“Ojalá los mataran a todos antes de nacer”. Los olvidados, de Luis Buñuel
A prop de ca meva, hi
ha uns rodamons que es passen el dia asseguts als bancs de l’avinguda o
estalonats a l’ampit del finestral del supermercat. Beuen vi de tetrabric,
fumen i conversen. Mai els he vist menjar. Mai els he vist ficar-se amb ningú,
ni mirar-me quan passo, ni dir-me res.
Els trob completament
inofensius, però hi ha gent que no és d’aquest parer. Els molesten pel fet d’estar-se
el dia sencer al carrer, bruts i malgirbats, amb els cabells despentinats i la
barba massa llarga, bevent com a cosacs. Diuen que són un mal exemple per als infants i que els podrien fer mal i per açò voldrien que els serveis socials se’ls emportessin. Però pens que açò és una
excusa; en realitat, aquests homes són una molèstia per a ells mateixos.
 |
| Un fotograma de la pel·lícula de Luis Buñuel "Los olvidados" |
Avui he passat davant
del “seu” territori quan anava cap a la verduleria i no hi eren. Se m’ha fet
estrany, després de tants anys de veure’ls en aquell bocí de carrer. Es deuen
haver contagiat del coronavirus? Se’ls deuen haver emportat, finalment, els
serveis socials? O la policia?
En tornar cap a ca
meva, els carrers seguien fent feredat, de buits i desolats. Com havia
imaginat, els rodamons no havien aparegut. Però molt a prop, a l’estanc, hi
havia en Toni, un home discapacitat del barri, que comprava tabac i la premsa.
Aleshores he baixat el
carrer abstreta, tot cavil·lant on deu anar l’home aquests dies a fer al cafè i
els primers cigarros del dia, ara que Cas Moro també està tancat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada