“Cuando ya no podemos cambiar una situación, tenemos el desafío de cambiarnos a nosotros mismos”. Viktor Frankl
M’ho he hagut de pensar
dues vegades. Dijous.
Estar en quarantena és
com estar de vacances: no saps en quin dia et trobes perquè tots els dies són iguals,
amb la diferència que en el cas del confinament, una està a casa cada dia fent
les mateixes coses i sortint-ne el mínim, o gens; en canvi, durant les vacances
no pares a casa, fent un munt de coses diferents cada dia. Total, que en
qualsevol cas, no hi ha manera d’aclarir-te amb el calendari.
 |
| El calendari de la cuina |
Quan m’he adonat que
avui som dijous, m’ha vingut la nostàlgia d’allò que faria un dijous o una
setmana qualsevol en la meva rutina diària.
Ai, la rutina! Aquesta
cosa tan detestada de la qual ens agrada defugir de seguida que en tenim l’oportunitat.
Que no donaríem ara per recuperar-ne una miqueta!
La rutina de sortir de
casa per anar a fer feina, de parlar amb els companys, fer-hi una broma, anar a
prendre aquell cafè tan bo que fan al bar de la plaça, tornar a casa en bici,
dinar, anar a ioga, a assajar amb el cor de gòspel i xalar cantant amb les
companyes, anar a la conferència sobre art, a la classe d’història del rock i a
la de cant, al concert de Joventuts Musicals, fer una excursió amb amics, anar
a Palma a veure ma mare, passar la Setmana Santa amb la meva filla...
Ens aferram a la idea
que no ho hem perdut —si no tinguéssim aquesta il·lusió, ens desesperaríem—,
que ens trobam en un parèntesi, on l’activitat de la nostra vida està suspesa i
ja estem fent plans altre cop per quan açò s’acabi.
La nostra supervivència
dins els límits de la cordura depèn de l'actitud i les esperances que
tinguem cada dia per resistir i sortir-nos-en el millor que puguem. Per açò
miram cap el futur i hi projectam les nostres il·lusions.
Ahir vaig comentar que la
setmana passada em vaig quedar trasbalsada en adonar-me que no podia fer plans
perquè el meu petit món s’estava enfonsant per la incertesa. M’he recuperat
perquè ja en torn a fer, com els que tenc per avui capvespre: acabar de corregir
dos relats per enviar-los a un certamen (amb l'esperança de guanyar-lo). Plans per demà: anar a fer feina en bici.
Després, va veurem.
P.D. M’ha fet molta
il·lusió el whatsapp que m’ha enviat na Lore, la meva professora de cant, on m'explicava el projecte del concert de final de curs. Qui sap on serem llavors, però les
ganes de ser-hi ens hi duran. Segur!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada