Diari d'una pandèmia: No plans

“La plaga no está hecha a la medida del hombre, por lo tanto, el hombre se dice que la plaga es irreal, es un mal sueño que tiene que pasar”. La peste, Albert Camus

Des de dimecres passat, just fa una setmana, he deixat de fer plans.

La primera cosa que vaig suspendre va ser un viatge professional a Barcelona pel maig. “El suspenem, de moment, i ja veurem què fem més endavant”, els vaig dir a les meves col·legues.

En tres dies, els esdeveniments al voltant de la pandèmia de coronavirus s’havien precipitat al nostre país. Va passar de ser una epidèmia que afectava un continent llunyà, a tenir-la a la porta de casa.

De cop i volta i per primera vegada a la vida, vaig sentir una sensació estranya i desconeguda. Al principi no la podia identificar, però al dia següent, quan es començava a rumorejar que se suspendrien totes les classes, l’activitat a la universitat i, probablement, es tancaria l’espai aeri i marítim a Menorca, ho vaig identificar: no podia fer cap pla més enllà de les 5 o 6 hores següents i el futur trontollava i començava a ensorrar-se en un pantà d’aigües movedisses. Classes, taller i concerts de gòspel, sessions de ioga... viatges de feina i vacances... tot era absolutament incert, fins i tot no sabia quan tornaria a veure la meva mare, tot i el bitllet d’avió a Mallorca que havia adquirit feia poc per a la setmana següent.

Tot era impredecible, no tenia idea de quan em retrobaria amb la meva filla, ni si l’ambiciosa programació d’activitats per celebrar el 35è aniversari de la Xarxa de Biblioteques podria seguir duent-se a terme.

Calia prendre decisions ràpidament i ho vam fer, en el terreny personal i el laboral. Vaig fer la compra i un munt de préstecs a la biblioteca. A la feina, tot suspès, biblioteques tancades i reunions per afrontar la crisi durant els pròxims dies; què dic! les pròximes hores.

Confinada a ca meva i fent feina a distància

Aleshores em vaig adonar de la paradoxa de la nostra naturalesa: com som de fràgils i de superbs, a la vegada. Ens creiem deus —homo Deus—, hem allargat espectacularment l’esperança de vida en només cent anys, podem controlar casa nostra des del mòbil, imprimir un objecte 3D a l’altre part del món i estem a prop de viatjar a Mart. Vivim com si fóssim immortals i fem un munt de plans com si el dia tingués quaranta hores i en volem treure el suc fins al darrer segon.

Però Déu o el destí o les circumstàncies ens ha trastocat els plans i ens hem quedat paralitzats, confinats a ca nostra, quelcom inimaginable fins fa només una setmana: tot tancat i prohibit sortir al carrer sota pena de multa. Una vida improductiva i inactiva perquè no s’escampi el virus.

He començat amb una cita de La peste, de Camus, i acabaré també amb aquest autor tan lúcid, tan genial i tan visionari i imprescindible. Són unes línies premonitòries que just semblen escrites per a nosaltres, els humans del segle XXI: “Nuestros conciudadanos no eran más culpables que otros, se olvidaban de ser modestos, eso es todo, y pensaban que todavía todo era possible para ellos, lo cual daba por supuesto que las plagas eran impossibles. Continuaban haciendo negocios, planeando viajes y teniendo opiniones. ¿Como hubieran podido pensar en la peste, que suprimía el porvenir, los desplazamientos y las discusiones? Se creían llibres y nadie serà libre mientras haya plagas”.

Per cert, llegiu Camus, ara que teniu temps.