Diari d’una pandèmia: Els marginats socials

“Y el pequeño hecho evidente que se repite a lo largo de la historia: el único resultado de la represión es el fortalecimiento y la unión de los reprimidos.” Las uvas de la ira. John Steinbeck

L’epidèmia fa dies que ha arribat al continent americà. L'estat de Nova York té aproximadament la meitat del total de persones afectades pel Covid-19 en tot els Estats Units. El país nord-americà, des del 26 de març, és la regió amb major quantitat de confirmacions de contagis: 143.5329 contagis i 2.572 morts.

Espanya ja és et tercer, amb 85.195 contagis i 7.340 morts. Les dades són d’avui 30 de març.

Coronavirus COVID-19 Global Cases by the Center for Systems Science and Engineering (CSSE), Mapa del 30/03/2020

Fa un parell de dies, Elvira Lindo —que fa uns anys va viure a NY— comentava per la SER com de devastadora podia ser aquesta pandèmia per als milions de persones marginals que viuen a la ciutat de Nova York. Deia, Lindo, que una part de l’economia de la ciutat se sustenta per les feines dels immigrants il·legals i altres persones al marge de la societat, que cada dia s’han de cercar la vida per poder alimentar-se.

Amb la ciutat aturada i la població confinada (amb més de vuit milions d’habitants), es presenta el pitjor dels escenaris per sobreviure a aquests grups poblacionals.

I també seran ells qui patiran més la pandèmia i les seves conseqüències. En un sistema capitalista com l’americà, on la cobertura sanitària no és universal com a Espanya, sinó que és privada i, en molts casos, va lligada a la feina (legal), molts milions de persones del país es veuran abocats irremeiablement a la impossibilitat d’aconseguir qualsevol mena d’assistència sanitària o medicines, arribats el cas.

A més, la pèrdua de feina, sense una cobertura social com la dels països europeus, derivarà a la impossibilitat de cobrar un subsidi i quedar fora de qualsevol cobertura sanitària.

El cas d’Àfrica és encara més esfereïdor. La pandèmia està avançant pel continent, sobretot pels països subsaharians, amb escassetat de recursos i amb sistemes sanitaris molt febles. En relació a Burkina Faso, Metges sense Fronteres ha dit que la resposta al coronavirus s’ha de combinar també amb la desnutrició, el còlera i la malària. Al nord de país, les poblacions ja estan en una situació molt fràgil per les males Collites i la inseguretat que han deixat desenes de milers de desplaçats.

Ahir vaig veure una pel·lícula de cine social britànic: Jo, Daniel Blake (2016). Dirigida per Ken Loach, un dels directors que millor transmet i denuncia els problemes socials de l’era post thatcherista, ens explica dues històries lligades.

Daniel Blake, un fuster de 59 anys, pateix un infart i, per primer cop a la vida, es veu obligat a recórrer a les ajudes socials. Tot i que el metge li ha prohibit treballar, l'administració li nega un subsidi per invalidesa i es veu obligat a cercar feina si no vol rebre una sanció. En una de les visites al “Job Center", Daniel es creua amb Katie, una mare soltera amb dos infants, que ha estat enviada a viure a Newcastle, a 450 km de la seva ciutat, per poder sortir d’una llar d'acollida. L’absurd d’algunes situacions, derivades de normes administratives kafkianes, fan que Daniel i Katie s’ajudin mútuament.

La història és una clara denúncia a una administració basada en un sistema súper burocràtic i “sense ànima”. El desenllaç serà la conseqüència lògica d’aquest sistema inhumà, muntat per a les persones, però sense tenir-les en compte.

El director apel·la a la rebel·lió contra les normes amb les que xoca el protagonista d'aquesta crònica, eix fonamental del cinema de Ken Loach, i no defuig de temes de plena actualitat, com els desnonaments, la pobresa energètica o els bancs d'aliments. 

Aquesta pel·lícula ens mostra, com ho fa el coronavirus, la vulnerabilitat i la impotència humanes. Ens recorda que la seguretat és una il·lusió en la que hem cregut, però el cert és que avui pots estar bé i el mes que ve pots ser un marginat social i trobar-te al carrer.
Com en qualsevol situació d’emergència, com més desenvolupat estigui l’estat del benestar, major cobertura sanitària i social i més teixit de social tengui un país, més segurs estarem els ciutadans.
La mort, potser no la podrem evitar, però si sobrevivim, ho hem de poder fer amb dignitat.

Jo, Daniel Blake, un film recomanable i imprescindible, que podeu trobar a la Xarxa de Biblioteques de Menorca.