Penitència

Quan vaig alçar la vista, només hi quedaven tres persones per despatxar. “Ànims, que avui és dissabte!”, em vaig encoratjar. En acabar, baixaríem la persiana de “Pollastre amb guants” i dinaríem.

—Un pollastre, tres de nuggets, una d’aletes adobades i quatre de braves. Alguna salsa? —vaig demanar al darrer client.

—No, gràcies —pagà i sortí esperitat.

Em vaig dirigir cap a l’entrada i vaig tancar. Les quatre i quart. Ja era prou hora de menjar alguna cosa.

El cuiner sortí amb una safata i deixà uns plats i tres begudes damunt una taula. Es va asseure i jo m’hi vaig afegir tot d’una, morta de gana.

—Helena, vens? —vaig cridar.

Immediatament aparegué fent-se una cua i, amb un somriure tímid, es va asseure amb nosaltres.

—Bon profit.

Ja feia més d’un any que Helena hi treballava, però gairebé no sabíem res d’ella. D’uns quaranta anys, ni alta ni baixa, més aviat magre, tenia uns ulls blaus grans i penetrants i el cabell llarg i canós, que sempre portava agafat en una cua. Era d’aquella mena de dones atractives que sembla que s’empegueeixen de ser-ho, amb el seu posat desacurat i mínimament arranjat. Vestia calçons i jerseis amples a l’hivern i samarretes a l’estiu, amb sabatilla d’esport o sabata plana. Parlava poc, fluix i a poc a poc, com si cada mot la cansés i cada frase l’esgotés. Em costava una feinada mantenir una conversa amb ella, per curta i banal que fos. Després de mesos fent-li la rosca, vaig esbrinar que vivia sola, amb un ca.

Hi havia alguna cosa no encaixava en aquella dona que treballava de vuit a deu hores diàries sis dies la setmana servint pollastres rostits i derivats de menjar ràpid i barat, a una clientela composta bàsicament d’estudiants, nouvinguts i algun rodamón que s’hi atracava a l’hora de tancar per demanar les sobralles del dia. Tenia bones maneres i refinades, i parlava de forma pulcra, com els locutors de les notícies de la televisió, i no amb l’argot que empram al barri. Era d’una correcció extrema amb la clientela i, amb nosaltres, críptica, però atenta. Arribava en metro i sempre era puntual. Si calia, es quedava més hores i mai remugava quan no se li abonaven totes les hores extra treballades, pràctica habitual a l’empresa. Al principi, pensava que ho feia perquè li renovessin el contracte, però prest em vaig adonar que es tractava d’una qüestió d’actitud, d’anar fent i acceptar el propi destí sense objeccions.

Quan acabàrem de dinar, el cuiner se’n va anar i nosaltres ens quedàrem a recollir.

Va sonar el mòbil d’Helena. Era la primera vegada que el sentia —fins i tot dubtava que en tingués— i l’agafà de seguida, ruboritzada. Mentre contestava, es ficà a la cuina i hi restà durant l’estona que durà la conversa.

En tornar, jo ja ho havia arreplegat tot i l’esperava per sortir plegades. Estava decidida a emportar-me-la a l’Absenta, un bar on quedava els dissabtes fosquet amb els amics per jugar a billar i prendre unes canyes. La vaig mirar per comentar-li-ho, disposada a no acceptar una negativa, però estava més pàl·lida de l’habitual i la barbeta li tremolava. Em va esguardar un moment i es va asseure, amb la mirada perduda en un punt infinit.

—Helena, què et passa? Et trobes bé? —li vaig demanar amoïnada.   

Restà així un parell de minuts, quan per fi esclatà en un plor intens i silenciós.

Vaig esperar sense saber què fer. Quan començà a asserenar-se, li vaig demanar si volia que l’acompanyés o me n’anés.

—Queda’t, per favor —em va pregar, eixugant-se els ulls inflamats i vermells amb el mocador que li vaig allargar.

—És clar. Ha passat alguna cosa? —li vaig demanar, aprofitant la confiança que de sobte em mostrava.

—El meu marit ha mort. Ex-marit —rectificà.

—Ho sento moltíssim... Com ha estat, açò?

—Un infart. De fet, ja havia tingut una angina de pit i l’havien operat del cor, però ell seguia portant la mateixa vida de sempre. Feia molt que no ens vèiem, des de l’accident.

Llavors començà a plorar altre cop i es tapà la cara amb les dues mans. Em vaig anar a la cuina perquè es desfogués. Li vaig portar una til·la i, després de fer-hi uns glops, continuà. Parlava a poc a poc, però amb resolució.

—Pensàvem que érem feliços o, més tost, ens ho semblava perquè ens menjàvem el món: érem joves, estàvem ben col·locats i ens guanyàvem bé la vida. Cada any anàvem de vacances a llocs exòtics; ens encantava llogar un iot i navegar per les aigües blaves i cristal·lines del Carib, la Polinèsia o el Mar Roig. Ell treballava com a agent de la borsa i jo dirigia el museu d’art contemporani de la comunitat. Vivíem en un loft grandiós que havia format part d’una antiga fàbrica; el vam reformar i decorar amb obres d’artistes emergents que exposaven al museu. Una vida de somni, veritat?

Amb els ulls com a plats, vaig fer que sí amb el cap. Se’m confirmaven les meves sospites: Helena no era el que semblava, però mai no hauria imaginat que havia portat una vida de yuppie.

—I llavors?

—I llavors em vaig engrescar comprant obres d’art. Pretenia reunir una gran col·lecció d’obra moderna per fer, algun dia, el meu propi museu. Aleshores no ho copsava, però portàvem un tren de vida insostenible. Em vaig obsessionar amb la col·lecció i quan no en vaig poder comprar més, vaig extorsionar els artistes perquè em donessin obres a canvi de comprar-los-en per al museu. Al començament em va anar prou bé.

—I s’hi avenien?

—Sí, fins que vaig topar amb un que s’hi va negar, i es van girar les tornes. Estava amb l’aigua fins al coll i em va telefonar per exigir que el museu li comprés una escultura que no podia vendre; si no ho feia, em denunciaria. I llavors va succeir.

Va fer una pausa i prengué un altre glop d’infusió.

—No havia d’haver contestat a la seva trucada. No pel que estàs pensant, sinó perquè conduïa.

—No portaves un mans lliures?

—I tant! Però hauria d’estar prohibit parlar pel mòbil quan hom condueix, perquè algunes converses poden tenir conseqüències irreversibles. Com et deia, em va cridar i vam discutir, perquè demanava el doble del que realment valia l’escultura. De sobte, una pilota em va colpejar el capó del cotxo i, tot seguit, un fillet se’m tirava a sobre, però no hi vaig ésser a temps. Va morir gairebé a l’acte.

Vam restar en silenci, guardant un dol en què ella rememorava la tragèdia i jo intentava copsar la immensitat del seu dolor.

—Va ser un accident —vaig dir per fi.

—Supòs, però sempre tindré el dubte si no ho hauria pogut evitar en el cas de no haver contestat la cridada. Estava massa ofuscada per poder controlar el que succeïa al carrer. Mai no oblidaré quan arribà la mare i es llançà damunt el seu cosset sense vida, com l’abraçava i cridava el seu nom i plorava amb desconhort pel fill mort; mentre jo perdia el meu, per la commoció, un fetus de tres mesos. La meva vida es va esquinçar en aquell instant fatal, i com un trencaclosques que ha perdut algunes peces, no la vaig poder refer. La meva relació, mancada de fonaments sòlids, es va esfondrar. Em vaig divorciar i vaig partir. Vaig rodar uns mesos per diferents indrets fins que l’any passat vaig arribar aquí. La resta, ja la coneixes.

Quan es va assossegar, ens vam aixecar, tancarem el local i sortirem al carrer guarnit amb els llums de Nadal i envaït per una gernació. Ens separàrem a la boca del Metro.

El dilluns, Helena no anà a treballar i llavors vaig saber, amb tota certesa, que no hi tornaria.

El gin de Menorca: de la llegenda a la història

Recentment s'ha publicat el número 106 de “Quaderns de Folklore”, col·lecció que fa més de trenta-set anys que edita obres que estudien la cultura popular i recullen les nostres tradicions.

Alfons Méndez Vidal és l’autor del nou quadern, El gin de Menorca: de la llegenda a la història (1717-2013), el qual ha investigat els orígens i la història d’aquesta beguda tan nostra, fins a desvelar algunes conclusions sorprenents, com veureu, si llegiu l’obra.

L'obra es va presentar dia 14 de gener al restaurant Pins46 de Ciutadella, i va anar a càrrec de Josep Portella, responsable de la col·lecció, i de l'autor.

L'autor, abans de la presentació, a Pins46

En acabar, l'establiment va oferir als assistents el còctel creat per a l'ocasió, "Tres Tocs", elaborat amb Cointreau, Drambuie, sucs de taronja i de llimona, dàtils, Ginger ale i gin Xoriguer. Deliciós!

El creador del còctel "Tres Tocs", Francesc Caules

Alfons Méndez n'ha escrit la ressenya per a la seva publicació a la revista s'Auba de febrer, la qual cosa li agraesc i tot seguit transcric:

Tots donàvem per fet que el gin, la beguda més popular de Menorca, té un origen anglès, però ningú havia cercat el fil de la seva història. Açò és el que es proposa al darrer títol de “Quaderns de Folklore”.

D’entrada, una doble constatació: per un costat, ningú no va esmentar el gin al segle XVIII, mentre que altres licors sí que són presents, com el rom, el conyac o la cervesa; per l’altre, l’espirituós que tots els menorquins bevien era l’aiguardent.

Alfons Méndez i Josep Portella

El gin apareix a Menorca el 1807, després de la sortida dels anglesos de l’illa, en un moment en què s’introdueixen nous licors, com el raki, el whisky i més endavant l’aiguardent de canya, la majoria dels quals s’eclipsaran amb el pas del temps. La consolidació del gin no es pot entendre sense la presència al port de Maó, durant la part central del segle XIX, de mariners americans, francesos i holandesos que ensenyaran els menorquins a beure aquest licor exòtic.

Destileries Xoriguer

En el darrer quart del XIX la ginebra holandesa era una beguda molt apreciada que s’importava dels Països Baixos, com ho demostren les troballes arran del dragatge del port de Maó. Els fabricants menorquins imitaran aquest espirituós, així com altres com el rom i el conyac, que l’Arxiduc explica que s’elaboraven amb mestria. La licoreria menorquina va assolir un gran nivell amb la destil·lació d’anissos estomacals per part de Manuel Beltran i altres artesans, que van obtenir un bon grapat de premis a les exposicions internacionals de Barcelona, París, Londres, Buenos Aires...

Marca de gin Beltran, Nelson

Aquesta habilitat dels licoristes els permetrà d’obtenir un gin de qualitat que es defensarà bé en el mercat. Els primers d’apreciar-ho seran els menorquins, que després de la Guerra Civil en faran la seva “beguda nacional”. Els anys següents s’hi avesaran joves, dones i turistes, que el prendran en còctels com la pellofa, la pomada i el gintònic. El mite de les arrels angleses serà un ganxo comercial per atreure els visitants britànics, escampat dins la dècada dels seixanta en paral·lel al creixement del turisme.

Garrafa de gin Xoriguer

L'obra consta de 62 pàgines, il·lustrades amb diverses fotografies, i amb una extensa bibliografia.

Un estudi rigorós i fonamental per conèixer la història i els veritables orígens de la nostra beguda per excel·lència.

Per saber-ne més, podeu consultar el blog d'Alfons Méndez, Qui compta s'erra.

Comerços de sempre: Sucreria Vallés

L'any 2015 es va publicar Comerços de sempre, llibre que recull la història i la quotidianitat de 34 establiments de Maó, a través de les fotografies fetes pels alumnes de fotografia del Dr. Quadrado, i els texts escrits pels alumnes dels tallers d'escriptura d'Ana Haro, ambdós de l'Ateneu de Maó. Jo vaig escriure la història de la meva pastisseria preferida, la Sucreria Vallés.

Presentació del llibre a l'Ateneu, 4/5/2015

Una de les pastisseries més antigues de Maó, fundada l’any 1932 per Pascual Vallés, originari de Vinaròs. Inicialment, obrí l’establiment a la Plaça Espanya, però el 1935 es traslladà a la Costa de sa Plaça, al centre de Maó, on encara hi és.

Fotografies de Miguel Aracil

Malauradament, el primer Vallés de la saga pastissera morí, juntament amb la seva esposa, a l’inici de la Guerra civil, restant el comerç tancat entre els anys 1936 i 1939. Just acabada la guerra, José, el seu fill, reobrí l’establiment amb no pocs entrebancs, a causa de l’escassetat d’aliments. A més de la producció de pastisseria tradicional, també elaboraven xocolates, caramels, dolces... que repartien per petites botigues. A partir dels anys seixanta i amb l’arribada del turisme, començaren a introduir canvis i a elaborar nous productes.

L’any 1982 es féu càrrec de la pastisseria el nét del fundador, de nom també Pascual, fins el 2005, any en què la traspassà a un dels seus treballadors, Joan Alzina, el qual manté l’esperit de la casa i garanteix la continuïtat de l’establiment.

L’edifici va albergar la botiga i l’habitatge de la família durant molt de temps. Actualment és únicament la botiga. L’obrador, situat a l’altre costat del carrer, va patir un incendi fa gairebé tres anys, destruint olles i ancolles antigues.

Can Vallés ha preservat l’elaboració dels seus productes tradicionals, —derivats molts d’ells de la rebosteria menorquina— com ara els palos, els imperials, els pastissos de cafè, les banyes, els submarins de pinyons, les merengues, els russos, els búlgaros de pasta de full, els pastissets, els crespells, els amargos, els flamets de cel (tocinillos de cielo), les tortades d’ametlla amb fruites, els braços de gitano, les ensaïmades farcides... Sense oblidar la rebosteria típica de cadascuna de les nostres festes: torró de la reina, torró de rovell d’ou i massapans, per Nadal; les típiques mones de Pasqua; miniatures de pastissos, per les festes; bunyols i panellets, per Tots Sants... I els nous productes per adaptar-se als temps actuals: tiramisú, suflé, pastís de mousse i novelles modalitats de tortades.

Notícia al diari "Menorca", 5/5/2015

La pastisseria té una clientela fidel que els mesos d’estiu s’incrementa amb els turistes. Tant Pascual Vallés com Joan Alzina destaquen la confiança i cordialitat que hi ha amb els treballadors, fet que augura a més una continuïtat del negoci en el futur. Tots dos coincideixen en què el secret del bon nom de la pastisseria de Maó resideix en l’elaboració artesana dels seus productes amb ingredients naturals de qualitat, els quals ja formen part dels sabors de l’illa.

Article d'Ana Haro al "Menorca", el qual recull el text que va escriure per al llibre

Comerços de sempre és una obra de referència de capçalera per a la història de la nostra ciutat.

Aparcar al centre de Maó

Cada cop som més conscients que els centres de les ciutats no són per circular en vehicle, sinó per passejar, caminar, anar de compres, jugar al carrer, fer turisme, etc. En els darrers anys, la nostra ciutat ha incrementat el nombre de carrers tancats al trànsit o d’accés restringit per fer-ho possible. No són decisions fàcils, però sí valentes. Recordem l’enrenou que hi va haver quan l’Ajuntament decidí tallar la circulació per part del carrer de ses Moreres. Quatre anys després, gairebé ningú no dubta del seu encert. 

En breu es tancarà de nou la Pl. Conquesta i també ho celebrarem.

El centre ha de ser per a les persones, i el trànsit, com diem, s’ha de restringir. Tanmateix, no hem d’oblidar que al centre històric, a més de comerços i zones d’esbarjo, hi vivim persones amb les mateixes necessitats que els vesins d’altres barris. Quan anam amb cotxo, hem de poder arribar i sortir del barri de forma fluïda; tant si el carrer és tancat com no, hem de poder carregar i descarregar; les persones majors i les discapacitades, han d’accedir a casa seva directament i sense entrebancs.

D’altra banda, aparcar al barri o als voltants no és fàcil, i s’haurien de cercar solucions sense més demora. No podem obviar aquest problema perquè és un dels principals handicaps per viure al centre; hi ha vesins que han marxat per aquest motiu.

La utilització dels pàrquings és, en part, una solució. En general, els de pagament no donen el rendiment econòmic que se’n podria esperar, perquè estan infrautilitzats la major part de l’any, mentre que els gratuïts o semi gratuïts solen estar a vessar. Seria bo que l’Ajuntament arribés a acords amb les empreses que els gestionen perquè els vesins de la zona poguessin gaudir de tarifes especials i realment econòmiques durant tot l’any. Tots hi guanyarien.

El pàrquing de s'Esplanada presenta un aspecte lamentable

Pàrquing des Freginal

Pàrquing de la Miranda

Pàrquing d'Ocimax

D’altra banda, els vesins haurien de tenir preferència per estacionar als carrers del centre on estigui permès. Moltes ciutats com Barcelona o Palma, i d’altres de més petites, han implantat zones verdes per tal de donar prioritat als habitants de cadascun dels barris. La zona verda no és garantia d’aparcament, però dona preferència als vehicles amb distintiu de resident del barri. Aquest s’obté pagant una taxa anual, i dona dret a estacionar durant tot l’any sense haver de fer cap més pagament.

Carrer d'Anuncivay, un dels carrers on s'ha eliminat l'aparcament

Tard o prest, l’Ajuntament haurà de conciliar la tendència imparable d’un centre històric dissenyat cada cop més per als vianants, amb una política que prioritzi la mobilitat dels vesins.

Publicat al diari Menorca, el 7 de gener de 2016

Microrelat de Nadal

En Paco, el meu vesí, es va aixecar prest. Com cada dia, va anar a cercar el pa i el diari. Arribà fins a la verduleria a comprar allò que li mancava per acabar el dinar. El fill i els néts venien a dinar.

Quan sortia, va pensar de completar els seus encàrrecs a la floristeria. Se’n va endur mitja dotzena de clavells, de blancs i de vermells. En arribar a ca seva, els posà en aigua dins un gerro de terrissa, i el col·locà, satisfet, enmig de la taula del menjador.

En Paco, que ho havia perdut gairebé tot, va pensar que sempre hi ha motius per somriure a la vida.

El Nadal bé es mereixia unes flors.

Un altre Nadal

A en Tomeu, mon pare

Mon pare, amb la seva bonhomia i somriure permanents

No entenc què hi fa aquesta gent aquí.

Tampoc no sé perquè avui no ha vingut a cercar-me aquell jove tan agradós... com es diu de nom? Sí, aquell que m’ajuda a pujar al cotxe que em porta tots els dies a un lloc on pinto els meus dibuixos, veig pel·lícules i a vegades jugo amb una pilota gran i tova de goma.

Ho volia demanar, però se’m confonien els mots i no em sortien ordenats ni sencers. Ella encara m’entén, a vegades... Per cert, on és? No la veig.

En Tomeu, als anys 50

—Pare, t’agrada el consomé? Les pilotetes estan delicioses.

I aquesta qui és? Segur que la conec perquè m’agrada i no sé ben bé per què.

—Si... Eh... Bon...

Millor no continuo perquè em faig un embolic i no m’entendrà. Suposo que és ver que som el seu pare. Em somriu. L’home que seu al seu costat deu ser el marit, perquè li ha introduït alguna cosa a la boca amb la cullera; però encara no me l’han presentat.

De les poques fotos que tenc amb mon pare, de petita. El dia de la primera Comunió, amb els pares i s'àvia, posant-nos les botes, com es veu

—Avi, quina bufanda més polida! Que te l’ha dut el pare Noel?

I aquestes al·lotetes? Per què han vingut? Són molt boniques, però jo no som el seu avi. No en tenc jo, de nétes.

—És clar.

Parlen i sento coses que entenc i d’altres no, però m’estimo més no intervenir. Quan ho intento, començo a balbucejar com un babau i la gent passa pena perquè no m’entén. I jo pateixo per ells. A més, estic tan sord, que gairebé no sento més que un murmuri de veus inconnexes. Si els demano que cridin més, em recriminen perquè no porto l’aparell de sentir a l’orella.

Amb dues de les nétes, quan van celebrar les Noces d'Or, el 2006

A través del vidre de la porta del menjador veig un resplendor que guspireja. Ara record quan la vaig ajudar a baixar les caixes de l’altell i va començar a desembolicar els llumets. Mentre els col·locava a l’arbre de Nadal i amb llàgrimes als ulls, va remugar que enguany seria el darrer any que muntava tota la parafernàlia nadalenca. Després afegí, sanglotant, que potser seria l’últim que passàvem junts...

—Tomeu, beu una goteta de cava, només per brindar, que no et convé beure massa amb les pastilles.

Li faig que sí amb el cap i alçam les copes tots plegats.

Ma mare

Ella... ara no em surt el seu nom. Tampoc no sé els dels altres. De fet, ni els conec. Ella, deia, va i ve de la cuina i jo l’esguardo. Dins la foscor de la meva memòria encara es manté viu el record d’aquella preciosa al·lota d’ulls blaus i cabells arrissats i rossos quasi blancs, que em va enamorar fa tant de temps... Però ja som massa vells i vulnerables. Encara, algunes vegades, em venen ràfegues de lucidesa —com ara— en què me n’adono que cada cop puc parlar manco i sé que arribarà un moment que perdré del tot l’oremus.

Mon pare

No comprenc què està passant ara. Sobtadament, han començat a escridassar-se i semblen enutjats. Ara sí que els sento sense l’audiòfon. No sé què expliquen del paperot que ha fet en Rajoy; i den Rivera, que vol pactar amb els socialistes, i de n’Iglesias, però no den Julio, i den Garzón...

I ja s’ha acabat la discussió i s’han posat a fer una quiniela; no de futbol, sinó de com quedarà el govern, m’explica l’home que seu al meu costat i que m’ha demanat, “Pare, què et sembla a tu?” Arronso les espatlles i penso que tot és per mor de sa puta comandera. En podeu fer un acta!

Mentrestant, les al·lotes juguen amb les seves andròmines electròniques i jo bec un poquet d’aquesta mistela tan deliciosa. Aixeco el cap i veig que ella m’ha vist, però no diu res. Ens mira a tots i somriu.

Ara ho entenc! Han vingut perquè és Nadal.

Camins sense retorn, una novel·la d'aventures a les acaballes de la Menorca britànica

Dia 11 de desembre vaig tenir el gust de presentar la darrera novel·la de Josep Masanés, Camins sense retorn, guanyadora del Premi Josep Saperas de 2014, a la Biblioteca Pública de Sant Lluís.

Em va fer una il·lusió especial perquè l'autor és d’un dels millors autors de la nostra illa i cada cop amb més projecció arreu del territori de parla catalana. En donen fe la multitud de ressenyes i crítiques literàries favorables. A més, Josep és usuari de la nostra biblioteca des que va venir a viure a Menorca.

Josep Masanés va néixer a Barcelona el 1967. La seva família, però, és originària de la província de Lleida i es va instal·lar a la capital catalana durant els anys 60.

Es va llicenciar en Dret i posteriorment va treballar en una companyia d’assegurances. Per aquell temps, ja li agradava, açò d’escriure, i es va inscriure en un taller d’escriptura. Escrivia, però treballar i escriure és difícil —si es vol fer bé—. I si a més hi afegeixes que has de llegir perquè, com diu ell “si vols escriure bé has de llegir molt i has de saber llegir i saber elegir els llibres que llegeixes. Tot plegat és realment complicat”.

Arran d’aquesta situació, el 2004 Josep es plantejà abandonar la feina i dedicar-se a l’escriptura. També va donar el salt de deixar la gran ciutat i venir a viure a Menorca.

Presentant la novel·la a la Biblioteca Pública de Sant Lluís

A partir de llavors s’inicià la seva carrera literària i es començà a presentar a diversos certàmens. 

Ha estat premiat o mencionat en una trentena de premis, tant de narració curta (com el Premi Illa de Menorca), de microrelat o de novel·la.

D’entre els premis de novel·la, podem destacar que l’any 2011 guanyà el Premi Ribera d’Ebre amb La vall de la matança —novel·la que presentàrem a la biblioteca fa dos anys—. Ha estat finalista del Premi de les lletres Catalanes Ramon Llull (2013) i l’any passat guanyà el Premi Josep Saperas per la novel·la que ens ocupa, Camins sense retorn. Enguany ha guanyat el Premi Joan Marquès Arbona, de Sóller, amb La paradoxa de Schrödinger (a punt de publicar-se) i a principis de desembre li fou atorgat el Premi de Narrativa Ciutat d’Eivissa, per l’obra La putrefacció de la llum, que serà publicada a finals del 2016.

Per què Josep Masanés s’ha presentat a tants premis? “Perquè per a un autor poc conegut —apunta—, guanyar o quedar finalista d’un premi és gairebé l’única manera de publicar. I no és fàcil guanyar un premi literari”.

Alguns certàmens, tanmateix, no garanteixen la publicació de l’obra guardonada, com aquesta, de manera que l’autor va haver de cercar un editor per a la seva novel·la, i el trobà a través de les xarxes socials. L’obra està publicada per Llibres del Delicte, una editorial catalana independent i especialitzada en llibres del gènere negre i escrits per autors catalans. Val a dir que Camins sense retorn hi inaugura una nova col·lecció, DeLite, d’obres literàries fora del gènere negre.

Camins sense retorn va néixer com un conte, titulat El nom del mal. A partir d’aquí, l’autor desenvolupà la història per poder-la presentar al certamen que guanyà posteriorment. És per aquest motiu que l’estructura de l’obra es basa en frases curtes i té un ritme més propi de relat breu. Tanmateix, no és la primera vegada que ha experimentat amb diferents models narratius per a transformar-los. Prèviament ja ho va fer amb la seva darrera novel·la, La vall de la matança.

Camins sense retorn uneix la novel·la històrica i la d’aventures, una combinació que treu el millor d’ambdós gèneres.

Des del primer capítol, la història ja ens enganxa. La narració comença a la Irlanda de 1780, on el paisatge i les circumstàncies s’assemblaven força a les de la Menorca de l’època: una terra pedregosa i castigada per la pobresa i la fam. Dos joves germans irlandesos, Austin i Willie Tibbets, són capturats i obligats a servir durant deu anys en un vaixell de la Marina Britànica, el Temerary. Salparan i posaran rumb cap a Menorca. A la travessia s’hi respira una atmosfera bruta, moguda, plena d’entrebancs, assalts i morts a l’estil de les aventures de corsaris.

En contraposició amb els germans, amb els quals empatitzam tot d’una, hi trobam el despietat i implacable contramestre Davis, el qual els amargarà l’existència de les formes més inimaginables. Austin i Willie hi covaran una ànsia de venjança, que s’anirà alimentant a mesura que transcorre la narració.

El vaixell Bermude entrant al port de Maó

Un cop arribats a Menorca, més que no pas aventura, hi haurà estratègia i supervivència. Aquí es tornarà a repetir l’operació de cerca i captura d’homes —menorquins, naturalment— en edat de lluitar. L’autor coneix prou bé el territori i la història locals, i ho fa palès en les descripcions del paisatge i de la vida inclement de la gent humil.

Però l’illa — que es troba sota el domini del govern britànic—, serà sorpresa per l’arribada del Duc de Crillon que, amb les seves tropes, lluitarà per recuperar Menorca per a la corona espanyola. La tripulació del Temerary es veurà obligada a combatre en el setge de la fortalesa de Sant Felip. La història i els enfrontaments es desenvoluparan a través de la mirada i les accions dels germans Tibbets. Les seves penes, els seus somnis, els records d’Irlanda, l’enyorança de la mare i de l’al·lota d’un d’ells, les ganes de sobreviure i ser fort de l’altre, la set de venjança i l’ànsia de poder decidir el futur, marcaran els trets dels protagonistes i de la història.

Finalment, quan sembla que el destí ha jugat amb ells capritxosament, els germans prendran una decisió que serà crucial en el darrer assalt i rendició de l’illa als espanyols el 1782.

Port de Maó amb la fortalesa de Sant Felip, l'arsenal i bateries, amb la flota del Duc de Crillon assetjant la fortalesa (Paris, 1782)

La novel·la està dividida en capítols breus —tret d’un parell— i frases normalment curtes, cosa que fa la lectura força àgil. Les descripcions són riques, però concises i sense abillaments. La utilització abundant de la conjunció “i” és quelcom que crida l’atenció i fa més personal l’estil: l’empra tant per ajuntar frases com per anomenar adjectius en una descripció; açò proporciona un ritme ràpid a la lectura, i l’allunya de les descripcions més carregades i ritmes més reposats de la novel·la històrica convencional.

La narració té alguns talls temporals, com l’episodi romàntic —imprescindible en tota novel·la, segons l’autor— que ens aporten més dades sobre les personalitats i interessos dels personatges. 

Josep té un domini excel·lent de la llengua i escriu en un llenguatge planer i directe, incorporant amb naturalitat mots del menorquí i vocabulari poc usual. És sorprenent la quantitat de paraules que l’autor maneja sobre nàutica i fets bèl·lics. La posada en escena d’alguns fets està descrita amb molt de detall.

Presa de Menorca per les tropes del Duc de Crillon, 1782

L’autor també hi ha introduït anècdotes o fets històrics. N’esmentarem un, a tall d’exemple: el desmuntatge dels canons del Temerary, per aprofitar-los per a la defensa de Sant Felip i el posterior enfonsament intencionat del vaixell, amb el propòsit de reflotar-lo un cop finalitzat el setge.

El duc de Crillon rep la rendició del general Murray (Mariano Salvador Mella)

Camins sense retorn és, sens dubte, una novel·la de gènere, com ja hem apuntat. Els valors que s’hi desprenen —l’heroisme, el triomf del bé, la cooperació, la fermesa moral—, la fan recomanable a un ventall molt ampli de lectors, tant pel que fa als interessos com a l’edat. Per tot açò i per la part històrica de Menorca, podria ser una bona lectura d’institut. Quina manera hi ha més amena d’explicar la història que fer-ho en forma de novel·la?

Va ser un plaer tenir amb nosaltres Josep Masanés i presentar la novel·la

Cap al final de l'obra, Austin Tibbets expressa clarament el sentiment d’una gent que no pot defugir el seu destí, amb aquesta sentència:

“No hem nascut per acomplir els nostres somnis. Tot just per sobreviure i encara gràcies”.
Vegeu també en aquest blog: La Paradoxa de Schrödinger, de Josep Masanés.

El curt camí de la il·lusió cap a la decepció

Dissabte passat vaig visitar totes les taules dels partits que es presenten a les eleccions. Volia parlar amb candidats i polítics per expressar-los el malestar dels pacients amb dolències d’esquena i coll als quals se’ns aplica la teràpia de neuroreflexoteràpia (NRT), per la decisió del Govern Balear de suprimir-la del sistema balear de salut.

Un diàleg per a sords amb la presidenta del Govern Balear, Sra. Francina Armengol

Vaig explicar-los que els pacients de NRT som crònics i ho hem provat gairebé tot: la rehabilitació, les sessions de fisioteràpia, els cursos d’esquena, els múltiples fàrmacs, les diverses proves per trobar un diagnòstic concret, fins i tot teràpies alternatives de la més variada naturalesa. Més del 90% dels pacients que seguim aquesta teràpia ens ha llevat el dolor o ens l’ha alleujat. Unes petites grapes poden evitar operacions d’esquena, suprimir medicacions que poden ser nocives durant un període de temps llarg, evitar baixes laborals i retornar al pacient una qualitat de vida perduda. Aquests fets són quantificables econòmicament i són demostrables, però els partits que governen fa dos mesos que repeteixen els mateixos arguments en contra.

Amb Carlos Pons, candidat d'Unidad Popular. EU no té representació parlamentària, no estava assabentat del tema, però s'hi va interessar

Vaig intentar transmetre-ho a la presidenta del Govern Balear, aprofitant que venia a fer campanya a Menorca i que no havia respost a la petició de reunió amb l’Associació de Pacients de NRT. Em va respondre exactament com ho ha fet aquests mesos la consellera de Sanitat: el tractament no es pot seguir pagant, no està inclòs en el Sistema nacional de salut i s’ha de revisar la cartera de serveis complementaris del sistema balear de salut.

Amb una pacient, Antònia Pons, i Patrícia Font, parlamentària de Més per Menorca. donant el màxim d'arguments a favor de la teràpia NRT als socis de govern del PSOE

No em serveixen els seus arguments, Sra. Armengol. Aquesta teràpia no ha estat mai inclosa en el sistema nacional, però si en l’autonòmic, sinó no s’hauria administrat. Si realment surt tan car com diu, demostri’ns-ho. La convido a rebatre l’argument de la Fundació Kovacs quan apunta un estalvi de 55 milions d’euros amb 20.000 pacients durant 13 anys (1.463 són menorquins). I si vol revisar la cartera de serveis complementaris, ho faci, però argumentant molt bé la supressió de qualsevol teràpia que funcioni.

Amb Cristina Gómez, consellera de Podemos. Ja hem parlat anteriorment amb la parlamentària Montse Seijas. El seu partit farà una proposta a favor de la teràpia al parlament

Però no ho ha fet. S’ha tancat en banda, vostè, la consellera i el director de l’IB-Salut, el Dr. Fuster, que ja ho era quan es va signar el primer contracte, el qual ara posa en dubte l’eficàcia del tractament i la validesa del contracte. És curiós que no s’ho hagi plantejat al llarg d’aquests 13 anys.

Tot al contrari, no han donat cap mena d’explicació objectiva i justificada, tancant la porta (amb una portada) a qualsevol mena de diàleg o negociació per tal de trobar una solució per als gairebé 2.000 pacients balears i 122 menorquins, molts dels quals no s’ho podran costejar, intentant trobar altres vies per rebre la teràpia.

Amb polítics del PP, partit que ha presentat una esmena als pressuposts de la Comunitat per a 2016 per tal que s'inclogui una partida destinada a la teràpia NRT

Vaig intentar transmetre als partits que estan en el govern, que quan vam anar a votar a les darreres eleccions, després d’una legislatura força dura, molts ciutadans ho vam fer amb una il·lusió especial d’afrontar una nova etapa regenerada. Des dels nous partits, fins als tradicionals que es presentaven com a renovats, ens van prometre una nova forma de governar des de i per a les persones.

Ara jo els vull dir que vostès, que ens van fer aquestes promeses, estan governant algunes àrees com ho feien abans, a cop de decret, oblidant-se de tot el que deien tan sols fa uns mesos. Segueixen governant d’esquenes als ciutadans.

Dia 20 de desembre aniré a votar i ho faré amb responsabilitat i memòria. Tindré present quins partits governen amb coherència i per als ciutadans, i quins ho fan per als seus interessos.

No era açò, el que esperàvem de vosaltres.

Nota: també van parlar amb representants de Ciudadanos, però no vam poder fer la foto.

Sirena

Més que un crit era un lament agut, prim, que pujava des de la nota més greu fins a un agut ensordidor, i tot seguit tornava a baixar, emetent una sirena estrepitosa. Tothom es tapava les orelles i acotava el cap fins que aturava de cop. Llavors era quan allò succeïa, sempre de la mateixa forma. Un home qualsevol dels molts que badaven per les cobertes de primera classe, opulent i ben plantat, es dirigia cap a popa, pujava a la barana del vaixell i, sense dubtar-ho un segon, es llençava a la mar, al buit de la nit fosca i freda. El més sorprenent era que ningú no se n’adonava, de l’incident. Era com si el crit, el lament de la sirena, els deixés entabanats i esmorteïts.

Dos anys abans, Amal també creuà aquella mateixa mar, la Mediterrània. Fugia de la guerra que havia sumit en la misèria la terra que l’havia vista néixer i créixer, ara sense futur. La guerra que de sobte li va arrabassar la infantesa, la fam, la sequera, la terra eixorca i la violència, la van fer decidir, en un acte de desesperació, a pagar amb els estalvis de la seva família el seu passatge a una vida en pau.

Un matí de juliol, pujà a l’autobús que l’havia de portar a Trípoli, amb una motxilla a l’esquena i el cor encongit. Encara s’hi va haver d’esperar dos mesos fins que no li lliuraren el passaport i la col·locaren en un vaixell. El dia del viatge cap a Europa, cap a la prosperitat i la pau, havia arribat. Tant li feia el país on havia d’acabar la seva odissea. Emigrava, fugia i no feia comptes tornar-hi; només pensava en marxar al més aviat possible. Pujà a una embarcació vella i rovellada; ella i dos-cents éssers més, on en realitat només hi havia lloc per a un centenar.

Salparen i la nau posà rumb cap al nord. Els van dir que es dirigien cap a Palerm i, un cop allà, els distribuirien entre diversos països europeus i el Canadà. Quan duien un parell d’hores navegant i el sol es ponia sota un horitzó vermellós, començà a ploure i a fer un vent que cada cop aixecava onades més altes. Amal romania a la coberta, perquè les bodegues eren plenes a vessar de dones amb criatures. S’agafava a una barana amb totes les seves forces per no ser projectada cap a una mar embravida per la tempesta. Tenia por de veritat. Sentia un pànic com mai no havia experimentat. Cada vegada que una onada de quatre o cinc metres alçava el vaixell, tancava els ulls i sentia com el ventrell li feia un tomb i un regust de bilis li pujava a la gola.

La gent cridava desesperada i alguns queien a la mar pels embats de la tempesta. Va pensar uns instants amb la seva mare, per asserenar-se, però un sentiment d’enyorança li estripà el cor. Una envestida forta a estribord la va fer deixondir i, en pocs minuts, la nau tombà cap a babord, naufragant. Amal i tot el passatge caigueren a la mar. Nedava tant com podia, entre la gent que cridava i moria ofegada, de fred o de pànic. Va trobar un tros de llenya i s’hi enfilà. Finalment, s’adormí.

Quan se n’adonà, la tragèdia havia passat i ja no sentia fred ni por. Volia nedar per fugir d’aquell lloc que només li recordava mort i desesperació. Arribar a Sicília i potser d’allà cap a Alemanya, tal com li havien promès. Ho va intentar, però va ser inútil. Aquella al·lota de pell i cabells bruns i mirada honesta, havia esdevingut un espectre blanc que surava damunt de l’onatge.

Llavors sentí una sirena en la llunyania i veié com un creuer s’hi atracava, lentament i directa cap a ella, cap al lloc del naufragi, on centenars de cossos romanien en el fons de la mar.

En plena nit, l’espectre d’Amal lluïa d’un blanc tan intens i immaculat, que feia mal als ulls. Quan el vaixell passà al seu costat, ella s’aixecà damunt de la mar i emeté un lament agut, prim, que pujà des de la nota més greu fins un agut ensordidor, i tot seguit tornà a baixar, emetent una sirena estrepitosa. Tothom es tapà les orelles i acotà el cap fins que aturà de cop. Un home qualsevol dels molts que badaven per les cobertes de primera classe, opulent i ben plantat, es dirigí cap a popa, pujà a la barana del vaixell i, sense dubtar-ho un segon, es llençà a la mar, al buit de la nit fosca i freda. El més sorprenent és que ningú no se n’adonà, de l’incident. Era com si el crit, el lament de la sirena, els hagués deixats entabanats i esmorteïts.