaria en préstec totes les que em deixessin. També m'emportaria pel·lícules i discs.

Un cop a ca meva, tancada i barrada, organitzaria un club de lectura per Skype amb més gent en quarantena. Ens "reuniríem" dues o tres hores al dia per llegir fragments de llibres, com ara Les mil i una nits, que és llarg i força entretingut, El Decameró, de Boccaccio, o La pesta, d'Albert Camus, i els comentaríem en acabar-los.

La resta del dia, faria ioga, llegiria, veuria pel·lícules (em subscriuria a Filmin o alguna plataforma semblant), escoltaria discos, sonaria i cantaria, cuinaria i menjaria i faria altres coses plaenteres i ocioses.

Quan acabés, potser em costaria sortir.