“¿Qué
es la vida? Un frenesí. ¿Qué es la vida? Una ficción, una sombra, una ilusión,
y el mayor bien es pequeño; que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son”.
La vida es sueño. Pedro Calderón de
la Barca
Encara que sembli
mentida, passen coses. Aquests dies passen coses insòlites, de tan
extraordinàries, que semblen irreals però que són verídiques. Com ara que...
No passen cotxos per
s’Arraval. Un carrer, que sempre que t’hi atures, tot d’una fas una cua de
cotxes al darrere, encara que siguin les 2 h. de la matinada.
Els carrers de Maó
estan tan polits i nets, sense papers ni fems; només algun excrement de ca, de
tant en tant. Ni tan sols hi ha paneres...
Els carrers estan trists
i buits; sembla plena nit, però amb sol. Buidor i silenci i botigues tancades i
alguna persona, de tant en tant, que se’t creua i s’allunya, sense mirar-te a
la cara, empegueïda pel gest, que agraeixes, perquè penses igual, “em sap greu,
no és res personal, però no em fio de tu, com tampoc de mi mateixa... qui sap
si ho tenc i no me n’he adonat, encara”. O d’altres, que et dediquen un
somriure tímid i et desitgen el bon dia, i els hi tornes i els abraçaries, perquè
ja et comença a fer falta més contacte humà, més enllà de les quatre parets de
la fortalesa que és ca teva. I tens sort, perquè tens pati i hi pots sortir i
estirar les cames i fer quatre estiraments, “sentadilles” i passejades al
voltant de la palmera morta.
La palmera que, com una
premonició, va morir l’any passat, víctima d’una plaga tan desoladora com
aquesta. Segueix allà, el vestigi més antic de la casa, esperant el jardiner
que la talarà i se l’emportarà per abonar la terra de Milà.... quan tot açò
acabi.
També sembla irreal que
l’arbre que ja estava quan vam arribar a la casa, no ens cobreixi amb les
llargues fulles i les branques carregades de dàtils.
Com irreal és aquesta
primavera, amb dies plens de sol i vent, pluja i sol, i dies llargs i càlids, amb
camps coberts de flors i arbres amb fruits novells. Primavera que convida a
seure a les terrasses, a passejar, a mirar la posta de sol sobre la mar.
Tanmateix, la realitat ens té confinats, sense poder-hi accedir.
Irreal és que avui
sigui dimecres i no hi hagi assaig amb el cor de gòspel i que els plans d’actuacions
pengin d’un fil cada cop més prim.
Irreal és fer feina des
de casa, sense despertador, amb un horari aleatori, però igualment productiu.
Irreal com trobar-te
tots els dies amb els veïns, a qui fins ara veies ben poc, per fer un
aplaudiment tots junts als qui vetllen per la nostra salut i a aquells que fan
feina per abastir-nos (que menys, que un aplaudiment), i desitjar de retrobar-nos
al dia següent.
Irreal és resistir
aquest confinament, dia rere dia, que ningú mai no hauria imaginat. Irreal,
però verídic, que no és el mateix.
Potser vivim un somni,
com deia Calderón de la Barca: “En mundo tan singular, que el vivir sólo es
soñar; y la experiencia me enseña que el hombre que vive, sueña lo que es,
hasta despertar.”
Fa dies que vull
despertar, però em costa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada